Que vaya bonito, a La Seca

25.04.2013

La Seca espai Brossa recupera el gran èxit de la Fira de Tàrrega. ‘Que vaya bonito’, més que teatre, és el Fet Teatral en estat pur, una experiència sense quarta paret on actors i espectadors juguen la realitat a fons.

 

'Que vaya bonito' va ser el gran èxit a la Fira de Tàrrega i ara es pot veure a La Seca

 

He decidit començar l’article pel final, perquè no hi ha motiu d’esperar l’últim paràgraf per dir-ho: Aneu a veure Que vaya bonito, de la companyia TeatrodeCERCA a La Seca Espai-Brossa: Teniu fins al 26 de maig.

Aneu-la a veure perquè us trobareu, davant del vostre nas en el més literal dels sentits, sense intermediaris i sense interferències, amb El Fet Teatral en estat pur: personatges en constant conflicte, actors en constant relació i espectadors en total immersió dins l’espectacle.

Ho vull deixar dit des del principi, precisament perquè jo quasi no hi vaig. I quasi no hi vaig per un mal costum que tinc des que escric cròniques sobre les obres que vaig a veure: la pre-documentació, i en conseqüència, el pre-judici.

Com a espectadora sóc una gran defensora de la inòpia: el que més m’agrada és entrar a la sala i no tenir ni idea del que hi passarà quan s’apaguin els llums. M’agrada perquè deixa espai a la sorpresa, que moltes vegades dóna força a la proposta. I m’agrada perquè és l’única manera d’assegurar-me que el que he rebut de l’espectacle m’ho ha donat l’espectacle en si mateix, no el que sé del text, de l’autor, del context politico-social o de la companyia que el porta a escena. El problema és que no em sembla gaire professional anar a veure un muntatge sobre el que faràs una crònica sense saber ni qui l’ha escrit, ni d’on surt, ni què és. Així que em reservo el plaer de la inòpia per quan sóc espectadora-i-prou, no espectadora-cronista.

Tot això per dir que quan vaig sortir de casa en direcció a la La Seca ja m’havia llegit el programa de mà en versió pdf, la història de la companyia, la sinopsi, l’argument, els objectius que es planteja la peça, i un parell o tres de crítiques aparegudes a la premsa.

Sabia, per tant, que no veuria una obra de teatre “convencional”. Que vaya bonito, com totes les obres de la companyia teatrodeCERCA (que ja sumen dotze en els seus deu anys de carrera) ha estat concebuda per ser representada a espais privats, aquesta en concret, per a terrats i terrasses. Sabia també que com a públic tindria un paper dins l’obra: Que vaya bonito és la festa de comiat de David (Jorge-Yamán Serrano), que se’n va a Mèxic, i els assistents no són “públic”, sinó “convidats a la festa”. I sabia, a més, que l’obra havia estat descrita pels crítics en vàries ocasions com “més que teatre, experiències”.

Anava, en conseqüència, completament terroritzada. Primer perquè veuria una obra pensada per a un tipus d’espai molt concret, el terrat d’una casa particular, en un altre espai totalment diferent, una sala de teatre. Si havia estat pensada per a fer-se en un espai no teatral… per què fer-la en un teatre? No es perdrien coses pel camí? No aniria això en contra de l’obra mateixa?

 

 

El meu segon punt de desconfiança estava relacionat amb aquesta mania inquietant de convertir-ho tot en una experiència, com si el que comporta veure una bona obra de teatre (emocionar-se, identificar-se, divertir-se, reflexionar…) ja no fos suficient i ens calgués sempre un cert punt d’innovació, de performance per a que fer-ho interessant.

Doncs bé: aquests meus terrors pre-judicats van esmicolar-se estrepitosament davant la proposta de teatrodeCERCA.

Deixeu-me que us parli de com la companyia ha transformat la sala Josep Palau i Fabre de La Seca-Espai Brossa. No és exactament entrar a un lloc on es podria celebrar una festa. La sensació és més aviat la d’entrar a un lloc on tu ja havies celebrat una festa abans. Ho reconeixes tot: el mural, sempre un punt desangelat, amb fotos de l’homenatjat de petit, els gots de plàstic, els bols amb sangria i patates de bossa, la cartolina amb el boli penjant d’un cordill per a que escriguis la teva dedicatòria, la gent que no sap ben bé on posar-se ni amb qui parlar… La impressió de realitat és tan forta que deixa de ser impressió. Et sents, realment, un dels convidats.

Són moltes les propostes teatrals que han mirat d’establir una relació diferent amb l’espectador. Introduir el públic dins la ficció de l’obra ha estat en moltes ocasions la finalitat (gairebé l’obsessió) de nombrosos espectacles. Dels que he vist, Que vaya bonito és el primer que ho aconsegueix realment. Sense esforç i des del principi. No és exactament que trenquin la quarta paret… És que no hi ha hagut paret en cap moment. El fet és que el paper que t’adjudiquen és el mateix paper que has vingut a interpretar: el de voyeur d’una intimitat, el que interpretes cada cop que vas a la festa d’algú a qui no coneixes.

I, tot i així, per a mi el mèrit de Que vaya bonito no està tant a aconseguir integrar el públic com a integrar-lo sense provocar-li malestar ni incomoditat, sense el clàssic moment d’ “Ai quina por, que ara ens faran fer coses”. I aquí és on toca parlar del saber fer dels intèrprets, del control de la situació que exhibeixen en tot moment.

Jorge-Yaman Serrano (David), Carmen Flores (la seva germana Carolina) i Jorge Cabrera (el seu germà Pedro) viatgen per l’obra com tres pilots infal·libles: segurs, confiats, precisos. Saben d’on han sortit, on han d’anar i per on volen passar. Coneixen el terreny per on es mouen els seus personatges i els personatges dels seus companys d’escena. Ocupen en tot moment l’espai que han d’ocupar, tant en sentit físic com en sentit metafòric.

Controlen.

Per això es poden permetre no actuar la festa, sinó simplement celebrar-la, i per això es poden permetre una relació amb els “convidats”, que són tan reals com ells mateixos, i això, en aquesta obra, vol dir molt molt molt reals.

 

 

Els actors juguen la realitat a fons, i per art de màgia, la juguem tots: Tots trobem el nostre lloc en aquesta festa de comiat que ningú vol celebrar, tots ens reconeixem en l’apassionat amor-odi que es professen els germans. Tots tenim una mica de David, que vol escapar de l’opressió de la família, i de Pedro, que considera irresponsable marxar sense tenir en compte la malaltia del pare, i de Carolina, que no suporta quedar-se sense el més semblant a un nen a qui cuidar. Tots veiem en cadascun dels personatges la bomba de rellotgeria que esclatarà quan la nit, el cansament i la sangria facin la seva feina. I tots serem allà enmig quan arribi la tempesta, i serem part de la tempesta mateixa, i ens esquitxarem amb ells de ràbia i de tendresa.

És veritat, veure aquest espectacle és una experiència. I l’aposta de teatrodeCERCA per aixecar espectacles que es puguin representar en espais privats és, (a part d’un indicador de com és de complicat fer-se un lloc als escenaris del nostre país) tot un exemple d’ofici, de dedicació, d’imaginació i de supervivència. I el muntatge és original, és arriscat, és innovador i és valent.

I tot i això o precisament per això, el que fa funcionar la proposta respon a la recepta tradicional: Una direcció intel·ligent, una interpretació impecable i un tema universal. Al meu entendre és molt més que una experiència. És Teatre. I és per això pel que crec que s’ha d’anar a veure.