Robert Walser. Elogi del fracàs

Un quinze d’abril com avui, de 1878, va néixer l’escriptor suís Robert Walser. És un autor essencial de la literatura alemanya, llegit àvidament per Kafka, Musil o Canetti. Força conegut en els primers anys de la seva vida, quan vivia i publicava a Berlín, va retornar al seu poble natal el 1931 i, ja lluny dels cercles berlinesos, va patir una malaltia mental de caràcter hereditari que el va aïllar definitivament. Al llarg de la vida activa, va treballar sempre amb feines de subaltern ―grum, secretari, arxiver, ajudant―, en una absoluta precarietat. Autodidacta i errant, aquestes experiències van quedar reflectides a la seva obra, feta d’històries extremadament fràgils. Va acabar la seva vida en un centre de salut mental, i un dia de Nadal dos nens van trobar el seu cos estès sobre la neu.

Edicions de 1984 acaba de publicar L’ajudant, en traducció de Ramon Monton. Monton ja havia traduït Walser ―Els germans Tanner (Proa 1999)―, i aquí demostra novament el seu mestratge de traductor ―reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona 2015―. L’ajudant no és una obra fàcil de llegir. Per bé que és un estil molt fi i despullat, gairebé transparent, i que el relat avança amb claredat i ritme, la narració es va tornant angoixant, molt salvatge. La mirada penetrant del protagonista esventra la realitat, la llença a la cara del lector, i tan aviat mostra la bellesa esplèndida d’una natura primaveral i hivernal que l’aclapara, com la violència continguda o explícita que regna entre els homes, tensada per la classe social, pel sexe, per l’edat, pels diners o per l’alcohol. És una mirada profundament moral, però feta des d’una absoluta modèstia, la mirada d’un ésser marginal, solitari, inestable, que fa pensar en el protagonista de La fam de Knut Hansum o en el Bartleby de Melville.

La feina d’ajudant del Sr. Tobler comporta viure a casa dels Tobler com un servent més, en una casa preciosa a prop d’un llac. Semblaria una feina idíl·lica, però hi ha una tensió constant entre l’ajudant, Joseph Martin, i els Tobler. No és una tensió que provingui únicament de la feina, no és un malestar purament laboral, sinó que neix del fons de la servitud humana, fa palesa l’esclavitud que suposa la feina, com condiciona completament la vida i la personalitat del treballador. Per bé que és jove, que està formant-se, que sent els plaers de la natura i del menjar, viu temorós, viu patint, simulant ser un bon secretari. Al costat de la mirada intel·ligent de Martin, de la seva lucidesa, trobem, doncs, la seva pròpia anul·lació conscient. Ell mateix es va fent petit, s’amaga, i en aquesta mena de desaparició hi troba pau, troba un recer on aixoplugar-se: «Tornar-se humil és per a molts l’últim refugi que tenen a la vida.»

Joseph Martin té una cal·ligrafia pulcra ―com el mateix Walser tenia― que el fa ser valorat com a secretari. Estima i detesta la família burgesa per qui treballa perquè agraeix viure en un lloc bonic, però és molt sensible al tracte injust, mancat d’humanitat, que els Tobler tenen amb la filla petita o amb l’anterior secretari. La seva mirada és afilada i irònica: «Si en quasi cada família burgesa hi ha un costat miserable i opressiu, allà l’havien superat del tot.» I és que Martin és fet d’una porositat extrema, d’una sensibilitat vers la natura i les coses que el disposa a una comunió. I així trobem molts fragments d’una bellesa mística, refinada, molt serena: «La lluna enorme il·luminava suaument tot l’entorn. D’algun lloc arribava un xipolleig d’aigua. Joseph va travessar els prats i va començar a pujar per la muntanya. Les grans pedres del camí es veien blanques, de llum de lluna. Tot estava embolcallat d’una boira somiadora i perfumada. Quin silenci en la foscor! Quina llunyania en allò invisible! Joseph es va abandonar del tot a les seves sensacions!»

Aquesta mateixa sensibilitat i lucidesa torna a Martin irritable, patidor, autodestructiu. Sent simpatia pel seu antecessor, un pobre home malalt d’alcoholèmia. Veu a venir que la feina amb els Tobler s’acabarà aviat, això el turmenta i el fa sentir vell abans d’hora. Martin fa pensar molt en el propi Walser. En algun moment de la seva trentena va començar a patir rampes psicosomàtiques a la mà dreta. Ell ho va atribuir a una animositat inconscient cap a la ploma, cap a escriure ―la Rodoreda també patia d’un mal al braç d’origen incert―. En un vers dels últims poemes diu: «No li desitjo a ningú ser jo».

         L’ajudant no entrarà dins els llibres més venuts per aquest Sant Jordi, però és sens dubte una lectura imprescindible.