Quadern de la decrepitud

15.06.2012

L'escriptor Silvestre Vilaplana.

De les obsessions humanes provocades pel decurs personal del temps sols hi ha, tal volta, una que puga assimilar-se al neguit de la mort: la colpidora erosió sobre els cossos i les ments, la devastadora tragèdia a què s’aboca la vida allargassada abans d’extingir-se. La decrepitud. La física, sí. Però també la mental, l’abandonament de la lucidesa, la incòmoda (per a l’entorn) infantil·lització, la sensació anorreadora de vulnerabilitat. L’oblit. La corrosió de la memòria. La seua dissolució absoluta.

A la seu darrera novel·la, El quadern de les vides perdudes (Bomera, 2012), Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969), explora els efectes de la decrepitud física i psíquica sobre un ancià i solitari bibliotecari, depauperat, en ple procés d’exclusió social, angoixat per una sèrie de buits temporals de memòria on el control dels actes l’agafa “l’hoste”, el seu alter ego en els moments d’inconsciència. Paral·lelament, un sobtat canvi de narrador ens presenta el gèlid i inhumà segrestador d’una xiqueta, una pertorbadora trama que, en combinació amb l’anterior –més aviat, amb alguns fets que anirem coneixent– sembla abocar el lector a un thriller psicològic amb escenaris que, sense ser del tot previsibles, ens poden resultar familiars, que evoquen els personatges amb la identitat esborrada de Paul Auster o al policia amb amnèsia retrògrada de Nemento (2000), el film de Christopher Nolan.

Aquells dos fils, com és d’esperar, es cusen a poc a poc, fins abocar-nos a un final que s’esbrina colpidor. La molla de la novel·la, allò que la fa enlairar-se, tanmateix, és una altra. Empentat per la necessitat, el protagonista es veu abocat a anar venent els llibres de la seua biblioteca, tresors que salvaguarda de l’oblit anotant en un quadern els fragments més preats, com una mena d’home-llibre de Farenheit 451, la inspiradora novel·la de Ray Bradbury. Un profitós i engrescador mecanisme narratiu que ens permet endinsar-nos en la memòria literària del protagonista que també és la nostra: nogensmenys, el catàleg que Vilaplana posa sobre la taula, amb Wilde, Rodorodea, Kerouak, Dostoievski, Trumbo, Joyce, Balzac, Hemingway, Barbusse i molts d’altres, pot remetre, amb els buits i preferències de rigor, al de molts lectors.

La selecció de textos pot ser més o menys canònica, però, en tot cas, té una funció narrativa, cadascun dels fragments escollits connecta amb un moment concret de la història i l’estat d’ànim del protagonista, com ara quan es recupera unes línies de l’Ulisses de Joyce que parlen obertament de la memòria. “Hi ha pecats (…) records lletjos que l’home amaga als racons més foscos del cor però hi romanen i esperen (…) un mot casual els evocarà de sobte i se li plantaran al davant en les circumstàncies més diverses”. I el personatge del bibliotecari retruca: “ (…) sembla que els textos foren escrits pensant en mi, en allò que un dia ja no seria”.

Confessava l’autor en una entrevista que l’havia empentat a escriure el llibre el temor a què la vellesa vinguera de la mà del parany de l’oblit. I per algú que s’estima la lletra impresa, el magatzem literari és un tresor poc negociable. D’aquesta por naix una història emocionant, ben trenada i construïda, bastida sobre una prosa precisa i eficaç, crua i esborronadora quan toca, lírica en ocasions. Un artefacte, en el bon sentit, que transporta la producció de Silvestre Vilaplana –despatxada fins ara amb solvència i ofici- a un estadi superior.

El quadern de les vides perdudes (Bromera, 2012), 191 pàgines, Premi Alfons el Magnànim.

Etiquetes: