Ramon Solsona. La gran calada

16.11.2016

Ramon Solsona serà al Festival Mot d’Olot el divendres 24 de març. Conversarà amb Francesc Serés i Bernat Puigtobella sobre excavar el temps a través del llenguatge. Podeu consultar tota la programació del festival aquí.

Allò que va passar a Cardós és una novel·la calidoscòpica. Llegint-la, tenia la sensació que aquest llibre és la culminació d’una carrera que va arrencar justament amb Figures de calidscopi (Quaderns Crema, 1989), una novel·la que va publicar Jaume Vallcorba després que passés incomprensiblement per alt als membres del jurat del Prudenci Bertrana d’aquell any, que van preferir declarar el premi desert. L’opera prima de Solsona va suposar la irrupció en la literatura catalana d’un autor fet i dret, que amb poc menys de quaranta anys ja tenia una personalitat i un llenguatge personalíssims. Solsona hi imaginava i desplegava les variants que haurien pogut donar les vides possibles d’una mateixa dona, Isabel Corbella. Aquesta novel·la va sorprendre tant per la inventiva del plantejament com pel seu virtuosisme lingüístic. Ara, quasi tres dècades després, Solsona arriba amb la seva imaginació i la seva oïda prodigiosa multiplicades per oferir-nos una altra obra coral, plena de veus i vides que s’entrecreuen. Caldria reeditar Figures de calidoscopi i rellegir Línia blava (Columna, 2004), una altra obra calidoscòpica, per entendre que Allò que va passar a Cardós tanca un cercle apoteòsic.

Ramon Solsona al seu estudi | Foto: Griselda Oliver

Ramon Solsona al seu estudi | Foto: Griselda Oliver

 

Ramon Solsona hi explica la història d’un crim. Un guàrdia civil mor assassinat a la Vall de Cardós una nit de 1965. Som en una dècada prodigiosa per al Pallars, que viu amb gran efervescència l’arribada dels treballadors que han de construir un gran complex hidroelèctric, fet de pous verticals i galeries subterrànies. El xoc entre els autòctons i els nouvinguts es produeix en un moment de canvi de mentalitat, en que l’autoritat moral de les instàncies del règim, tant l’església com la miltar, comença a esquerdar-se per deixar entrar aires nous. Allò que va passar a Cardós és una novel·la calidoscòpica perquè ens mostra, una per una, les peces d’un mosaic humà i d’un paisatge que es troba en plena transformació. Solsona evita el risc de dispersió propi de la novel·la coral gràcies a la història d’amor entre una hostalera, la Rossita, i un topògraf, en Santi Vallory, els dos personatges troncals d’un relat que ens és servit de manera fragmentària, però amb grans dosis d’intriga, una intriga que probablement trobàvem a faltar a Línia blava, i que aquí ens agafa des de la primera pàgina i ja no ens deixa anar fins al final. Els fets ens arriben apuntats des de diferents perspectives, sigui a través de diàlegs, sigui a través de retalls de revistes imaginàries, o de monòlegs que ens donen una visió testimonial del que va passar realment a Cardós. I aquí Solsona juga bé les seves cartes, aprofitant els recursos del gènere documental, però servint-se també del virtuosisme dels diàleg i el sentit del suspens, un talent que ha polit amb els anys gràcies a l’ofici de guionista.

L’altre gran interès i mèrit d’aquesta novel·la és que fa aflorar tot un món que va quedar abandonat i oblidat un cop es van acabar de construir els túnels, les galeries i els embassaments del complex hidroelèctric de les valls més altes del Pallars. Un crim passional és un gran pretext per treure a passejar tota una galeria de personatges, com ara estraperlistes, contrabandistes, sergents, enginyers, capellans, miners comunistes, periodistes i altres xafarders… que ens expliquen la història des de la seva perspectiva.

Ramon Solsona al seu estudi | Foto: Griselda Oliver

Ramon Solsona al seu estudi | Foto: Griselda Oliver

No faré cap espòiler si dic que un dels moments sobre els quals pivota la trama de la novel·la és la calada. Què és una calada? Ens ho explica Reyes Giménez, antic treballador de Cohisa i Fecsa. “És molt fàcil d’entendre: des d’una finestra s’ataca un túnel i des d’una altra s’excava en direcció contrària fins que es troben. El moment de trencar l’última paret i empalmar els dos túnels en un de sol és la calada. Allà en dèiem un cale, i no dèiem finestra, dèiem ventana”. El terme calada podria servir també per descriure el recurs formal que lliga la maionesa d’aquesta novel·la. Allò que va a passar a Cardós està feta de túnels que es comuniquen, de galeries on sentim l’eco de veus de personatges que desapareixen i reapareixen. És un gran orgue gràcies al qual sentim multiplicat l’aire que corria per les perforacions que feien tants treballadors anònims que van construir una ciutat subterrània.

I més enllà d’això, aquesta novel·la és també una calada en un altre sentit, perquè dialoga i ens connecta amb altres obres de la literatura catalana contemporània. En primer lloc perquè tanca una trilogia involuntària amb Les veus del Pamano de Jaume Cabré i Dos taüts negres i un de blanc de Pep Coll. Tres autors d’una mateixa generació que han convertit el Pallars en l’escenari de tres grans novel·les. La coincidència demana a crits una tesi doctoral.

Però l’obra de Solsona és també una calada per la relació que estableix amb un altre clàssic contemporani, com és Camí de Sirga, també novel·la coral. Si l’obra de Jesús Moncada ens explicava la vida d’un poble afectat per la construcció d’un embassament, Allò que va passar a Cardós ens situa a l’altra banda de la paret per explicar-nos les vicissituds dels que treballaven en la construcció de la presa. Ramon Solsona ha reconegut públicament aquest homenatge a Moncada i em sembla que el cale està a l’altura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aquesta accepció de CALADA no la coneixia.
    CALADA
    || 1. Acte de calar. Corrent ab lança en rest cale poch a poch perque no faça calades, Menaguerra Cav.—Especialment: a) Acte de calar les xarxes o altre art de pescar. Que una persona… tiri l’art a cada calada que faci el patró, Roig Flama 191. Fer calada buida: no agafar peix amb les xarxes.—b) Acte d’introduir de cop el cos dins l’aigua (Men.).
    || 2. Conjunt de peix agafat en una tirada de xarxa (Mall.).
    || 3. Conjunt nombrós. «Tinc una bona calada d’anys»: tenc molts d’anys, sóc molt vell (Cat.).
    || 4. Angle o obertura que, a cada moment precís de passar la llançadora d’una banda a l’altra del teler, es produeix en els fils d’un ordit, aixecant-ne una part, a fi que en cloure’s empresoni el fil de trama deixat escapar per la llançadora, aconseguint així el primer efecte de teixit (Pons Ind. text.). Calada neta: la que es produeix quan els fils d’ordit queden tots exactament col·locats a l’altària precisa per a deixar ben lliure el pas de la llançadora. Calada bruta: aquella que es produeix quan els fils d’ordit no queden tots col·locats a l’alçada necessària, obstruint, per consegüent, el pas de la llançadora. Calada forçada: en el teler mecànic, la que s’obté amb els mecanismes que mouen els lliçons tenint-los travats per dalt i per baix, sense cap auxili de molles.
    Loc.—a) Fer calada buida: no trobar allò que se cercava (Mall., Men.).—b) No perdre calada: no perdre cap ocasió, aprofitar íntegrament el temps (Men.). V. cala.—c) Esbullar la calada: desbaratar els propòsits de qualcú, impedir-li d’acomplir les seves intencions quan ja estava a punt d’aconseguir-ho (Empordà),—d) Tenir una mala calada: obrar equivocadament o amb mal resultat (Llofriu).
    Fon.: kəládə (or., bal.); kaláða (occ., val.).
    Intens.:—a) Augm.: caladassa, caladarra, caladota.—b) Dim.: caladeta, caladetxa, caladeua, caladona.