Un presidiari obté permís penitenciari pel rodatge de ‘Reality’

6.11.2012

El tràiler i el cartell de Reality, el nou film de l’italià Matteo Garrone (director de Gomorra) no fan justícia a l’alta qualitat de la pel·lícula, que, sense cap dubte, és un must molt clar d’aquesta tardor cinematogràfica.

 

Matteo Garrone al Festival de Cannes

 

Segurament seran molt pocs els espectadors d’aquest film (tot i que esperem que no sigui així) que s’estrena aquesta setmana, però si heu d’escollir anar a veure una pel·lícula d’alta qualitat artística, fílmica i argumental, escolliu veure Reality: una història que podria estar basada en fets reals però que és ficció i ficció dins de la vida mateixa, la pura realitat embogida i feta ficció. Una realitat complexa, però molt simple. Una història simple i delicada, encara que els seus personatges treguin la pitjor i més ‘bruta’ part de la Itàlia del sud (l’acció del film transcorre en un barri pobre de Palerm). Un ‘brau’ exercici de realisme, un reflex social fet des del coneixement, enganxat en pel·lícula amb el cristall d’un mirall; tot i que vist des de lluny pot semblar exagerat i burleta.

Reality explica la història de Luciano, un peixater simpàtic i amb bon cor, que viu amb la seva dona i tres fills (i amb la família extensa al costat), i que per viure una mica millor es dedica a algunes vendes d’amagat del fisc: però ¡ull! Luciano no és un mafiós. Ens recorda l’economia (diguem-ne) submergida i paral·lela del sud d’Itàlia, però en cap moment Luciano és un mafiós que ens resulti odiós. Ja prou va parlar d’això Matteo Garrone amb Gomorra, que ara opta per una visió bonista, una imatge dolça de gent que vol fer alguna cosa més que anar fent pobrament.

Un dia, la seva família crida a Luciano perquè es presenti en un càsting per participar en una nova edició de ‘Gran Hermano’. Luciano es presenta per fer-los feliços, però aviat el famós ‘reality’ es transformarà en una obsessió, i amb això s’anirà deformant la seva mateixa realitat. L’extrem de la paranoia arriba a delirant. Sí, Luciano té alguna cosa ‘rousseauniana’ de Manelic: ell viu en el seu petit món fins que entra al gran món, que l’entabana i el porta a fer coses que ell per natura no hauria fet.

 

El realisme d’aquest Manelic és tan bèstialment sicilià i veritable que l’actor que interpreta al protagonista és Aniello Arena, un napolità de quaranta anys que als vint i pocs va assassinar dos membres d’una banda mafiosa rival a la seva i a una anciana de retruc. Encara compleix condemna, però en la seva presó de Volterra s’hi ha format un grup de teatre i ell hi destaca. Garrone, el director, el va descobrir, i quan va poder, el va trucar i va aconseguir els permisos perquè pogués sortir durant els dos mesos de rodatge (amb carabinieri a prop, és clar).

Una pel·lícula molt bona, divertida, molt intel·ligent sense ser intel·lectual: no va guanyar perquè sí el Gran premi del jurat de Cannes 2012 (Aniello Arena va saber del guardó des de la seva cel·la), i sobretot per com està feta, l’enregistrament i les decisions de direcció tenen molt a veure en això. Realment, molt real. Realment excel·lent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. En català, l’expressió “¡ull!” és un castellanisme. Les expressions genuïnes equivalents són “¡ull viu!”, “¡alerta!” o “¡compte!”.