Ramon Casas: la modernitat anhelada

15.11.2016

L’obra de Ramon Casas ha estat des de ja fa molts anys objecte de culte per part d’institucions i gestors culturals. L’atenció a la seva pintura deu haver generat d’ençà de la seva mort l’any 1932 més exposicions que la dedicada a qualsevol altre artista català. Josep Pla, gairebé de passada, ja es va referir a una primera mostra que es va portar a terme durant la immediata postguerra. Tot i la passió per la pintura de l’escriptor empordanès, la quantitat de pàgines que dedica al pintor barceloní és significativament inferior a la que va dedicar a l’obra de Santiago Rusiñol, Sunyer, Joaquim Mir o Salvador Dalí. Alguna incompatibilitat electiva deu explicar aquesta desproporció que no ha impedit de sotmetre la pintura de Ramon Casas a l’exigència del judici dels experts de cada generació. D’envit en envit, Casas ha esdevingut un emblema de la pintura catalana contemporània.

Ramon Casas. L'Avenç

Ramon Casas. L’Avenç

Amb el títol de Ramon Casas: la modernitat anhelada s’acaba d’inaugurar al Museu de Maricel de Sitges l’exposició central de l’Any Ramon Casas. Més enllà del retrobament amb quadres coneguts, tot i que els comissaris ens han sorprès amb la presentació d’una pintura fins ara inèdita, la mostra neix d’un ambiciós i instructiu diàleg de les obres de Casas amb les d’altres artistes contemporanis. Assistim a un revelador joc de mirades on cada obra és a la vegada el reflex i el mirall d’un gest que situa el nostre pintor al centre del combat per la plena modernitat. L’exposició s’estructura en diferents estadis temàtics que incorporen aquesta lògica del reflex i que revelen la insubornable llibertat amb què Casas crearà la seva pintura. Des dels anys de formació a França que manifesten una actitud provocativa i una mica arrogant fins a la creació d’ambients ordenats per una feminitat íntima gairebé exclusiva, el recorregut per la mostra no es distreu en cap lliçó magistral sobre les tècniques utilitzades sinó que les incorpora amb la mateixa naturalitat que va inspirar la seva pinzellada. Quadre a quadre el visitant segueix la cristal·lització d’una curiositat pictòrica que descobrirà els engranatges que van articular una ànima individual i col·lectiva la qual s’acararà a si mateixa per més que al final no serà capaç d’aguantar-se la mirada. Però no per això ell tancarà els ulls, sinó que els obrirà amb la voluntat de no dissimular cap detall, igual que una imatge fotogràfica, tot i que el tremp amb què es capaç de generar pintura li permetrà de transcendir-ne la servitud.

Una de les virtuts de l’exposició de Maricel és que dibuixa ella mateixa el retrat de l’artista. Conscient del fet que el que s’interroga és l’obra d’aquest, defuig el parany de la grandiositat i situa al mig del relat la seva personalitat, el nervi de la seva vitalitat creadora. Per una vegada, rere les pintures que han guarnit els salons de la burgesia catalana descobrim la personalitat artística d’un home que va clausurar definitivament les convencions del segle XIX i inaugurà les del segle XX. Un trànsit, aquest, difícil perquè a aquella burgesia li va costar d’acceptar la llibertat creadora del seu pintor, una llibertat que els convidava a penjar al costat d’una pintura romàntica el retrat d’una noia nua o l’escena de l’execució a garrot vil d’un reu.

El Museu Maricel de Sitges pertany a la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona