Què ens passa als valencians!?

David Valls és un lingüista barceloní compromès. Ens va oferir un reportatge fílmic memorable amb Són bojos aquests catalans? Ara ens presenta un segon reportatge d’una qualitat tècnica admirable. L’objectiu és retratar la relació que els valencians mantenim amb la llengua. Alina Moser –la jove alemanya– davalla en bicicleta, la tenda i la motxilla al muscle. Empra una modalitat catalana híbrida, d’alta fluïdesa, entre oriental i occidental, amb lleus reminiscències teutòniques. La veu en off reflexiona alhora que ens preguntem: Què ens passa valencians!? L’estrena va ser a Acció Cultural del País Valencià, al Centre Octubre de València, el darrer 25 d’abril –Diada Nacional del País Valencià–  307 anys després la Batalla d’Almansa. La cooficialitat asimètrica del valencià –vigent des de l’1 de juliol de 1982–  espanta pel tracte discriminatori envers la llengua ‘pròpia’ del país.

El metratge enamora per la bellesa paisatgística i urbanística de la terra valenciana. Així, la tria dels onze municipis és equilibrada atesos els seixanta minuts de filmació i els 377 km. de recorregut. De tramuntana a migjorn són: Sant Rafel del Riu, Vinaròs, València, Burjassot, Catarroja (l’Albufera),  Sueca, Castelló de la Ribera, Alcoi, Gandia, Elx i Guardamar. Hi ha, doncs, València, el cap i casal, Elx, la gran ciutat catalanoparlant més meridional, cinc caps comarcans centrals, un altre al nord, una vila mitjana a la frontera sud i dues viles petites al nord i al centre. En una d’elles, esbrinarem si s’ha de dir Castelló de la Ribera o Villanueva de Castellón allà on tothom empra un breu Castelló. Vet aquí un episodi alliçonador de com el centralisme interessat divideix el veïnat de tota la vida.

De Catalunya  estant l’estranyesa enganxa de bell antuvi. En creuar el pont sobre el riu Sénia, San Rafael del Río està retolat en castellà el 2014. Hi sentireu, a més a  més, una santrafaelenca passar-se’n, ofesa, del valencià al castellà en assabentar-se que l’alemanya no sap castellà i tan sols català: “a mi no me da la gana hablar en valenciano”. Tothom hi parla, és clar, el mateix català que a la Sénia.

Un encert del guió és l’especialització dels municipis amb qüestions que es podrien haver desenvolupat a qualsevol dels onze. Així, a Sant Rafael del Riu, us diran que a Castelló de la Plana els diuen ‘catalans’ i a Barcelona ‘valencians’. Us diré que això mateix em va passar  la primera vegada que vaig anar d’adolescent a València amb la parla elxana intacta l’any 1976. A Vinaròs topem amb la castellanització de l’església i del bisbat de Tortosa en terra valenciana. València ocupa una bona estona: la ‘valencianofòbia’ del poder autonòmic de dretes, la substitució lingüística compensatòria del matrimoni d’origen valencià que afirma, sense cap vergonya, amb parlar híbrid: “somos de iniciativa castellana pero de sentir valencià” (sic). S’hi observa la castellanització ambiental de la gran urbs. El valencià, però, hi sura amb nivells de competència diversos. També hi apareix l’únic cas confés d’anticatalanisme en boca d’una dona del servei municipal de neteja: “ahora se habla menos valenciano porqué está muy catalanizado. Eso es lo que me pasa a mi”;  amb la ciènciaque dóna la granera en mà i el plegador al costat. El parlar ‘acatalanat’ no l’esmentarà ningú més a tota la resta del país. El membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Antoni Ferrando, parla d’una mateixa llengua amb dos noms.  A Burjassot –on s’alça el bellíssim cadàver barroc de la Televisió Valenciana–  i a Catarroja, els professionals de la informació i la quiosquera suecana ens informen dels mitjans de comunicació desapareguts i/o inexistents, en valencià, malgrat l’excepció positiva de La Veu del País Valencià, a Internet, les emissores locals o les revistes comarcanes en català.

Als no avesats us estranyarà  l’hegemonia del valencià a la xarxa atapeïda de ciutats mitjanes i als pobles. Hi ha, però, les grans bosses de parlants de grans ciutats, de totes les generacions, fins a Elx. Es trenca algun altre tòpic. Alcoi se’ns presenta lleial i fidel: tan sotmesa, però, com la resta al prestigi del castellà en la retolació dels comerços i la diglòssia dels botiguers. Gandia ens introdueix la joventut valencianoparlant de les ciutats mitjanes i la relació amb les festes. Els portantveus d’Escola Valenciana i del ‘voluntarisme lingüístic’ ens recorden que tan sols un terç dels xiquets valencians estan escolaritzats ‘en valencià’ malgrat una demanda majoritària per manca d’oferta d’una Generalitat Valenciana contrària. Al meu Elx es revisa la substitució lingüística dels anys 1940-1970, la immigració massiva i la represa familiar de la llengua gràcies a associacions com El Tempir i altres. La bellesa de la fonètica del català occidental arriba encara a l’Extrem Sud i els lingüistes i fonetistes tindran matèria d’estudi filològic sobre la variació interna, l’evolució i la convergència de totes les parles catalanes de Salses a Guardamar. Preneu-ne nota.

Tot això de la mà d’una quinzena de personalitats de les associacions,  l’educació, els mitjans de comunicació, la cançó, la psicologia, el periodisme, la literatura i l’academicisme al voltant de la política lingüística. L’autor d’aquest article intervé des d’Elx i Guardamar. S’expliquen les entrevistes amb la Generalitat Valenciana o la trucada al secessionisme lingüístic de València i la seua rodalia. No hi van voler participar perquè la unitat lingüística és massa evident amb un diccionari Fabra al despatx autonòmic. Algunes dotzenes de locutors anònims –de tot el territori–  aconsegueixen dibuixar un fresc sociolingüístic dels valencians del darrer mig segle. Conversen amb l’Alina amb la naturalitat absoluta dels qui compartim un mateix codi que sobta per la seua gran unitat i fermesa.

Aquest documental hauria de passar-se no tan sols per la TV3 catalana, la  IB3 Balear o la futura Televisió Valenciana que renaixerà com a au fènix de les cendres. Es comercialitzarà, però, a la tardor i circularà tan sols en DVD, el podeu demanar a [email protected]​. Hauria d’escampar-se per les televisions culturals de tot Europa en versions subtitulades. El País Valencià ha de fer arribar la seua llengua catalana i valenciana alhora en perfecta sinonímia. Hi ha molts valencians que emprem les dues solucions. A tot arreu s’ha de conèixer la legitimitat dels esforços que la societat civil valenciana més sana du a terme per l’oficialitat plena del valencià. El problema més gran dels valencians és la nostra invisibilitat que comença sovint als territoris germans per la llengua i la història. Aquesta manca de visió, però, afecta també les relacions internes entre valencians. Alguna intervenció humorística ens remou als dels extrems. Ni tots els valencians diem ‘ací’ ni tots els valencians bevem ‘cassalla’ o plantem ‘falles’. Això, però, són unes altres calces que haurem de resoldre entre ‘Nosaltres, els valencians’. Alina se’ns acomiada des dels tossals d’arena i les quatre columnes amb els escuts dels límits de la llengua catalana a Guardamar: Salses, Fraga, Guardamar… s’atura davant l’escut de Maó. Esperarem amb candeletes la tercera part dedicada a les Balears.