Ramón i Cajal, ara i aquí

12.01.2017

Si ens demanessin a peu de carrer el nom d’un destacat científic, alguns experimentaríem un breu moment de pànic. Si el cervell té un bon dia, potser ens vindria la famosa imatge esbojarrada d’Einstein amb la llengua fora i salvaríem la papereta, o recordaríem la veu metàl·lica i la cadira de rodes de Stefen Hawking. Però si la pregunta no s’acaba aquí i l’enquestador acota la resposta a la geografia espanyola, jo ho tinc clar: la meva papereta quedaria condemnada per sempre.

El doctor Salvador Macip publica un llibre sobre Ramon i Cajal

Com jo molts, i d’això n’és conscient el doctor Salvador Macip, un destacat investigador centrat en el càncer, metge i escriptor que, de la mà d’Angle Editorial, ens presenta una obra amb un doble objectiu. Vuit capítols distesos que per una banda, busquen escurçar la distància que separa la ciència del gran públic, i per altra, ens acosta a la polièdrica figura de Santiago Ramón i Cajal; el Premi Nobel que va fer famosa la ciència espanyola al segle XX definint les bases de la neurobiologia moderna.

Entre el narrador i el protagonista s’estableix un paral·lelisme evident. Tots dos són homes de ciència, però també de lletres, d’art i de cultura. Homes entregats a la seva carrera i passió; la recerca mèdica. Dues vides distintes però semblants, separades per un segle i un context polític i social ben diferent. Dues vides que al llarg de la biografia se superposen com un joc de miralls deixant a la vista punts en comú i desacords.

Santiago Ramon i Cajal és descrit com un home honest i tossut, fascinat pel cervell i convençut del valor de la constància com a eina d’investigació. Una personalitat intensa i curiosa, gens materialista i amb un patriotisme exacerbat. Un geni humil, amb llums i ombres que no va dubtar mai a anteposar la seva feina a tot, fins i tot a la seva extensa família. Un bon dibuixant que va acabar sent metge per imperatiu patern i que ben aviat va descobrir que l’interessava més conèixer el perquè del mal que administrar la cura.

Macip no es limita a reproduir les dades biogràfiques o les anècdotes que el mateix Cajal va deixar recollides en nombrosos escrits i en la seva autobiografia, Recuerdos de mi vida. Macip utilitza el joc de miralls, la superposició de biografies, per portar les idees i els pensaments de Cajal i debatre’ls dins el nostre marc contemporani. D’aquesta manera ens mostra com es construeix pas a pas un científic mentre reflexiona sobre el paper que juga la ciència en la societat com a promotora de coneixement, una societat que ha canviat molt durant les dècades que ens separen de Cajal. El científic del present també ens porta als bastidors d’una professió vocacional, difícil i competitiva. De la mateixa forma que el seu admirat Cajal és un home decidit, Macip no escatima a l’hora d’enumerar les mancances del gremi i els reptes als quals s’enfronta la ciència. No defuig responsabilitats i toca amb valentia temes delicats, com el paper de la religió dins el món científic o el sexisme en la seva professió.