popArb: tan cert, tan clar, tan breu

Ahir va arrencar a Arbúcies el popArb. La temperatura —més de 30º, segons els termòmetres— va començar a pujar en aquest poble de la Selva que ha esdevingut un referent dels festivals de música independent.

Arbúcies es va començar a omplir de gent a primera hora de la tarda i la temperatura —més de trenta graus, segons els termòmetres— va començar a pujar en aquest petit poble de la Selva que ha esdevingut un referent indiscutible dels festivals de música independent.

Els encarregats de donar el tret de sortida al popArb d’enguany foren Litoral, grup de què tan sols van gaudir els més puntuals perquè les entrades van volar en un tres i no res. Durant quaranta-cinc minuts van omplir Can Torres amb els seus Incidents melòdics del món irracional, una demostració de destresa i virtuosisme musical que van saber defensar en directe amb uns resultats excel·lents.

Des de Can Torres vam enfilar, rabents, cap a Can Cassó. La Estrella de David ja feien sonar les seues cançons mentre un nombre cada vegada més gran de gent se’ls escoltaven des de les primeres files i la cua per comprar tiquets s’allargava tant que bé es podia pensar que els regalaven. Quaranta-cinc minuts després els llums de l’envelat Estrella Damm es van apagar i es van obrir els de l’envelat Montsoriu. Manos de Topo van disparar sense dubtar tot encertant cadascun dels trets. Amb el seu indie pop, caracteritzat per un estil tan i tan personal, van saber guanyar-se el públic tot d’una. El so, immillorable, va sumar molts punts a favor seu.

De nou, s’apagaren uns llums i se’n van encendre uns altres. Els incondicionals del cantautor més intergalàctic de tots els temps s’afanyaren a ocupar les primeres files per aplaudir (i ovacionar) un Quimi Portet sempre desimbolt. El músic —que és de Vic quan no és de Barcelona i que és de Barcelona quan no és de Vic— va tornar a demostrar que es mou com peix a l’aigua sobre l’escenari. Jordi Busquets, Carles Oliver i Antonio Fidel van estar esplèndids com sempre, i a cop de guitarres, bateria i baix van arrodonir totes les cançons, tant les velles com les noves, incloses en l’últim disc de Portet, Oh My Love. «La Rambla», «Francesc Pujols», «Homes i dones del cap dret» o «Flors i violes» foren algunes de les cançons que van encendre l’eufòria del públic, entre el qual hi havia uns quants xiquets que se’n sabien totes les lletres.

En acabant, Can Cassó va esclatar amb el concert més esperat de la nit, el de Mishima, que van fer diana amb la tria i l’ordre de les cançons. «La vella ferida», «Els vespres» i «L’ombra feixuga» van servir per escalfar motors i per acabar de fondre un públic totalment entregat. A la meitat del concert, quan van començar a sonar els primers acords d’«El Temple», Can Cassó va embogir, i en el moment dels versos «Què en farem del desig / ara que hem trobat l’amor», David Carabén va cedir la veu al públic, que va cantar la cançó a l’uníson. Després d’aquesta demostració de complicitat, un nou esclat, un nou regal: «Guspira, estel o carícia». El so, immillorable durant tots i cadascun dels concerts, va acabar d’arrodonir un gran concert que l’únic que va tenir de dolent fou l’escassa durada.

I després de Mishima, canvi d’escenari i de gènere: garatge del bo i millor amb els Surfing Sirles. Martí Sales s’ho va passar bé des de l’escenari estant, cantant i bramant amb «Watusi ’65» (amb els versos «Senyor, dona’m unes ales o treu-me les ganes de volar», amprats a Verdaguer), «El Trineu» o «Taxista». El públic, encara millor. Algun despistat que no els havia escoltat mai cridava «Molen molt, aquests!», i se’n declarava nou fan incondicional.

Twitter Carla González Collantes: @ambbicicleta

Eren dos quarts de tres i els més valents, lluny encara de la sobredosi musical, no es van perdre tampoc Rusty Warriors, La Banda Municipal del Polo Norte i Dj An der Beat. D’altres portaven la música a dins i omplien bars i carrers fent-la petar. Els menys resistents, entre els quals m’incloc, decidírem anar a dormir. I no per falta de ganes de continuar gaudint de la música i de la gent, sinó perquè avui el popArb continua —matí, vesprada i nit— i cal reservar forces.

Avui més. I millor? Ho dubtem, perquè la primera nit del popArb fou, exagerant ben poc, perfecta, gràcies a l’organització, als músics i, evidentment, al púbic. David Carabén va cantar molt (i molt bé) però, en canvi, va parlar poc. «Que guai. Quin ambientàs!», fou una de les poques coses que va dir entre cançó i cançó. Ras i curt. Tan cert, tan clar, tan breu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació