Poveda a Cap Roig

18.08.2012

Miguel Poveda a Cap Roig

 

Sent català, paio i amb arrecada, Poveda no ho ha tingut fàcil al món flamenc. És on és perquè el talent i l’ambició no van descompensats: són enormes tots dos i han fet créixer aquesta planta en terreny sec, viva i resistent, despullada i, doncs, amb una consciència molt fina de si mateixa i el seu art.

Ha estat fabulós veure’l créixer i fer-se amb un públic que el rep amb l’ovació i la reverència que es mereixen els mestres, per jove que sigui. I s’ho ha ben guanyat, un cantaor tan desbordant que pot fer brillar qualsevol cosa que interpreti: vull dir que me’l puc perfectament imaginar fent Mozart.

Com que es veu amb cor amb tot, Poveda va haver de dividir el concert de Cap Roig en dues parts per poder-ho encabir tot. A la primera va presentar el disc nou, Artesano: un recull de flamenc essencial, les arrels de la planta. A la segona, va tirar pel cantó de les versions de copla del seu disc anterior i per una colla de versions homenatge que van entusiasmar la concurrència.

I aquest és el problema que vaig tenir, el mateix de, ara fa un any, al concert que va fer a Roses: una sensació d’excés, de massa ganes de demostrar, d’agradar. Poveda, que ja t’has fet gran, tu no has de convèncer ningú.

Sempre mantenint la cota altíssima d’elegància i rigor, la primera part, de flamenc pur, va fer-se, segurament per això, per ganes d’arribar a la segona, una mica mecànica, navegant per la superfície i baixant poc als abismes del cante.

Ja havia avisat al començament que seria un concert llarg, perquè sabia on cantava (l’escenari on l’han precedit Cohen o Dylan: cap aquí apunta Poveda, obviant naturalment que per Cap Roig hi passa també una altra mena de bestiar), i van ser més de tres hores de concert sense descans. Com deia, la segona part va estar dedicada a desplegar els registres de què arriba a ser capaç aquest home: homenatges a la copla, a Camarón, a Chavela Vargas i, per rematar-ho, a Caetano Veloso. O sigui, als més grans. Poveda ho xucla tot, i tria el millor, i, a més a més, balla.

Me’n vaig tornar a casa convençut que Poveda no perdrà aquesta consciència, delicadesa i contenció de la planta crescuda amb esforç i austeritat – i em sap greu fer servir aquestes paraules, no en tinc més -, tan característiques d’ell i tan allunyades de la parafarnàlia amb què es poden arribar a decorar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Me l’he perdut. Fa temps que no l’escolto en directe, però les teves paraules me’l fan sentir tan real com ell és. L’única cosa que t’has deixat de dir és que el seu cor és tan gran com el seu art.
    Ole mi niño!