Poulain? No li digueu Amélie, digueu-li Catherine, la dona de mar

28.03.2017

Embarcar és com abandonar la terra. Llavors no hi ha escapatòria ni seguretat a la qual aferrar-se i una ha de veure de què és capaç”.

Catherine Poulain | Foto: Miquel Adam

Des de França fins a Alaska, The Last Frontier, per sortir a pescar el bacallà negre, el cranc i l’halibut. Un viatge radical als confins del món per fer una de les feines més dures que existeixen, per aprendre que tot allò que hem fet queda enrere i que no serveix per res, però també que tot és possible. Després de deu anys a bord entre l’aigua i el cel, Catherine Poulain va decidir ajuntar memòries i textos i escriure la seva primera novel·la, L’home de mar (Edicions de 1984/Lumen, amb el títol Allí, donde se acaba el mundo), un debut literari inaudit, captivador i descomunal, finalista al premi Goncourt. Per què, aquest viatge? “Jo volia viure”, senzillament. L’important és intentar-ho, diu; “només hi ha el risc de morir”.

Entre l’aigua i el cel, el vent, el sol i la sal, el ganivet i els peixos esventrats, les hores de son comptades… i els companys d’aventura: homes, tots i només homes, herois marginals que planten cara a les onades i que s’embarquen en aquesta expedició de resistència extrema i d’oblit per fugir dels seus fantasmes terrenals, el passat, l’alcohol, la nostàlgia i els somnis enterrats. A la vida sempre hi ha moments durs, més o menys duradors, però no importa: en aquests moments cal marxar. “Però no per fer un petit viatge”, explica, “sinó per fer un viatge dràstic i mirar què hi ha rere l’última frontera”. La física, mar enllà, i la simbòlica, cor endins. I, sense haver pescat mai, va triar Alaska. I la pesca. Perquè hi ha gent que fa servir la paraula dràstic gratuïtament, però ella no.

L’home de mar, traduït al català per Mia Tarradas i al castellà per Iballa López, és un relat sobre aquesta experiència. La protagonista és la Lili, l’alter ego de la Catherine, que fa una narració apassionant i sincera sobre les seves aventures des que arriba als Estats Units, fugint de tot, fins i tot d’ella mateixa, per no ser presonera de res ni de ningú i deixar de banda “les aprensions pròpies de la gent benpensant”. Un material de vida intens, èpic, que brota des del límit d’allò desconegut, de l’endurança del seu cos i la feina colossal d’una gesta quotidiana a través de la qual es viu el present més literal i més brutal, en el millor sentit de la paraula. A dalt del vaixell, les relacions i els jocs socials s’exacerben malgrat la rutina i les poques paraules, perquè tenen lloc en un cosmos aïllat i reduït on “cadascú acaba mostrant-se tal com és”. Els sentiments i les emocions s’escapen d’un mateix amb virulència, l’angoixa desapareix, “i llavors ja no hi ha més dies ni més nits, sinó hores que es van desgranant” entre les lleis no escrites dels homes de bord.

 

Triar és sacrificar

Els companys de pesca de la Lili són personatges que desperten sentiments contradictoris, elevats a la categoria de mite. Taciturns, melangiosos, ingenus, solitaris, esquinçats, resistents, ens apareixen retratats amb una gran tendresa, amb respecte, sense prejudicis. La Lili no té prejudicis i llegir-la és una meravella: per l’espontaneïtat i la franquesa, per la fluïdesa del text i la descripció dels instants, dels rostres i els gestos dels homes, la captació d’imatges que aturen el temps quan ens parla d’un paisatge o l’escena d’un passeig pel port menjant un gelat, recordant vagament l’àncora llevada de tot el que ha decidit deixar enrere, d’allò a què ha renunciat per entrar en l’acció del món. Al cap i a la fi, “triar és sacrificar”. A tot arreu, com cada dia de la nostra vida.

Llavors va venir l’altra tria: l’escriptura. Hi ha qui ha trobat semblances entre L’home de mar i algunes de les històries d’autors com Jack London, Herman Melville o Joseph Conrad, però la Catherine explica que no els va tenir en compte, perquè ella simplement escrivia la vida. “Sempre he pres notes, m’agrada escriure, però durant la meva estada al vaixell no tenia temps de fer-ho; jo volia viure”. És quan s’acaba l’aventura, el viatge, que s’hi pot posar, amb la distància necessària que li ofereix el temps. I pot tornar a triar: els records i com narrar-los; un retorn emocional a Alaska i una altra manera de submergir-se en un “temps fantàstic”. I anuncia que no s’atura aquí: “m’agradaria fer una trilogia”

Després de l’èxit de la primera novel·la, però, admet que el repte és continuar estant a l’alçada d’aquest debut i preparar-se, eventualment, per si algú considera que ha trobat un filó literari. Diu que no vol parlar del projecte que té en ment perquè és supersticiosa, però revela que, aquest cop, no parlarà d’ella, sinó “de la vida de la gent”. Filó literari? Benvingut sigui, i tant de bo no trigui gaire a arribar-nos.

 

Ressons literaris: de Toureau a Gary Snyder

Encara que digui que no ha tingut en compte altres escriptors, la Catherine és una dona llegida, i L’home de mar, involuntàriament o no, té el gust aspriu, picant, grenyal i pur dels llibres de Jean Giono, nascut a Manosque com ella, d’Henry David Toureau, de Jon Krakauer, de Gary Snyder, Sue Hubbell i Jack Kerouac. Fins i tot té el regust èpic i grandiloqüent de Walt Whitman i William Blake, perquè és un huracà poètic que ens sotraga sense enginys benpensants, amb ràfegues dramàtiques i humorístiques, sense sublimar, sense aparentar, amb una naturalitat radiant. L’home de mar és com un traç de pintura impactant, que concentra la senzillesa i la intensitat sense artificis, només amb la precisió i la bellesa del gest, de la mateixa manera que un felí atrapa un ocell amb les urpes per cruspir-se’l.

Però el millor de tot és ella, la Catherine, amb els seus ulls verds vivíssims, les seves mans abruptes i fortes, un somriure dolç i tímid i la veu suau com la carícia de la brisa. I poder parlar-hi. Sobre el llibre, sobre la seva experiència a l’última frontera, les emocions i el perill, l’esforç físic, sobre les muntanyes dels Alps on ara fa de pastora i la terra plana que les contrasta, sobre la verema, la temporada de la fruita i els treballadors saisonniers, sobre el que s’inscriu en el que Snyder resumeix com The Practice of the Wild. Un plaer.

Es diu Poulain, sí, però no és un personatge de ficció. Si sou animals literaris, si llegiu L’home de mar, quan algú pronunciï aquest cognom no se us acudeixi pensar en l’Amélie, sinó en la Catherine, la dona de mar. Igual que quan sentiu Shakespeare i, amb bon criteri, penseu en l’entrenador del Leicester.