Roger Mas sota un parell de til·lers

31.05.2017

Intueixo que el qui no ha trepitjat mai el Marquet de les Roques queda bocabadat el primer cop que visita el lloc. Sota les roques grasses del Montcau, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, la natura, ben pentinada pels guardes, envolta una masia vermellosa i categòrica. La pujada a peu al mas és un passeig preciós. I, un cop d’alt, les vistes de la part sud del parc són majestuoses. Diumenge passat, al patí del Marquet hi va tocar Roger Mas. Feia un sol adust però l’ombra de dos til·lers protegien el cantautor de Solsona i el públic, unes setanta persones. El confort s’arrodonia amb unes ràfegues d’aire agradabilíssim. Mas, el tercer convidat del cicle Poesia als parcs que organitza la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona i la Institució de les Lletres Catalanes, va regalar-nos una bona hora de música i literatura.

Roger Mas | Foto Gerard E. Mur

Les parets del Marquet de les Roques tenen orígens medievals però l’aparença que té actualment la masia és obra de l’arquitecte Juli Batllevell, que, el 1895, va restaurar la casa a la manera modernista. La masia ha estat coneguda, sobretot, per ser la residència d’estiueig del poeta Pere Quart, on aplegava el seu cercle d’amistats intel·lectuals, la Colla de Sabadell. Hi feien cap escriptors com Armand Obiols i Francesc Trabal però també pintors (Antoni Vila) i historiadors (Miquel Carreras). El grup va instituir-se el 1917. Per trobar les influències de Roger Mas hem de remenar més enrere. Rimbaud, Baudelaire i, evidentment, Verdaguer.

A l’obra de Mas, el poeta de Folgueroles gaudeix d’un espai preferent. “És un dels millors poetes universals (encara que l’univers no ho sàpiga). Diria que llegint Al cel vaig trempar per primera vegada amb un llibre de poesia catalana”, escriu el cantautor a El dolor de la bellesa (Empúries), el llibre on detalla el seu inventari de vida i que va servir de guia durant el recital. Com és habitual en aquest tipus d’actuacions especials, els clàssics cauen entre les curiositats. Mas va alternar les cançons amb alguna lectura del llibre. El concert va doblegar-se des de l’inici a un ritme dinàmic i entretingut.

Van escoltar-se dues peces importants del disc Les cançons tel·riques. Foren Preludi i Voleu que vos la cante?, dues adaptacions de l’autor de Canigó. L’audició de la segona va generar una atenció silenciosa i eloqüent que va deixar la pell punxeguda. “Canto les glòries que espero / per los treballs que passí,/ en lo camp de les espines / les flors que espero collir”. La lletra i la música cosides enlairaven el tema a un prestatge de sentiments altíssim. De Verdaguer, de fet, va rescatar-ne força poemes. Altres composicions van ser Lo comte Arnau i Plus Ultra: “Allà on tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”. El cantant vinculà aquests versos amb uns altres de William Blake que parlen de “veure un món en un gra de sorra, el paradís en una flor silvestre i en una sola hora, l’eternitat”. Són les connexions que detecta entre els seus capitans intel·lectuals.

Com en una mena d’escorcoll musical, Mas va anar aclarint els orígens, els viatges i els finals. Els llaços eren també emocionals. Una impressió tel·lúrica i congènita lligava els boscos de Sant Llorenç del Munt amb Les Morreres del nord del Solsonès. Retrocedint uns segles més enrere vam arribar a Goethe i Torquato Tasso. Del poeta alemany, traduït pel mateix Mas, en va tocar El rei dels verns (Erlkönig), del seu últim disc Irredempt. De Si dolce è‘l tormento de Tasso no acaba de treure’n una translació al català satisfactòria i, per tant, s’hi va llençar en un italià prou solvent. Mas, diu, té tendència a fixar-se en poetes morts fa molt de temps. Lou Reed en seria l’excepció.

Malgrat el domini de lletres alienes del recital, el solsoní és un cantautor total i entén que algunes impressions, escrites per ell, només poden ser transmeses en un embolcall melòdic. Defineix el professional de la cançó com “un gran poeta entre músics i un gran músic entre poetes. És a dir, un servidor”. De la poesia interna que va triar per al Marquet, en destacaren El sol sol i, especialment, El dolor de la bellesa, amb la qual va plegar el concert: “Vent catabàtic, mirall de fotre, les fronteres són cul de mal seient”. Sota el parell de til·lers, tot va rodar perfecte. Els planetes s’havien arrenglerat com una colla de funambulistes.