Raül Najas: Versos per a una generació òrfena de context

31.10.2012

Whisky, marihuana, semen; poesia i música. La de Raül Najas (Ulldecona, 1990) és una poesia visceral, que surt de dins sense filtrar ni voluntat de fer-ho. Per a bé i per a mal.

 

Raül Najas

 

Poesia, també, que testimonia moltes coses. Una generació, la de finals dels 80 i principis  dels 90, que ha crescut entre Son Goku, La Gossa Sorda i Extremoduro, entre el No al transvasament i el No a la guerra. Una generació que ha crescut escoltant la cantarella del no sé per què et queixes si ho tens tot mentre intuïa més de cor que de cap que no era això companys. Una generació que als estius ha treballat a l’obra durant els anys daurats del totxo, que s’ha quedat al carrer amb el crack immobiliari, que estudia com pot i sense beques i que si acaba d’estudiar i amb sort troba faena encara alimenta aquell pervers lloc comú de Tal com estan les coses no et pots queixar. Que ha viscut el descrèdit de la política oficial i s’ha il·lusionat amb les lluites contra Bolonya, el 15M i l’11S, que ha descobert que no és el sud de Catalunya sinó el centre del país. Que barrina com sobreviure en un territori, les Terres de l’Ebre, hipotectat a base de caciquisme i especulació, de guiris i polítiques de terra cremada; que deriva entre potencial i limitacions, entre orgull i autoodi; entre temor, missa, CiU i bous i ganes de trinxar-ho, de canviar-ho i de voler-ho tot.

La de Raül, així, és la jove poètica d’este espai i este moment concret. Però també és una poesia autoreferencial i autodescriptiva, que servix –valgue la redundància–  d’autoconeixement terapèutic a un jove adepte a bastants més ismes dels recomanables. Ho mostren molts dels textos del seu primer poemari, Orfe de context (autoeditat, 2011), on comença definint-se: Sóc el fill de puta de mare monògama / que banya els llibres per acabar-los d’entendre. Altres poemes com Estic assegut en una taula del bar o Andy Warhol en bicicleta són en la mateixa línia, i molt més definidors. Hi ha textos molt millorables, però també explosions que apunten maneres, com Mare, Vull o Hi ha una història. Les influències són clares: els textos supuren Ovidi Montllor, Charles Bukowski, Vicent Andrés Estellés o Henry Miller. En alguns casos, com Retrat familiar, massa.

 

Foto de Núria Itarte

 

Atrapat encara en aquell limb entre reproduïr referents i trobar l’estil propi, el faldut no es desanima i continua picant pedra. Acompanya grups hardcore com Purkinje i recitals amb violí o guitarra. Col·labora amb el cantautor valencià Lluís Vicent. I es llança a rodar carretera i manta amb l’espectacle Poèticament incorrecte.

Hem citat fins ara molts elements que corren per la poètica de Raül Najas, però encara no les més significatives: la necessitat i el romanticisme. Raül, ho confessa, escriu per sobreviure. Per fugir d’una realitat on el 20% dels ciutadans de Catalunya voreja la pobresa hi ha qui gira el cap, hi ha qui es volca en la política i hi ha qui ho fa en la literatura. Però també ho fa perquè creu en la poesia com a arma i com a ulleres per a mirar –i canviar– esta realitat. Dues apostes innocents, si es vol, però també lloables en els temps que corren. Tan de bo el de Raül fos el cavall guanyador.

Blog de Raül Najas