Reus és circ, vermut i magnesi

Un cap de setmana al Trapezi de Reus permet fer-nos una bona idea de l'estat actual del circ a Catalunya i a Espanya, ja que podem veure-hi les propostes més variades en una ciutat amable i on tot queda molt a prop.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Un cap de setmana al Trapezi de Reus permet fer-nos una bona idea de l’estat actual del circ a Catalunya i a Espanya, ja que podem veure-hi les propostes més variades en una ciutat amable i on tot queda molt a prop. Des del circ contemporani al més clàssic, des de les propostes de carrer a les de sala, trobem espectacles més propers a la dansa, d’altres al teatre d’objectes i d’altres que no s’entenen sense l’ús de molt magnesi i concentració. Som-hi.

 

La iurta dels Galindos és plena d’amor

Arribàvem al matí a la capital del Baix Camp i a les dotze ja érem al Parc de Sant Jordi, on sota un sol de justícia ens esperava la iurta de la companyia Los Galindos. “Traieu-vos tota la roba que pogueu”, ens deia Anna Pascual en veu baixa abans de començar l’espectacle. I és que la iurta, aquesta tenda dels pobles nòmades mongols d’estructura circular recoberta amb feltre, no costa d’imaginar com es converteix en una sauna si està plantada sota el sol de migdia d’un diumenge tan calorós com el passat. Però no ens va importar, als qui vam assistir a Udul (que es preestrenava al Trapezi d’enguany) ja que la delicadesa de la peça ens va fer oblidar la calor i tot. La companyia de Bet Garrell i Marcel Escolano és especialista en el circ de proximitat, que uneix amb destresa i amor el treball amb objectes, la perxa o l’acrobàcia més delicada, fugint sempre de l’exhibicionisme gratuït i amb un sentit de l’humor i del tempo a prova de bombes.

Udul té una catifa persa com a leitmotiv, que cobreix i descobreix els personatges quan convé, els quals en un incessant anar i venir recorren la iurta sense descans, obren i tanquen cortines, porten cubells d’aigua i toquen música. L’espectacle conté alguns números de gran bellesa, com el de la bicicleta o el de la perxa xinesa, i tot està cuidat fins a l’últim detall: des de la manera com ens fan entrar a la iurta, fins a l’espai sonor o el vestuari de Perturbado de Ponzoña. Encara els queden un parell de residències per acabar de pulir la peça, ens diuen, i de ben segur que això els permetrà corregir algun desajustament, com és que l’espectacle té un fals final. No revelarem en quin moment, però en una escena determinada el públic aplaudeix, agraït, pensant que és el final. Però no. Quan vegin a Los Galindos prop de casa seva, no dubtin de fer-los una visita. Programadors de Catalunya: la iurta és molt coquetona i cap a qualsevol plaça, placeta o racó! Desperteu!

La revolta de les pilotes roses

Miguel Gigosos és un artista de Valladolid que va omplir el deliciós teatret del Bravium amb el seu espectacle Möbius. Menys és més, i el malabarista ho sap: una piràmide de pilotes roses (com la dels Ferrero Roché dels anuncis de la Preysler), uns pantalons de xandall i una samarreta és tot el que necessita per tenir-nos quaranta-cinc minuts clavats a la butaca. Aquest no és simplement un espectacle de malabarisme: Möbius és la lluita de l’home contra els elements, o en aquest cas, de l’home contra les pilotes roses. Gigosos apila, llança, ordena i desordena les pilotes per l’escenari amb una metòdica obsessió, oferint moments hilarants on el seu domini del cos es converteix en hilarant. L’artista s’embolica el cos amb els seus propis braços i cames, creant nusos que desfà per tal de passar una pilota d’una mà a l’altra, i s’omple els pantalons de pilotes fins a convertir-se en un ésser estrany, gairebé paquidèrmic. És summament interessant la integració de la ràbia que fa el malabarista: el truc no sempre surt a la primera, ja ho sabem, i Gigosos ni ho dissimula ni fa veure que no li afecta, sinó que mossega les pilotes, es golpeja o emet sons de desaprovació. Ens podem imaginar a la perfecció l’artista al seu estudi, entrenant hores i hores amb aquestes pilotes que de ben segur estima i odia a parts iguals.

L’espectacle és una successió d’escenes més o menys ben lligades, on un bon director ajustaria les transicions i el caos musical imperant. Si a la Mostra d’Igualada trobàvem a faltar la presència dels dramaturgs en alguns espectacles, en el circ de vegades enyorem un director escènic. Les companyies, ja ho sabem, fan el que poden (i més) per fer realitat els seus projectes, i moltes vegades la direcció és el que falla de tot el conjunt, en termes de ritme i composició. Gigosos té un punt salvatge i punk, quan comença a escopir aigua a l’escenari per practicar-hi aquaplanning, i arriba a fer malabarismes amb aigua i tot (i una petita dosi de gargalls). Al final, com passava amb Los Galindos, el públic aplaudeix el que és un fals final. El malabarista acaba estès al terra, amb una pilota a sobre del pit, com mort per la seva obsessió. Però no, Möbius no s’ha acabat, i encara ens regala dues o tres breus escenes més. Què passa amb els espectacles de circ i els falsos finals? (Alerta, no dic ara que això sigui exclusiu del món del circ: al teatre també ens trobem moltes peces que no saben com acabar).

Circ amb nivells d’excel·lència fet a Nou Barris

Finalment vam poder veure el darrer Circ d’Hivern, Invisibles, que les passades festes es va representar a l’Ateneu Popular 9Barris i del qual Mariona Sanfeliu ens va escriure aquesta crònica. El Teatre Bartrina estava ple de gom a gom, i la companyia va tenir el públic amb els ulls com dues taronges durant tot l’espectacle. Ras i curt: creiem que aquest espectacle hauria de fer temporada al TNC. No pot ser que tinguem aquesta qualitat de circ a casa nostra, i que la companyia no hagi fet més bolos des de les passades festes. En un país normal (ara és el moment d’escurar-se la gargamella), cada teatre de cada ciutat i poble de Catalunya hauria d’estar obligat, per llei, a programar com a mínim un espectacle de circ per temporada. Un! I no parlo de la carpa que es planta a molts pobles i ciutats durant les festes majors: estic parlant de circ contemporani, de creació, de petit, mitjà o gran format. A casa nostra tenim l’Escola Rogelio Rivel, que cada any forma artistes de gran nivell, i l’única possibilitat que hi ha de fer temporada és si s’és escollit per fer el Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular. Com deien Joan Arqué i Joan Ramon Graell, els dos directors d’Invisibles, en aquesta entrevista, ara estem formant els artistes per obligar-los després a emigrar, i no pot ser que les programacions dels teatres oblidin el circ (com fan amb la dansa, per posar un altre exemple) i que l’únic que arribi a les poblacions de Catalunya siguin les obres de teatre protagonitzades pels actors de sempre.

Invisibles és, ras i curt, un espectacle rodó: el text que diu Blai Juanet a l’inici i al final de l’espectacle ens situa en la fugida com a tema, i l’encertada posada en escena funciona al servei d’uns artistes que, tots i cadascun d’ells, excel·leixen en les seves tècniques. L’espai sonor orquestrat per Marc Sastre, que l’interpreta amb Juanet, és un potent marc per on desfilen els personatges, en un viatge que els porta cap a un destí desconegut. Tomeu Amer fa roda alemanya i escala d’equilibris fins a unes altures increïbles, Griselda Juncà ens talla la respiració quan s’enfila al trapezi en una escena de gran bellesa, i Jordi Sierra i Deborah Cobos pugen al quadrant rus per deixar-nos, literalment, sense paraules. La parella es frega els braços amb molt magnesi abans de cada nova demostració del seu talent en aquesta tècnica, i el públic suspira, aplaudeix i respira alleujat a mesura que avança el seu número. “És un dels espectacles més preciosos que he vist mai!”, exclamava una espectadora darrere nostre en finalitzar l’espectacle. I la gent mirava encuriosida les fotografies i llegia la informació sobre el Circ d’Hivern i l’Ateneu Popular 9Barris, al vestíbul del Bartrina. De veritat que aquest espectacle, ideal per a tots els públics i que mostra l’excel·lent (repeteixo) estat de salut del circ a casa nostra no podria fer temporada a la Sala Petita del TNC? De veritat creuen que aquest espectacle no ompliria teatres a tota Catalunya? Misteris de la vida. I de la programació de les arts escèniques.

Quixota i Sancha Panza en un espectacle desigual

La companyia basca Markeliñe va presentar diumenge al matí Quijote, el vértigo de Sancho, en un Teatre Fortuny amb una ocupació d’una mitja platea. Normal, d’altra banda, ja que amb aquest sol i aquesta calor un vermut o un espectacle de carrer sempre són més atractius que tancar-se en la foscor d’un teatre. Aquest espectacle va guanyar el Premi FETEN 2015 a la Creativitat, Dramatúrgia i Espai Escènic, cosa que certament ens desconcerta. Potser és que l’enorme escenari del Fortuny li anava gran a aquest muntatge, i potser és que el públic estava (m’hi incloc) mig adormit, o ressacosos del cabaret de la nit anterior, però la proposta ens va semblar força desajustada. En primer lloc, és interessant convertir el Quixot en una espectacle sense paraules amb gran presència del teatre d’objectes, però aquí hi ha una de les grans pegues del muntatge: si la part vocal i les polifonies musicals són un element constant, les tres intèrprets haurien de cantar a la perfecció, i no simplement afinar bé. La posada en escena conté, igualment, elements molt suggerents que no acaben d’aprofitar-se del tot, com la taula flotant que tant serveix per servir el dinar com per convertir-se en llit volador, com el trapezi i la tela que no acaben de donar el joc que podrien. La bogeria d’aquesta Quixota és representada amb uns resolutius objectes (una bossa d’escombraries, per exemple) i amplificada amb una il·luminació que converteix els molins ens gegants, però les bones idees que la proposta ens ensenya tenim la sensació que queden quasi totes a mig camí, sense gaire desenvolupament. Llegim que l’espectacle també va guanyar el 5è Certamen Barroco Infantil d’Almagro. I tornem a pensar que, segurament, a casa nostra tenim un circ d’una excel·lent qualitat i encara no acabem de creure’ns-ho. Potser ja va sent hora que comencem a fer-ho.

La jornada del matí de diumenge va acabar amb un aperitiu ofert pel Trapezi, consistent en una infinitat de mini-ampolletes de vermut Miró blanc i negre, patates i olives. Sota el sol de la Plaça del Castell vam poder veure passar l’Oriolo amb el seu cotxe vintage, que ens va refrescar de valent, i vam interactuar amb autòctons que ens van mostrar les tradicions de la comarca. Servidor de vostès va acabar dinant uns calamars a la cassola deliciosos a casa d’unes reusenques il·lustres, filla i néta d’exiliats republicans a Mèxic, reflexionant sobre l’hospitalitat mexicana enfront de la catalana. Però això ja és tota una altra història.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació