Polònia, el musical

Ja ha quedat demostrat que el salt de la pantalla de plasma a l’escenari pot fins i tot millorar el contingut si es té consciència que el registre teatral demana un respecte per les convencions establertes. La troupe del televisiu Polònia ja ho va certificar amb l’espectacle musical i monàrquic La família irreal (Teatre Victòria), va fer un parèntesi arriscat amb Magical History Club (Teatre Coliseum) i ha reblat ara el clau amb Polònia, el musical (Teatre Poliorama), una sàtira política personal i intransferible, és a dir, impossible de treure’l de l’àmbit social on s’ha cuinat perquè requereix uns espectadors —que són i seran molts— que tinguin les claus imprescindibles per entendre l’humor i la ironia de cadascuna de les situacions.

Si Frederic Soler “Pitarra” aixequés el cap, estaria satisfet i se’n sentiria en part responsable. Cada cosa al seu temps. El segle XIX no és el segle XXI, però la comparació no és sobrera. Per riure’s de les pròpies misèries, cal haver nascut en un país que sempre ha tingut tendència a espolsar-se les males puces amb la teràpia de la caricatura. Ho va fer en Pitarra en teatre, ho va fer la gent del setmanari Cu-Cut! i més endavant la del setmanari El Be Negre en els mitjans de comunicació de cada època i ho ha fet Polònia amb el suport televisiu des de fa deu anys.

El salt teatral de la companyia és important, però en aquesta ocasió té un risc afegit: com que l’espectacle té tots els trumfos per ser de llarga durada, corre el perill que la situació política catalana canviï sobtadament —ateses les circumstàncies més recents— i que els personatges i la trama d’aquest espectacle caduquin ipso facto. Tot va tan de pressa, a hores d’ara, que cal recomanar que qui no se’l vulgui perdre, doncs, corri a veure’l, no pas abans que l’impugnin —com diu la promoció— sinó abans que perdi la frescor que té ara per la relació amb l’actualitat.

Cal advertir els futurs espectadors que no s’esperin un remake televisiu. Afortunadament, darrere el guió hi ha una combinació tan perfecta com encertada: la dels guionistes amb la mà dramatúrgica de Jordi Galceran (autor amb tres espectacles en cartellera només a BCN en aquest moment: El crèdit, Conversaciones con mamá i Polònia, el musical).

Jordi Galceran ha creat una estructura típica de comèdia d’embolics. Bravo! I en una comèdia d’embolics, el gènere demana alguns elements essencials: les portes que s’obren i es tanquen, els armaris que fan d’amagatall, les banyes, el poder del sexe i la confusió entre personatges. Aquí, a més, s’hi ha afegit una mica de gènere d’intriga, una mica de gènere d’espionatge i molt de política-ficció fins al punt que el The End —que es fa esperar després de prop de dues hores amb l’ai al cor— et deixa amb el rau-rau de pensar que el desenllaç de Polònia, el musical no sigui una premonició. Si bé la independència té un preu… un pensa que no cal pagar-lo tan car.

Els de Minoria Absoluta no ho diuen, però caldria indicar-ho: aquest és d’aquells espectacles del qual no es pot dir res a qui no l’hagi vist perquè el factor sorpresa és important, forma part del joc, un joc en el qual els espectadors —els de la meva nit absolutament incondicionals, intergeneracionals, ple fins a la bandera, i fins i tot amb llançament d’una samarreta amb estelada a l’escenari en comptes d’un ram de flors!— entren de ple des del primer moment quan les pseudocubanes, dites les Catalines, reben l’auditori a la platea fins a les explosions d’adhesió a la causa i els aplaudiments pel president Mas, ni que sigui de ficció.

Diguem només que tot passa en un hotel, l’Hotel Nacional, que no s’ha de confondre amb el Teatre Nacional de Catalunya, esclar. Per dalt, per baix, pel davant i pel darrere. Les últimes comèdies d’embolics d’hotel teatral s’han vist aquí amb l’obra Un jeta, dos jefes, de Richard Bean, basada en Il servitore di due padroni, de Carlo Goldoni, que la va dirigir Paco Mir al Teatre Victòria, i Políticament incorrecte, de Ray Cooney, dirigida també per Paco Mir al Teatre Condal i en l’adaptació de la qual ja va treballar Jordi Galceran.

Expliquem només que en aquest Hotel Nacional del Poliorama hi ha una cimera política (una encimera en llenguatge de Polònia) i que els polítics que protagonitzen el moment actual (Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera, David Fernàndez, Josep Antoni Duran i Lleida, Alicia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre… i algun més) es reuneixen per prendre una decisió transcendental: declarar, o no, la independència de Catalunya.

El tempo teatral transcorre en una sola nit. Molta música multiestil —les diferents escenes tenen el seu acompanyament musical amb peces inèdites de les moltes que ha ofert el programa televisiu d’entre les quals triomfa, per empatia i veïnatge escènic, “L’himne dels pirates”, de Mar i cel— i l’escenografia combina amb gran aparell els diferents espais de l’hotel: la recepció, el vestíbul, la terrassa sobre l’skyline de Barcelona, les habitacions… i una mica de fantasia amb els incombustibles presidents de la Generalitat republicana, Francesc Macià i Lluís Companys —al cel siguin, mai més ben dit—a més del balcó del Palau de la Generalitat, un espai tradicional molt ben representat on s’esdevé el final de festa.

Setze personatges per a vuit intèrprets: Mas, Rajoy, Vila d’Abadal, Junqueras, Iceta (una troballa inèdita de caricaturització!), Espe, Forcadell, Monja Forcades, Herrera, Duran, Camacho, Terribas, Fernàndez, Navarro, Muriel i Bibiana. Per raons òbvies, s’emporten la palma el multifacètic Bruno Oro (Mas… i Mas) i l’espectacular Ivan Labanda (Junqueras, Iceta). Marca el pas, Quico Novell (un bon Rajoy i una despentinada Vila d’Abadal). Triomfa Mireia Portas (una esbojarrada Espe, una epidèrmica Forcadell i una excitada Monja Forcades). Li fa parella en excentricitats, Agnès Busquets (una desconeguda i sex appeal Camacho i una matinera Terribas). I es dispara amb un antològic monòleg de cervatell pseudointel·lectual sense precedents, Anna Bertran (Bibiana i Muriel). Xavi Serrano i David Olivares perfilen molt bé els seus personatges dobles: Herrera i Duran, per una banda, i Fernàndez i Navarro, per l’altra, respectivament.

En aquest Polònia, el musical no hi ha estripada sinó contenció controlada. Més aviat s’embasta tot i es fa un bon recosit. De tots els pedaços d’història rabiosament contemporània es confegeix un espaterrant cobrellit de colors de manufactura tradicional catalana. De tots aquells colors mitjançant els quals es veu la vida segons com cadascú se la mira.

«Polònia, el musical». Idea original de Minoria Absoluta (Polònia). Autors: Jordi Galceran, Jaume Buixó, Júlia Cot, Pau Escribano, Toni Soler i Joan Rufas. Intèrprets: Bruno Oro, Queco Novell, Ivan Labanda, Mireia Portas, Xavi Serrano, Agnès Busquets, David Olivares i Anna Bertran. Disseny escenografia: Jordi Queralt. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny vídeo: Francesc Isern. Disseny vestuari: Maria Armengol. Disseny so: Ramon Ciércoles. Coreografia: Bealia Guerra. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Vocal coach: Mariona Castillo. Assessor tècnic: Joan Segura. Ajudants escenografia: Toni Corbella i Guillem Vilches. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Ajudant vídeo: Beatriz Garcia. Realització vídeos: Minoria Absoluta. Col·laboració vídeo: Gemma Gil i Albert Pérez. Equip tècnic: Juli González, Elene Acerete, Omar Merino, Dani Martínez, Titin Custey, Mayú Heitmann, Aileen Layos, Marta Soro i Susana Amado. Coordinació de continguts: Toni Soler i Joan Rufas. Direcció musical: Xasqui Teni Toni Ten. Ajudant direcció: María de Frutos. Direcció: Xavier Ricart. Producció: Minoria Absoluta. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 novembre 2014.