Quatre joves dramaturgs s’estrenen a la Beckett

22.02.2012

Més enllà de la foscor (quatre maneres d'apagar el llum)

La foscúria fa por. Quan no veiem qui ens parla ens sentim incòmodes. Ja, de nens, tenim por de la foscor de la nit, però les pors i els turments, malauradament, no sempre desapareixen en edats més madures. I aquest és el punt de partida de Més enllà de la foscor (quatre maneres d’apagar el llum), una peça teatral que reflexiona en bona mesura sobre la soledat i el moment d’enfrontar-se a fantasmes del passat, cosa que hem de fer en solitari: hi ha quatre històries que encaren a l’espectador amb els dimonis de la culpabilitat, la malaltia, la mort o la inconsciència. No és una obra estètica ni de gran bellesa textual, sinó  un catalitzador de vius sentiments que parlen per boca dels quatre protagonistes. El seu valor principal consisteix en l’aportació de motius per a la reflexió.  Hi trobem records d’infantesa, maldecaps  asfixiants, espurnes d’humor que faciliten el trànsit cap a passatges tètrics i moments emotius on la ficció es confon amb la realitat. La proposta de Taaroa Teatre és un mirall que es posa directament davant l’ull aliè i sacseja l’espectador. El tacte  de l’espill és fred, però el missatge guaridor: la coneixença ens fa savis i ens aporta recursos.  Els actors no es troben sols davant l’escenari, petites pantalletes els acompanyen i projecten escenes que encaixen amb el batibull psicològic que viu cada personatge.  Un disseny d’audiovisuals d’Edu Alter, Paula Pin, Pauet Riba i Maus, que fa que tot d’un plegat apareixi un ull que mira pel forat del pany d’una porta, o escenes de persecució quan el protagonista de la segona història té insomni. “L’estómac és el portaveu del cor” li diu un personatge a l’altre. “Mai ningú em va ensenyar a dir t’estimo”, reconeix amb veu de tro un dels protagonistes. Viatgem per les biografies de dones atacades pels nervis, infants entremaliats i emporuguits davant la fosca, neuròtics amb al·lucinacions diverses, adults que enyoren els seus avis i joves ignorants que fan de la inconsciència la seva bandera. L’espectador quan veu l’obra es fa-eminentment- preguntes-, la música –de Joan Soler i Maus- que acompanya els personatges i l’atrezzo rústic i tenebrós, ajuda a entrar en una atmosfera d’introspectivitat i anàlisi a la vida pròpia.  Com es supera la mort d’una persona estimada? De quina manera es pot desencallar la culpabilitat? Quines nefastes conseqüències pot arribar a tenir la ignorància i la inconsciència més brutal? Potser el més transgressor de l’espectacle és que l’espectador passa revista a la seva pròpia vida: les històries són curtes i no hi ha temps per submergir-nos en les històries dels personatges. L’espectador omple el buit amb records de l’existència pròpia.  Hi ha monòlegs incòmodes –amb interpretacions brillants, com la d’Òscar Mas- i hi ha instants, també, per al clímax de les emocions: en diàlegs imaginaris amb persones estimades traspassades, sense idealitzacions ni ensucrant records amb la nostàlgia. En aquesta peça es crida molt, es plora més i de tant en tant, també es riu. L’humor acarona la tristesa i impulsa el desvalgut a resoldre els temes que l’inunden en la fosca.  La interpretació no és fàcil quan parlem de textos tan intimistes, tan despullats, on l’espasme i la llàgrima es donen la mà. Els actors fan una feina titànica aprofitant els 15 minuts que dura cada història per filtrar una bona colla de sentiments agermanats que es barallen dins del cap dels protagonistes: ira, desencís, tristor i por-sobretot molta por-. El fil conductor de la peça es desdibuixa i es fragmenta quan entrem dins de les quatre històries que ens explica. Les dues primeres -amb dosis altes de desesperació- colpeixen: la dona amb fòbia a la foscor i l’home amb mania persecutòria.  El text avança dominador –a cops de bufetada- però subministra tendresa a partir de la tercera història-el diàleg d’una nena amb el seu avi- i això amanseix el camí. L’humor (negre) arriba, també, en la quarta història, que parla de la mort obertament, i ofereix una ensenyança bàsica: a la vida cal ser conscient i estar ben atent, en cas contrari, els errors són letals.  L’escenografia és íntima i secreta: calaixos on hi guardem secrets. De vegades serveixen per amagar-nos, d’altres esdevenen refugi. La il·luminació-dissenyada per Roger Arjona- és un somni que fa pampallugues: ara hi és i ara no. La proposta de Cristina Cordero, Denise Duncan, Salvador Sánchez i Núria Vizcarro és arriscada i innovadora en el sentit de dir molt amb molt poc. És un espectacle ràpid, imaginatiu, dur i feridor. Ara bé, és, sens dubte, un espectacle proactiu: l’espectador ha de nuar els fils dels quatre relats que s’exposen per treure’n les conclusions que el duguin a la llum.