Quo vadis, Eddie?

Eduard Fernández i la resta del repartiment han de fer front a un muntatge estressat entre el classicisme i les pulsions, i confús entre el costumisme i el minimalisme. L'espectacle serà a la cartellera fins al 10 d'abril.

Georges Lavaudant munta al Teatre Romea una gran obra d’Arthur Miller, Panorama des del pont. Eduard Fernández i la resta del repartiment han de fer front a un muntatge estressat entre el classicisme i les pulsions, i confús entre el costumisme i el minimalisme. L’espectacle serà a la cartellera fins al 10 d’abril.

Panorama des del pont

Arthur Miller va escriure la “tragèdia italiana” de Panorama des del pont el 1955, en un sol acte, i després de l’estrena la  va reescriure i es va representar dos anys més tard, ja en dos actes i a Londres, amb direcció de Peter Brook. Miller es va fixar, al llarg de la seva dramatúrgia, en les tragèdies gregues i en Ibsen, per capgirar el somni americà i mostrar tot un catàleg d’antiherois. Se l’ha explicat amb referències al teatre social, naturalista i psicològic. El Panorama també és interior, i fins i tot hi ha psicoanàlisi: segons explica l’autor a les seves memòries, el desig prohibit i incestuós del protagonista va dur Miller a rastrejar la pista dels desitjos amagats dins la seva pròpia família.

Es podria entendre l’obra amb el doble vessant d’aquesta: les pulsions i el compromís social. Marilyn i McCarthy. O sigui: les passions i les emocions ocultes del protagonista vers la seva preciosa neboda, a punt d’emancipar-se i marxar amb un altre, i el terrabastall del xoc de les conseqüències d’aquesta pulsió amb els codis d’honor de l’entorn d’Eddie Carbone, l’estibador italoamericà, que es veu com a amfitrió de dos cosins, immigrants “il·legals” nouvinguts com a polissons des de la mare pàtria. Miller parlà de l’obra referint-se a l'”estrés” entre el classicisme formal i el desori de l’incest i la traïció. Val a dir que, per mostrar la situació, el dramaturg va dotar la tragèdia “interior” i “exterior” d’un  panorama que retrata vivament la vida als barris dels treballadors dels molls i la quotidianitat d’una comunitat a l’ombra del pont o, si es vol, de l’esperança.

L’adaptació de l’obra

Com mostrar, avui i aquí, aquesta peça? Simplificant molt la resposta, que és infinita, i mutant tal com pertoca a l’art teatral, una opció pot optar per la fidelitat al text i a les indicacions del director, muntant una proposta com la que es va veure fa deu anys al TNC, de la mà de Rafel Duran i amb Toni Sevilla com a Eddie. En aquest cas s’aspira (i no és poc) a la recreació costumista, a la correcció gairebé arqueològica, a la transmissió del missatge potent, patètic i claustrofòbic d’una tragèdia contemporània… El perill, aleshores, és caure en el melodrama. Però si tot funciona, com va ser el cas citat, i els intèrprets fan el seu paper amb convenciment i l’amanerament “naturalista” adequat i ben dosificat, l’espectador pot sortir del teatre content d’haver vist un bon Miller.

Una altra opció és la més recent del director belga Ivo van Hove, que sempre va molt fort i ve molt original. Poc abans de dirigir el Lazarus de David Bowie, van Hove va optar el 2014 per convertir el Panorama muntat al Young Vic londinenc en una tragèdia grega, nua i crua, minimalista i fosca, fora del temps, amb l’actor Mark Strong encarregat de conduir el públic no ja cap als territoris dels aiguamolls melodramàtics, sinó directament cap a l’esclat sord de la catarsi.

Si fa anys el director Georges Lavaudant ens havia deixat glaçats i petrificats amb el seu valent Coriolà (TNC, 2002), ara hem sortit del seu Panorama al Romea una mica tebis i destemperats. Això es pot deure a l’aposta vaga de la proposta, que es queda en un espai intermedi entre l’opció fidel i costumista i la radical i minimalista.

Més hipster que working class, no sabem si la llar dels Carbone es vol mostrar com un interior “flotant” o sembla un loft modernillo, on les distàncies són sempre massa grans i l’acció perd força en l’amplitud de l’espai. Clamen al cel els crucifixos, les verges i demés imatges religioses que remarquen explícitament símbols i fons innecessaris. Fan una mica de mal als ulls, per ser un recurs ja massa vist i cridaner, els audiovisuals engrandits que resten naturalisme i vivacitat als mots i als gestos dels personatges, i afegeixen superficialitat i distracció a una obra que no en demana .

L’actuació

Dels intèrprets podem dir que són bons i actuen bé, ho sabem per aquesta i altres obres anteriors. Però aquí això sovint és en va, perquè en molts moments proven de perfilar uns personatges que es desvien de la situació i sembla que van en la direcció errònia, donant voltes cadascú a la seva i sense semblar d’una mateixa família d’actors. El Marco del Pep Ambròs està molt aconseguit, però també descontextualitzat perquè sembla extret del Sacco & Vanzetti de Montaldo. No podíem fer res per evitar-ho: l’accent de la Catherine de la Marina Salas ens allunyava de Brooklyn per traslladar-nos al Poblenou de Benet i Jornet. L’advocat Alfieri del Jordi Martínez té força, però la seva vestimenta i dicció hipnòtica i corifea fan (encara més) estrany aquest personatge, i provoquen un iuiu i una “inquietud” (és aquesta la darrera paraula de l’obra) que avui, seixanta anys després, s’entenen com a caricatures.

I l’Eddie, de l’Eduard Fernández? Té moments brillantíssims, i gràcies al treball de l’actor el pont teatral suporta els tremolors i s’aguanta dempeus i amb dignitat, per tal que l’espectador no caigui de l’obra i pugui continuar guaitant cap avall. Però potser hagués mostrat millor la desesperació soterrada i creixent, cap al destí implacable, si s’hagués anat desplegant de mica en mica el patetisme, la confusió i el descontrol del pobre estibador. Com amb els grinyols d’una grua quan carrega un contenidor pesat i oxidat, i amb la dificultat d’un tough man tosc i sense facilitat de paraula ni capacitat per obtenir la visió de conjunt ni la de detall. Però el personatge de l’Eddie ens ha semblat que aquí es desdibuixa i no té continuïtat. Fins i tot diríem que es comporta, en alguns moments, amb la desimboltura i la simpatia d’un personatge de Cesc Gay. Com si fos un fantasma d’Els veïns de dalt que seguís donant voltes per l’escenari del Romea.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació