Primavera Sound: dia 3

6.06.2012

Destrossat, em sento com si un equip de rugbi (titulars i suplents) se m’hagués tirat al damunt en la més cruenta de les melés. Amb tot, com el soldat que sap que irremeiablement caurà a primera línia de front, marxo a la tercera i última jornada del Primavera Sound.

Són les cinc de la tarda, i, com un àrbitre sense pietat davant d’unes mans involuntàries, el sol penalitza. A l’entrada del Fòrum un paio que fa la mateixa cara ullerosa que jo, em regala un barret de palla patrocinat per una marca de caramels refrescants. Òbviament, dut per la poca dignitat que encara em queda, no me’l posaré.

No tinc esma per pensar, però he decidir si vull anar a veure Anímic, Refree o Senior i El Cor Brutal. Em decideixo per aquests últims perquè durant l’últim any he estat escoltant gairebé compulsivament el seu darrer disc, “Gran”, però també perquè vull saber si la noia saragossana alta i prima que viu a Londres, ciutat on ha vist tots els grups xulos, acut a la seva cita amb el noi valencià baixet i grassonet que és amic dels Senior i el Cor Brutal. Ell hi és, ella… no. Miquel Àngel Landete, ànima brutal, és com el Clint Eastwood de Llevant. Un cowboy carregat de mala llet que apunta i dispara contra tot i tothom. Un punk que es dedica al rock americà d’arrels amb acidesa cítrica. Sonen “Tots els ianquis que vull”, “La sort adormida”, “Amoride”, “A Tremolar!”, presenten un parell de temes nous i acaben amb una electritzada i demolidora versió de “Gran”. Efectivament, són uns fills de puta ben grans.

 

Senior i el cor brutal

Senior i El cor brutal

Em trobo amb l’Eduard Gras de la web A Viva Veu, justament la persona que em va descobrir la banda valenciana de valenciana (entenguis com el so d’aquells grups valencians que practiquen música de l’estil americana). Em diu d’anar a la zona de premsa. Ell es demana una Coca-cola, jo… bé, ja sabeu què em demano jo. Ell diu que marxa a veure la Sharon Van Etten, jo els Atleta. Finalment ens quedem a presenciar la roda de premsa on l’Albert Guijarro, un dels codirectors del Primavera Sound, ha de fer balanç del festival. Ningú no li fa cap pregunta sobre els insults del codirector Gabi Ruiz al periodista Jordi Bianciotto (que, no ens enganyem, és el tema sobre el que tothom el vol sentir a parlar), en canvi un guiri pregunta si els organitzadors s’han plantejat incorporar grups de rock progressiu al cartell de futures edicions. Sens dubte, un tema apassionant. La roda de premsa finalitza i La Casa de Portugal a Barcelona (o alguna cosa així) ens convida a berenar amb un tast dels millors productes del país lusità per celebrar que aquest proper cap de setmana se celebrarà la primera edició del Primavera Sound a Oporto. No tinc gana i deixo els col·legues endrapant.

Lisabö fan mal a l’ànima, fan mal a l’esperit, fan mal al cor. Lisabö fan mal i jo sóc masoquista. Intensitat, ràbia, passió… Una bestialitat sònica que em passa per sobre com si m’hagués atropellat un vell camió Pegaso. Diviso en Carles Rodrígez, el meu company a l’aventura 365 dies 365 entrevistes, que no germà, al fossat dels fotògrafs. Quan acaba l’actuació dels d’Irun, em diu d’anar a fer una birra. Sent la primera vegada que el veig des que vam celebrar, ara fa gairebé tres mesos, que havíem assolit el nostre repte, no li puc dir que no.

A la zona de premsa en Jordi Bianciotto parla per telèfon amb algú de la redacció del Periódico. El Gabi Ruiz li ha tornat a dir per Twitter que és un “retarded”. Aquesta vegada a ell i al diputat d’ERC Alfred Bosch. Finalment, sembla ser que algú amb ganes de gresca ha creat un fals perfil a la xarxa social, i fent-se passar pel ja més famós director de tots els festivals de música, ja siguin d’ànima provincialista o esperit internacionalista, es dedica a repartir “retardeds” a tort i a dret. En Joan S. Luna, que també es per allà, s’amaga un feix d’unes targetes que pots bescanviar per iogurts a unes paradetes que hi ha al recinte del Fòrum. Marxem a veure a Kings of Convenience, o ho intentem, perquè la llista d’amistats del Luna és tan infinita que fer un trajecte de cent metres al seu costat pot arribar a ser tota una odissea homèrica. Amb un Danone mida XXXL recobert de xocolta desfeta i trossets de Chips Ahoy! ens disposem a gaudir de la calidesa acústica dels noruecs. A mig concert ell se’n torna a la zona de premsa, jo em quedo. Estic malalt? Un paio calb però amb una molt poblada barba tenyida de verd balla. Definitivament, m’agradaria tenir tan poca vergonya com ell, i dansar i dur la barba com si fos un gran moc de blandiblú sense que res ni ningú no m’importés.

La vida és un somni, o alguna per l’estil, deia Shakespeare, i els de Beach House practiquen el millor dream pop. Per tant els de Baltimore són el paradigma del millor que et pot oferir la vida. Alex Scally i Victoria Legrand, dona amb cara de nena i veu de vellut, acaben de publicar “Bloom”, que com totes les seves referències ressona odiosament exquisit. Ens presenten temes nous com “Wild”, “Myth” o “Irine”, i recuperen velles i belles peces com “Norway”, “Zebra” o “Silver Soul”. I quan deixen l’escenari em perdo. Em perdo amb els uns i els altres. Em perdo amb The Weeknd, em perdo amb Justice i em perdo amb Jamie XX, fins que, com sempre, agafant el camí més llarg per tornar a casa, m’acabo retrobant.