Raimon Gil Sora

2.07.2012

Raimon Gil Sora

S’acosta l’estiu i les postals que ens vénen a la ment són, en primer lloc, les tovalloles esteses al sol i els cossos que s’ hi estiren a sobre, amuntegats sota el cel net i ras d’una platja de la Costa Brava, com podria ser la de Palamós, poble natal del poeta Raimon Gil Sora (1979).

En Gil Sora és l’autor d’un dels poemaris amb més postals d’aquesta primavera. Vida menor (Edicions Paralelo Sur, Col·lecció Garbí, 2012) és més que un llibre de poemes: és una autèntica col·lecció de fets viscuts, mesclats amb sentiments amorosos captivadors i amb instants plens de plaers mundans, com ara escoltar Jacques Brel.

Brel, Satie, Neruda, Troudi, Jurado… és el petit homenatge d’en Gil Sora als seus artistes estimats, aquells que l’han marcat des del dia que va començar a entreveure que la bellesa de la vida es troba en la tendresa, un sentiment que dicta la vida (no menor) del poeta. Gil Sora és traductor i agitador cultural, membre dels col·lectius artístics Fundo do Nosso Quintal i Versos.cat, editor de la revista Varal de poemas i gestor dels recitals poètics de la Biblioteca de Palamós.

Més enllà de qualsevol crítica estilística, goso pronosticar una llarga vida a Vida menor, encara que sembli una contradicció. Sobretot, perquè és un llibre farcit de sensacions que ens transporten a altres temps i altres espais. La seva lectura ens convida  a viatjar sense sortir de casa, o sigui, de franc. És allò més semblant a guaitar una dotzena de postals que retraten una època, com diria Raimon –no pas Gil Sora, sinó el cantautor- , fotografies en blanc i negre “d’un temps, d’un país”. I en una d’aquestes instantànies podem veure noies amb sandàlies, els turmells de les quals eren un símbol del desig. Un altre símbol del desig que hi trobem és la filla de la veïna, o bé “els nostres cossos hissats en la penombra”, o bé “l’empara d’uns llavis càlids”.

Més enllà dels símbols, aquesta opera prima del poeta de Palamós utilitza altres figures, com ara metàfores i comparacions, per poder compartir amb el lectors tots i cadascun dels seus sentiments: “La meva infància és com una casa vella a punt d’enfonsar-se”.

La nostàlgia. Raimon Gil Sora és el poeta de la nostàlgia. El seu poemari és el record d’allò no viscut, l’enyorança del temps passat i, també, del temps que no ha passat –i segurament no passarà-, sempre des d’una òptica posterior a l’experiència i, alhora, molt propera al moment descrit: “Perquè no sabrem / ni les nits ni les paraules que vam deixar pendents /continuaré bevent alcohol i escrivint versos”.
Tot allò pendent és matèria poètica perquè, com deia Joaquín Sabina, “no hi ha pitjor nostàlgia que enyorar allò que mai del mais no va succeir”. En aquest sentit, l’autor s’evadeix del sentiment d’abandó i solitud en l’alcohol. De fet, és l’alcohol un dels elements que marquen clarament aquesta tendència cap a la bohèmia personal i cap a l’artista incomprès, ben a l’estil dels modernistes, tot i que els ambients que descriu Sora són totalment romàntics: hi predomina el negre, el fum, l’exotisme, la lletjor, l’abandó, la nit, el silenci…

La música i la cuina. Les dues dèries d’en Raimon Gil Sora són les estances domèstiques i la música de jazz, per aquest ordre. D’una banda, ell ha sabut bastir un món poètic urbà –malgrat el seu origen agrícola- fet amb matèria tan quotidiana com casolana:

“A poc a poc ha anat sorgint el vermell gastat dels rajols, la canonada
de plom del miserable lavabo comunitari
i la petita cuina amb butà des d’on l’àvia em cridava…”

A més a més, l’autor omple la seva poesia d’una banda sonora que dóna més ritme a la lectura -cosa que cal agrair- , en una mena de barreja artística digna de ser consumida a la barra d’un bar, des d’on la música s’enlaira i torna com una melodia impossible d’oblidar:

“La veu de Mounir Troudi
i el so trist de la trompeta em porten el record
de la teva roba caient suaument a terra…”

Mentre m’imagino l’escena, tinc ganes de tornar a llegir el llibre, per cinquena vegada, perquè destil·la un lleu i subtil tel poètic que se m’enganxa i que em convida a una altra copa, cada vegada més carregada de versos en blanc i negre escrits a raig però molt treballats, amb paraules tan ben escollides que pinten la vida amb tots els colors del món, un món que cal caminar amb sandàlies i al ritme que ens marca el cor.