Pop que fa bum!

24.09.2012

Quan dissabte passat Miqui Puig va saltar a l’escenari de la plaça Sant Jaume al capdavant de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics (OJO), un podia pensar que ho faria com a crooner a l’ús i que es limitaria a cantar uns temes acompanyat per la big band. Però no va ser així.

 

Miqui Puig

Com dèiem, no va ser un concert d’aquells de “festa major”, sinó una revisió, una posada al dia, una celebració en què es van fer versions de diferents temes clàssics del pop espanyol i català. Miqui Puig explica que Canciones que hacen bum (y otras memorias pop) “reivindica la figura del cantant com a vehicle de connexió emocional entre la música i les persones, i que, a la vegada, es converteix en un homenatge al llegat d’aquells artistes que formen part del nostre imaginari pop”.

Així, es van poder escoltar versions de cançons com ara “Segundo Premio” de Los Planetas, “Se fuerza la màquina” de Gato Pérez, “La casa de la bomba” de Brighton 64, “Cien gaviotas” de Duncan Dhu, etc. També va haver espai pel pop català amb versions de “Miquel a l’accès 14” de Mishima i “Darrera una revista” d’Antònia Font.

Va sorprendre veure en Miqui Puig en una faceta diferent. No perquè cantés, que ja el coneixem, sinó perquè ho fes acompanyat d’una big band. Se’l va veure còmode en tot moment i que s’ho passava molt bé dalt de l’escenari i, tenint en compte que va tenir alguns problemes per escoltar-se, la seva interpretació de les versions va ser molt bona.

L’OJO va ser un gran suport per al cantant, ja que la interpretació que va fer dels diferents arranjaments –obra de Luis Robisco-  va ser excel·lent. A més, sempre estaven disposats a fer broma i a dialogar amb Miqui Puig, com per exemple en “El rey del glam” d’Alaska y Dinarama, un tema que els va convertir en una marching band. Tot això dirigit pel trompetista David Pastor. Al principi dirigia l’OJO des del seu lloc a l’escenari de forma correcta, però a mesura que va intervenir en el concert amb algun solo genial de trompeta i que el públic s’anava avivant, ell també es va animar fins a acabar en un estat completament exultant que, de ben segur, va fer gaudir encara més als músics.

Va ser una crònica del pop espanyol explicada amb llenguatge big band. Una festa que va servir per rememorar grans èxits de sempre i escoltar-los en un estil diferent al que estem acostumats. És una pena que de moment no estigui programat a altres llocs, perquè és un espectacle que val molt la pena.

 @ConradDalmau