Poppea: tintes negres

27.07.2012

Poppea/Poppea al Mercat de les Flors

 

Per a una de les obres fundacionals de l’òpera, L’incoronazione di Poppea, Monteverdi va concebre una partitura absolutament meravellosa per a un llibret terrible, basat en truculents episodis tenyits de negre i vermell i articulats a l’entorn de la figura de l’emperador Neró. Tanmateix, enmig d’aquests foscos episodis s’erigeixen, rutilants, els encontres amorosos. Qui pot negar que el duet entre Neró i Poppea amb què es clou una narració tan colpidora no és pura meravella, d’una delicadesa i una sensibilitat extremes? Quin bàlsam per a l’espectador, després d’haver assistit a tota mena de traïcions, enganys i escenes sagnants…!

Delicadesa i sensibilitat extrema és, justament, el que evoca l’enorme imatge d’una corol·la blanca que figura com a teló de fons a la coreografia Poppea, ballada per la companyia Gauthier Dance. Una blancor que només troba la seva rèplica en les nues cames de les quatre ballarines i que competeix amb les omnipresents tintes negres del vestuari –sobretot dels cinc ballarins- i de l’escenari, reforçades per una il·luminació luctuosa. També, ocasionalment, l’escena es tenyeix de vermell: el de la sang que emana dels canells Sèneca, el suïcida.

 

 

La companyia de Stuttgart serveix un espectacle de gran efectivitat escènica, on es fusionen  òpera, dansa de concepció argumental (d’aquí que una ballarina encarni la veu narrativa i esgrani la trama) i videodansa, amb ressons de vídeo musical. Es tracta d’una fusió genèrica i volgudament anacrònica que té el seu correlat en la música, sovint entretallada: Monteverdi es conjuga amb Cat Power, Schumann, Bob Dylan i Geminiani, entre d’altres. Així mateix, d’una banda, en el moviment dels ballarins s’hi reconeixen fàcilment figures de patró clàssic i moviments propis de la modernitat gestual; de l’altra, els objectes amb més protagonisme són unes taules metàl·liques, una espasa del temps de Monteverdi i una videocàmera. La videocàmera permet projectar en directe, i en primer pla, rostres i moviments que desfilen per l’escena i que es plasmen en la pantalla que figura en l’extrem dret de l’escenari. En d’altres ocasions, però, la pantalla ens brinda episodis que succeeixen fora de camp i que, per tant, més enllà de l’efecte estètic fan avançar l’argument.

La proposta coreogràfica, sota la direcció artística d’Eric Gauthier i amb dramatúrgia de Dunja Funke, no només mereix l’elogi per l’afortunat i intel·ligent eclecticisme que exhibeix, sinó també per la qualitat tècnica i l’expressivitat dels ballarins. I, és just subratllar-ho, també per la capacitat de donar un matís psicològic als personatges gràcies al gest teatralitzat –sobretot Neró, interpretat pel propi Gauthier. Ben mirat, es tracta d’una revisitació a Monteverdi que, gràcies a llenguatges i dispositius propis dels nostres dies, aconsegueix fer-nos vibrar davant d’un fulletó de l’antiguitat romana.

 


Poppea/Poppea. Companyia: Gauthier Dance Company. Direcció artística: Eric Gauthier. Mercat de les Flors, GREC 2012

@TeresaIribarren