Preljocaj: més enllà de les puntes

Angelin Preljocaj, ballarí i coreògraf amb formació clàssica i contemporània, fundà la seva companyia, el Ballet Preljocaj, l’any 1984. El seu èxit va tenir un camí ascendent, tant, que el 1989 esdevingué el Centre Coreogràfic Nacional Campigny-sur-Marne i del Val de Marne. Preljocaj té una llarga trajectòria on figuren nombroses creacions ideades dins i fora de la seva companyia. Aquest febrer s’han pogut veure per primera vegada al Gran Teatre del Liceu, presentant dues creacions: Spectral Evidence i Stravaganza, amb escenografia de Maya Schweizer. Hi vam poder veure Céline Marié, Nuriya Nagimova, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz, Fran Sanchez, Clara Freschel, Nagisa Shirai, Sergi Amoros Aparicio i Simon Ripert.

Durant la seva visita al Liceu, Preljocaj (1957) ens va fer dues propostes molt distanciades l’una de l’altra. La primera va ser Spectral Evidence, una reflexió sobre la relació entre la respiració i el moviment en els éssers humans i la seva capacitat de comunicar. Prenent com a punt de partida la música de John Cage, feta a base de respiracions quasi electròniques, Preljocaj fa que la dansa es desenvolupi en el buit, un escenari completament negre, marcat només per quatre formes triangulars que canvien de color segons la llum. Els nois, vestits de negre i elegants, i les noies amb camisola i marques de sang, articulaven els seus cossos al voltant dels triangles, integrats en la coreografia. És justament a partir del moviment que aquestes formes canviaven de significats: esdevenien monòlits, arquitectures abstractes o nínxols que engolien la coreografia. Una geometria afuada sobre la qual s’articulava l’organicitat i mal·leabilitat del cos humà.

Des del principi, l’espectacle va establir dicotomies: blanc i negre, silenci i respiració, en mig de les quals els cossos es desenvolupaven amb sincronia i personalitat, intricant-se i desfent-se. Més endavant van aparèixer nous elements musicals, emfatitzant el ritme i referenciant el suposat inici de la música, el vincle entre el cos i la percussió. Més endavant s’hi van afegir monodies vocals que no seguien un patró mètric constant i alliberaven la coreografia.

Al llarg de l’obra Preljocaj planteja diverses percepcions del cos: com a element orgànic subjecte a la respiració, com a instrument musical i comunicatiu, com un ens viu i incert. Tal com també es pot veure en la seva interpretació de La Consagració de la Primavera, l’artista té una propensió a la teatralitat, fet que es fa palès en l’expressió de les cares dels ballarins. Aquesta qualitat també es veié en l’ús d’elements aliens que la dansa convertia en diegètics, com els trons, que funcionaven com un taló de separació entre uns moviments insinuats, o el so del petó perfectament integrat en la coreografia.

La segona proposta de la nit va ser Stravaganza, que Preljocaj defineix com un boomerang temporal, sobre la música de Vivaldi, Evelyn Ficarra, Serge Morand, Robert Normandeau i Ake Parmerud. L’obra és un duet entre el nou i el vell que aconsegueix narrar un diàleg temporal entre centenars d’anys. Amb aquesta obra dóna una nova lectura al pla temporal que és la música, tant en el pla real com en el metafòric. Com ho aconsegueix? Els ballarins que van vestits de la nostra època ballen música de Vivaldi amb moviments vitals i enèrgics. Seguidament, el so d’una cinta rebobinant-se talla l’escenari en dos blocs i veiem un grup de persones vestides amb robes inspirades en el segle XVIII, que ballen música electrònica amb uns moviments mecànics. Aquesta espècie de trompe-l’oeil temporal genera una relació molt interessant amb l’espectador: quantes vegades hem ballat Vivaldi i quantes electrònica? Què passaria si el públic ballés en un espectacle de dansa?

El passat i el futur es miren amb estupor i familiaritat, només per deixar pas al diàleg entre les persones, que es despullen del seu moment històric per passar a formar part d’una humanitat compacta i heterogènia. Quan el boomerang està al punt més allunyat de l’inici la concepció de gènere dins la dansa es difumina. Llavors el boomerang torna i la coreografia acaba on comença, acabant d’entendre el que al principi es plantejava com un misteri indirecte. Tornant al mateix lloc fem una relectura d’allò que hem vist i entenem que tot té un sentit que no es pot explicar del tot. Sembla com si haguéssim viscut un bonic somni entre uns camps de blat pintats per Braque.

És sorprenent com les obres de Preljocaj tenen una forta capacitat narrativa que fa que entenguem el que ens vol dir més enllà de quelcom al·legòric. És possiblement per això que hi ha moments de molta dramatúrgia en les seves coreografies. Hi podem veure intimitat i descoberta, confiança i llunyania, com la distància és una forma d’intimitat, a través de l’exploració de les distàncies interpersonals. També hi ha salvatgisme, honestedat, rugositat, complanta, puresa.

Amb Preljocaj la dansa és concepte, comunicació, filosofia, poesia. No s’ha d’entendre, s’entén sentint-la. El proper repte que li proposaria, i que seria complicadíssim acomplir, seria el de treballar amb música en directe.