Rainer Maria Rilke. Cartes a un jove poeta

Hi ha llibres que cada vegada que els llegeixes van guanyant —o, si més no, que segueixen tan vigents com el primer dia— i que, a mesura que vas fent-te gran, amplien més i més els seus (i els teus) horitzons. Alguns d’ells, estàs temptat de desar-los a la tauleta de nit, amb la seguretat que et sorprendran i t’oferiran quelcom de nou, quan els fullegi altra volta.

Una d’aquestes obres immarcescibles és Cartes a un poeta jove (Briefe an einen jungen Dichter), del colossal Rainer Maria Rilke, Angle Editorial, traduït per Ramon Farrés, que aquest juny ha assolit una més que merescuda segona edició. Un llibre cabdal, d’aquells que deixen una profunda petja, i que podria servir d’allò més bé d’orientació a tots aquells que encara no tenen gaire clar allò que diferencia —o, més aviat, hauria de diferenciar— un escriptor d’un escribidor. Per conèixer, de primera mà, com assenyala Jordi Llovet al pròleg, allò que “Rilke considerava que havia de ser propi de la bona poesia”.

Per descomptat, no és la meva intenció convertir aquesta anàlisi literària en una arma de desvetllament massiu de les idees sobre literatura que contenen les nou cartes que aplega. No seria útil, necessari ni, el que fóra més greu, just. I encara menys, si tenim en compte que el poeta en la primera carta ja adverteix que “no hi ha res que pugui tocar tan poc una obra d’art com les paraules crítiques: el resultat sempre en són malentesos més o menys afortunats”.

És preferible, no cal dir-ho, que el lector les descobreixi (o redescobreixi, si ja l’havia llegit) ell tot sol. I que, jo, en la mesura de les meves modestes possibilitats, em limiti a provar d’enllaminir-lo a que ho faci, a que es decideixi a capbussar-se en aquest tractat epistolar on un dels més grans poetes de tots els temps exposa la seva visió sobre el fet artístic, literari i poètic.

Un llibre que parla de silencis, de solitud, d’entostolament, de treball i de concentració, de cercar l’essència d’un mateix i de tot el que l’envolta, de la profunditat i la consistència de les coses, del viure i de l’escriure —de l’escriure en el viure; del viure en l’escriure.

En definitiva de tots aquells elements crucials, ineludibles, que segons l’assenyat criteri rilkià, han de confluir per poder deixar una obra personal de vàlua. I remarco “personal” perquè per a ell, la validesa —i, consegüentment, la perennitat— de la creació artística serà major quan més personal i intransferible sigui; com més producte irrenunciable i inseparable de la persona que l’ha creat.

Acabo aquest convit a la lectura permetent-me la transcripció d’un altre llibre recent igualment recomanable: Rainer & Lou, publicat el març d’enguany a Andorra per la renascuda Editorial Límits. En concret, un extret d’una carta, datada a Oberneuland, que Rilke escrivia a Lou Andreas-Salomé el 8 d’agost del 1903 —al bell mig, doncs, de la correspondència del llibre que estudio:

“Oh, Lou, en un poema que m’hagi reeixit hi ha molta més realitat que en qualsevol relació o inclinació que sento; quan creo, sóc verídic, i m’agradaria trobar la força per fonamentar la meva vida completament sobre aquesta veritat, sobre aquesta simplicitat i alegria infinites que de vegades em són dades. […] no hauria desitjar ni cercar cap altra realització que no sigui de la meva obra; allà hi ha casa meva, allà hi ha […] les dones que necessito i els fills que creixeran i viuran molt de temps”.

Si voleu aprofundir en el pensament i en el coneixement de l’home, i sobretot, l’artista que situava la creació per damunt de tot, no en dubteu: llegiu les Cartes a un poeta jove.

El seu corresponsal, Franz Xaver Kappus, no va poder —o no va saber— aprofitar els consells que li oferí el mestre alemany, però mai no li podrem agrair prou no només que els hi demanés sinó, per damunt de tot, que conservés i publiqués les tan enriquidores cartes que aquest li va adreçar.