Rilke vist per Roig i ja ho deia Pessoa: el poeta és un fingidor

Va ser un malgastador exquisit i irresponsable, un ésser fràgil i melancòlic, soldat inútil, somniador sinestèsic, imant de dones i cultivador d’hipèrboles i antítesis poètiques: hem d’aprendre a pensar amb el cor. La malaltia, papallona borda, va ser la seva primera i principal professió a la vida, dins i fora d’ella estimant i patint, posant-se màscares i mentint, enviant cartes d’amor i parlant amb les roses, casant-se amb l’escarlatina i la leucèmia. Colgat dins les bèsties i les coses, cavalcant a brida batuda cap a la mort prematura tornant viva la paraula escrita que perdura.

Poques biografies de personatges històrics, en aquest cas un poeta, resulten tan denses i literàries alhora. Poques vegades l’observació d’aquell que l’escriu és tan profunda i lleugera alhora. Amb una prosa deseixida i enginyosa, la imaginació i el rigor d’Albert Roig, un altre poeta, han fet florir una narració heterodoxa i intimista sobre la vida de Rainer Maria Rilke. Després de llegir-lo, de perseguir-lo i d’observar-lo, d’asseure’s al seu costat i de tornar-lo a rellegir, ens l’apropa amb tots els matisos de la seva fragilitat, els seus viatges, les seves amants i el romanticisme tristoi, delirant i colpidor pel qual navegava. Roig ens despulla el poeta de Praga fent bufar els pètals que el difuminen i s’enfonsa en el seu cor tocat de l’ala per la bellesa lírica i dramàtica de la delicadesa. I no podia triar un nom millor per titular aquesta biografia pròdiga: Gos (Galàxia Gutenberg). Sí senyor.

La mirada canina del poeta

Gos, com una tarda d’avorriment havent dinat amb el ventre ple sota l’ombra d’un auró? I ca! La vida de Rilke, un capgirell d’anades i vingudes entre la metàfora i la realitat, és un viatge que fascina i angoixa entre teatres, catedrals i museus, flors, conquestes amoroses i topades amb grans artistes i creadors de la seva època, començant per Rodin i acabant amb Carles Riba passant per Verlaine, i una llarga colla. Però són molts altres els noms que voleien al voltant del seu existencialisme còsmic, hermètic, precís, com Baudelaire i Rimbaud, com Nietzsche, com Kafka, com Wittgenstein, com Txèkhov, com Ibsen, com Hölderlin, com Heidegger… com totes (o potser no) les dones que alguna vegada es van sentir atretes per la debilitat d’aquest personatge talment shakespearià. Rainer, Maria i Rilke, com si fossin heterònims pessoans, mirades canviants.

En un passatge del llibre, llegim justament que la mirada del pintor s’assembla a la del gos (amb Van Gogh de referència) perquè [el gos] es contempla ell mateix com si fos l’altre. Sense jutjar les coses i sense arrogància. Això és el que podia sentir Rilke i per això deia que s’endinsava en el seu gosset quan era petit de la mateixa manera que s’entra en un somni. La poesia. Els dintres del gos i jo no sóc. Els altres són. Però la contemplació, involuntària, fingida o sense arrogància, també jugava males passades al poeta, que a vegades es convertien en excuses inexcusables per escriure. Així va sorgir El gerro de roses, després de veure dos joves esbatussant-se com feres a Capri: afectat per aquesta visió violenta, Rilke el sensible agafa una rosa blanca i clou els ulls contra els seus pètals per curar-se amb la frescor i la carícia, per esborrar aquella escena de la seva memòria. La poesia per enterrar el record. Rilke rogent, poesia i vent.

Conegut però inèdit

Quan comença la seva única obra en prosa, Els quaderns de Malte, novel·la singularíssima i complicada, Rilke dóna un consell a una amiga escriptora: que en els seus records hi hagi només el mar, els arbres, les flors, els castells i les coses que estima, sobretot el gosset, heus-lo aquí, que hi ha a la seva infantesa. Però que no hi hagi ningú. Això no. El mateix Rilke que havia canviat el seu original René (renascut) per Rainer, potser per amor (Lou Andreas-Salomé o alguna altra diva) potser per desamor (la seva infància, la seva família, l’escola militar que el traumatitzà de jove), segurament per totes dues coses. El mateix Rilke torbador retratat pels seus confidents, i especialment per les seves dones, el mateix Rilke trobador que es mou entre Praga i Moscou, París, Munich, Roma, Venècia, Toledo, Zurich o la seva gîte del Valais. Un Rilke conegut però inèdit, tan incapaç de lluitar a la Gran Guerra com d’escriure’s l’epitafi de no ser somni de ningú sota tantes parpelles.

Rosa contradictòria i vulnerable, animal visionari d’estrofes, díscol intel·lectual, seductor errant i fecund, ullprenedor de dames i belleses fugaces, inspiració i glatiment, pobresa, desamors i mística de l’alumne de la Mort, ell deia, però de fet era alumne de Dante, diu Roig. A Gos, la tendresa i la complexitat s’alternen i el relat de l’autor es fon completament en la vida i el pensament de Rilke, perquè Roig, com un quisso fidel, el segueix amb l’ull despert i tendre del pintor pacient que es contempla ell mateix com si fos l’altre, sabent que el poeta sovint només ho pareix, afany intuïtiu que fa que el fingidor sigui autèntic tant si la paradoxa és més poètica o més real. Tot en virtut de la disfressa, més al·lusiva i menys penosa, val a dir-ho, que la que el pobre René Maria havia hagut de portar de petit i que il·lustra la portada del llibre al costat del seu petaner: el poeta vestit de nena, per un imperatiu desvari matern. Llosa o estímul per al futur dandi? Tota indagació biogràfica és poca.

Per original i per exhaustiu, i naturalment per poètic, direm sense màscara i per treure’ns la barretina musca que aquest Gos Roig sembla d’una altra Galàxia… i Gutenberg i la hipèrbole ens donaran la raó. Tal volta un bon regal de Nadal. Per tota la resta, Rainer Maria Rilke.

Sóc el silenci entre dues notes
que s’habituen l’una a l’altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

P’rò en l’interval obscur es concilien,
juntes fremint.
                       I queda bell el cant.

(Trad. Joan Vinyoli)