Psicoanalitzant (o no) la Sara Amat

8.10.2016

Cantar allò amb què cante, la paraula
treta de mi, de tots, poble i secret!
(De Terra en la boca, 1953)
Joan Fuster

Voldria oferir una relectura de La vida sense la Sara Amat des del punt de vista de la subjectivitat, la base sòlida que nua, d’una banda, el moviment d’en Pep Puig quan aconsegueix escriure per a com-moure i, de l’altra, el moviment que ens permetrà de poder re-llegir la novel·la. Perquè el viatge que en Pep Puig convida a fer als seus lectors, com ell diu, és el viatge que va d’un mateix cap a un altre món, el de la subjectivitat, i aquest viatge sempre implica un moviment.

Pep Puig guanya el 56è premi Sant Jordi de novel·la | Foto: Dani Codina

Pep Puig és l’autor de “La vida sense la Sara Amat”, 56è premi Sant Jordi de novel·la | Foto: Dani Codina

Es parla sovint de la Sara Amat com un personatge ple de contradiccions, però jo prefereixo que es digui d’ella que encarna un enigma, ja que, essencialment, no en sabem res del seu desig (ni nosaltres, ni cap personatge de la novel·la). I si té contradiccions, tampoc no se n’explica el perquè, ja que la Sara té un semblant de dues cares: tant ens és presència aparent quan ens identifiquem amb la fascinació que sent el Pep de cal Sabater per la brillantor a la mirada de la Sara, com ens representa la buidor quan ens identifiquem amb el patiment del poble que la busca, amb la possibilitat que sigui morta, així com amb l’horror que sentiria el Pep si la Sara marxés. Així és com en Pep Puig, conscient com és d’aquest enigma, del fet que aquestes dues cares són el mateix, li atorga el nom de Sara Amat al personatge, és a dir, “ser amat” o “ser a-mat”: la vida sense la Sara Amat, pel Pep de Cal Sabater, és una vida que es va esmunyint per no tenir escapatòria del seu record, petrificat i perplex, incapaç de fer més moviments, com li esdevé el mat al rei en el joc dels escacs. I si parlem de jugar, a diferència de la Sara, al Pep de Cal Sabater li agrada de jugar a cuca a amagar, el joc infantil on sent que pot velar la mirada dels adults i que li ajuda a fer l’absència (o la mort) més suportable que l’horror amb què la viu. El seu pare li assenyala en forma d’acudit que no és el mateix jugar a cuca amagar que a amagar la cuca, perquè a aquest últim joc, si és que se’n pot dir joc, és al qual juga la Sara quan fa de cuca i s’amaga dels adults.

Així, jugant a amagar la cuca, en Pep Puig construeix l’estructura de la novel·la resseguint els trets característics de la Sara Amat, de manera que n’és el fonament i, alhora, la forada de dalt a baix, ja que no en sabem res explícit de per què fa el que fa. En tota la novel·la es contraposa la realitat del pròleg amb la ficció dels records, la veritat i la mentida, el secret i la confessió. De fet, tot i que el tema central és, aparentment, l’amor malenconiós, el tema veritable, i m’atreviria a dir que de tota la literatura d’en Pep Puig, és la confessió, és a dir, els efectes dels secrets i la seva revelació. Una confessió, però, que vol ser, alhora, un reclam a la intimitat, que acaba insinuant-se pel joc d’amagar ficció en la realitat i realitat en la ficció, veritat en la mentida i mentida en la veritat. De la Sara, per tant, només en sabem el que fa: fer-se buscar pel poble i enfadar-se si no ho fan, fer-se invocar com a amada perquè encarna l’objecte del desig a ulls del Pep de cal Sabater, per, finalment (i aquest és el destí volgut per la Sara i inscrit en el seu cognom mateix), fer-se arrelar o retenir com a amada en un record amat, ja que li espanta el seu propi desig de desarrelament. Precisament, els records són la manera que tenim de re-tenir o fer present l’absència sense ser presència del tot, com vol fer en Pep Puig quan explicita en el pròleg que escriu La vida sense la Sara Amat com una prova d’amor perquè el seu fill el bell recordi. En el fet mateix d’escriure hi ha un intent de fixar o retenir quelcom que es perd de la paraula viva.

Hom s’adona, aleshores, per què en Pep de cal Sabater és el captiu, i no la Sara. I això és perquè en Pep oscil·la entre ser, per una banda, un nen massa nen i, per l’altra, un nen massa adult. Alguns ja s’han afanyat a assenyalar que aquesta és una de les mancances de la novel·la, però no han entès el salt a l’abisme que li suposa a aquest xicot el descobriment de la sexualitat. En Pep s’interroga en majúscules sobre què ha de fer per créixer i esdevenir adult, perplex i fascinat pels trets orgànics sexuals de l’adultesa propis i dels altres. I tant és així, que sembla que li demani a la Sara durant tota la novel·la que li confessi quin és el secret per créixer. Però li demana un saber que ell mateix sap que li és un buit enorme, el buit de la castració. Per això fa el que fa: utilitza la Sara per poder construir-se un semblant d’home adult a ulls dels altres, mitjançant la imitació, perquè això és el què toca si no vol quedar en evidència. Viu el fet de créixer com una vertadera guerra perquè oscil·la entre els extrems de massa nen i massa adult, ja que li manquen els matisos, fruit d’acumular experiències subjectives pròpies de les vicissituds de la vida, que suavitzen aquesta guerra. Com en el mite de Narcís, en Pep de cal Sabater és incapaç d’apartar-se de la brillantor que veu en la mirada de la Sara perquè no pot acceptar-ne les mancances, la té idealitzada, és el seu fantasma gairebé delirant, però darrera d’aquest artefacte no hi ha res més que la seva pròpia por a l’enigma de la sexualitat. Per això en Pep de cal Sabater sent horror, tant si la Sara no hi és, com quan s’hi sent molt a prop. I és tal aquest horror, que finalment opta per anar a buscar-li els diners tot sabent que així la Sara marxarà, com quan en Narcís acaba ofegant-se a l’aigua perquè no pot suportar ser captiu de la seva pròpia imatge. Però en optar per aquest camí, en Pep renuncia al seu desig d’estar amb la Sara i cau, inevitablement, en el pou de la malenconia, convertint la Sara en un record tan present que es reconeix “incapaç per tornar a viure quelcom més com allò que he viscut”. I ja no li resta més que conviure amb les proves, reminiscències d’allò, del seu desig per la Sara.