Resistència ‘postaeròbica’ al SÂLMON

9.12.2016

El Festival SÂLMON enguany es nodria d’una collita variada d’espectacles, amb una mirada especial a Amèrica Llatina i propostes d’aquí i la resta d’Europa que qüestionen les fòrmules teatrals i coreogràfiques. Entre la llarga llista noms, destacava sobretot, el flamenc Jan Martens, que amb pocs anys ha esdevingut un dels coreògrafs europeus més interessants. Al Mercat de les Flors va presentar The dog days are over, una coreografia coral que es recrea en el salt. I en aquesta línia de resistència física, però amb univers completament diferent, l’escocès Robbie Synge va interpretar Douglas.

'The dog days are over', de Jan Martens, es va poder veure al Mercat de les Flors

‘The dog days are over’, de Jan Martens, es va poder veure al Mercat de les Flors

Desafiaven als espectadors amb un somriure burleta en una atmosfera plagada d’endorfines, fruit d’una hora de saltironets. Mirades creuades i sostingudes entre aquells asseguts a les butaques del Mercat i els vuit ballarins que estoicament s’havien sotmès a un espectacle ultra/post/mega-aèrobic –o el prefix que més s’hi escaigui. Es tracta de The dog days are over de Jan Martens. Armats amb sabatilles esportives i tones de concentració, els ballarins travessen els setanta minuts de l’espectacle sense música, amb una il·luminació de poliesportiu i l’escenari ben despullat. Una idea simple, però un desafiament intrincat: el salt, un dels moviments més bàsics de totes les danses que es fan i es desfan, és el protagonista i antagonista d’aquesta coreografia. Per una banda Martens es va inspirar en els retrats de Phillipe Halsman a famosos, que els fotografiava saltant per revelar qui eren realment, i per altra banda, la referència escènica més propera és Fase, una pel·lícula de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker i el realitzador Thierry de Mey. I és en el defalliment causat per la repetició minimalista, quan s’esquerda la la resistència física i mental i cau la màscara. Veiem els intèrprets patir: quin és el nostre paper com espectadors en aquesta marató d’empatia?

Com han canviat de figura? –han passat de formar un cercle a un triangle. Count! Com porten els comptes? Qui ha cridat l’ordre? Martens indueix a l’espectador a preguntar-se: “com coi s’ho fan?”. En el meu cas és defecte de fàbrica, però crec que qualsevol humà que no hagi passat per un conservatori de dansa també s’ho preguntaria. Les cinc dones i tres homes funcionen com un engranatge semi-silenciós: combinen figures calidoscòpiques que evolucionen a poc a poc, però amb bona lletra. Amarats de suor, com si remessin en una galera, en algun moment un dels ballarins sucumbeix, parlant en plata: la caga. En aquesta èpica del salt un es sent com a casa, potser per les endorfines que desprenen els ballarins, o bé el trencaclosques que ens ha proposat el coreògraf. Els ballarins alineats s’aturen paulatinament, mentre l’espectador mimetiza la coreografia i la desa al propi cos.

 

Un home manté l’equilibri sobre un rotlle solemnement mentre el públic s’asseu. Si a The dog days are over, en Jan Martens sotmet als ballarins a un exercici postaeròbic, el performer i coreògraf escocès Robbie Synge explora les lleis de la biomecànica. Douglas és una sonata per un home sol que conviu amb uns objectes i materials que, a partir de la manipulació i el tacte, prenen vida i participen activament en la coreografia. Acompanyat per un músic a la taula de so, Synge ens porta de viatge en cada petita acció en la que s’embarca, ja sigui caminar sobre el rotlle o girar com un dervitx amb una cadira lligada a la cintura. Ras i curt: una sessió en les que les lleis de Newton –inèrcia, dinàmica i acció i reacció– es converteixen en principis poètics.

Risc i impedictibilitat són els dos elements que tenen en comú aquest parell d’espectacles tan diferents. La seva posada en escena i el joc que porten a l’espectador més enllà de l’empatia cinètica habitual que s’experimenta quan es veu dansa, degut a les seves propostes contundents a nivell físic. Jan Martens i Robbie Synge s’exposen a l’impreditabilitat i al risc sense reserves, pinten l’acció en un marc estret, però ens amplien el món.