Ramon Rogent i Roca-Sastre: els partidaris de la vida

18.12.2016

En l’art, l’etapa de postguerra encara es troba en un estadi verge, li manquen estudis profunds i exhaustius que posin llum a una època que si bé fou de tenebres no podem afirmar que la seva producció artística i literària es mantingués inactiva. Si hom s’endinsa en aquests anys, hi descobrirà una activitat cultural fructífera i interessantíssima que entra en contradicció amb el suposat estaticisme artístic de postguerra i evidencia, per contra, una agitació de les arts immediata durant i després de la Guerra Civil. L’exposició “De Rogent a Roca-Sastre”, que s’ha pogut veure fins diumenge 18 de desembre a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas és, en aquest sentit, una reivindicació històrica amb la qual es vol fer evident que els historiadors actuals encara estan en deute amb aquest període.

Ramon Rogent. La planxadora, 1949

Ramon Rogent. La planxadora, 1949

L’historiador i crític Alexandre Cirici Pellicer diria que Ramon Rogent “és el primer de tots” i, efectivament, aquest pintor català seria el primer en obrir les finestres en una etapa de postguerra i acabar, segons ell, amb l’academicisme. La seva obra, entre la puresa de Matisse i el nervi de Dufy, arriba tard, desfasada en el temps, encarnant un anacronisme punyent però, tot i així, lloada en una època difícil per intel·lectuals com Ortega y Gasset que escriuria: “a la gravetat sempre dramàtica de la forma, vostè hi afegeix l’única raó possible de l’alegria de viure, l’alegria del color”.

En la seva primera etapa Rogent es llença a un fauvisme dolç, a una autèntica anarquia cromàtica on el color es perd entre uns límits que han deixat d’existir. Rogent, que no descobreix res de nou, tan sols recupera, desterra un llenguatge artístic ja caduc i que ha existit en un temps que ha esdevingut pretèrit, per cantar, hereva del plaer del viure dels fauves, a la quotidianitat.

Rogent sembla condensar la innocència compositiva de Josep Mompou i el lirisme cenyit i purificat dels paisatges de Jaume Mercadé, un aiguabarreig d’influències que el porten als peus del mediterrani, allà on sempre obre les finestres i es deixa impregnar per un paisatge d’inspiració inesgotable. La seva obra respon a una actitud i a una manera de veure i entendre l’art molt propera a la revista Ariel que, fundada per Josep Palau i Fabre, reuniria tot un seguit de literats i artistes de la talla de Riba, Foix, Carner, Espriu, Vinyoli, Perucho, Cirici, Leveroni, Brossa, Manent, Miró, Hugué, Ràfols-Casamada, Grau Sala i un llarg etcètera, amb l’objectiu de revitalitzar la cultura catalana.

Ramon Rogent. Vista de París, 1953

Ramon Rogent. Vista de París, 1953

Ramon Rogent creà escola i una colla de deixebles seguiren el seu mestratge, entre els quals destaquen Joan Ponç, Josep Roca-Sastre, Miquel Juncadella, Bosco Martí, Lluís Aragó, Aurora Altisent i Carme Garcés. Però seria Roca-Sastre qui veuria en Rogent una mena de Cicerone i ambdós aconseguirien crear un espai artístic compartit i fecund i alhora unes afinitats tan pictòriques com personals. La impressió que li causaria Rogent seria tan forta que el jove Roca-Sastre li dedicaria, l’any 1980, el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Josep Roca-Sastre, per a qui la pintura es convertiria em una mena de refugi, de salvació, davant l’imperatiu familiar de seguir amb l’advocacia, es menjaria el fruit prohibit amb la convicció d’aquells que saben que han pres la decisió encertada. La pintura esdevindria la seva vida. Com comentà Francesc Fontbona, Roca-Sastre “era una mena de nacionalista, però no de cap país, sinó de la pintura.” Possiblement el més interessant de la seva producció va ser el tempteig persistent en diferents estils mantenint, això sí, la primacia de la llum, de la qual beuria de Rogent, i la força de Cézanne apostant, els darrers anys, per la representació de l’univers costumista del seu pis de l’Eixample, mirall i testimoni de la postguerra.

Pintura i poesia es donen la mà, caminen juntes pel laberint impredictible de la cultura, dues arts que apareixen com els fragments d’una única bellesa. La literatura seria una de les altres passions de Rogent qui il·lustraria obres de Joan Perucho, Tomàs Garcés, Julio Garcés, Joan Vinyoli, David Sanahuja, etc. Però també de Roca-Sastre qui a casa, amb els seus germans, gaudí de la presència de la literatura i, com el seu mestre, s’estrenaria com a dibuixant gargotejant en alguns llibres de poesia.

Roca-Sastre a la Fundació Vila-Casas

Roca-Sastre a la Fundació Vila-Casas

Correspondències literàries i artístiques en un anys crus però no incolors, ni molt menys inexistents. Les crisis morals sempre van acompanyades d’anhels incalculables. Joan Vinyoli s’acomiadaria de Rogent en la seva mort en un accident de cotxe tornant de visitar Picasso i escriuria: “el franc somriure net dels partidaris de la vida” […] absurd, una ventada matant un ble quan tot demana llum”. El poeta no parlava d’un pintor, sinó que poetitzava tota una generació per a qui la vida, en el sentit més transparent del terme, responia a una única i gran pretensió, ser viscuda i, tan sols obrint les finestres, impregnant-se de la llum i pintant-la, es trobava molt a prop d’aconseguir-ho.