Poesia a la Moritz amb Biel Mesquida i Susanna Rafart

18.05.2012

Biel Mesquida | Foto El Tigre de Cibèria

 

El tríptic de recitals a la Fàbrica de la Moritz acaba, i acaba bé. L’espai sembla que es consolida com un bon lloc per fer recitals d’aquest tipus, amb un in crescendo frenètic: cada dia més gent que l’anterior (una de les constants del festival d’enguany, on gairebé tots els actes presentaven plens totals), cada dia més expectació i ganes de ser-hi, de veure-ho i de compartir-ho. Avui, com a últim dels recitals, Susanna Rafart i Biel Mesquida. També dues propostes ben diverses, també dues veus d’una riquesa encomiable. Els dos reciten còmodes, a gust i amb ganes. Es nota que són al seu lloc, cadascun d’ells, i que fan el que han vingut a fer amb la passió necessària.
“En la caiguda, acuita’t” A l’escenari, palplantada, reposa una cadira. Hi ha tanta gent, tanta, que n’hi ha un bon grapat que s’ho miren drets, amuntegats al darrera de cadascun dels tres blocs de fileres de seients. Tot un èxit, i ja es pot dir ben alt i ben clar. Susanna Rafart surt en primer lloc, amb les ulleres de llegir, amb la vista clavada al vers, i ho fa relaxada, amb un posat seré, com si fos al saló de casa i no hi hagués un grapat d’ulls observant-la. Rafart seu a la cadira, amb pausa, segura. Es dirigeix breument als assistents, obre el llibre L’ocell de cendra (Labreu, 2011) i llegeix sense rèmora, remarcant el vellut d’una veu que no fa concessió a l’histrionisme (“En la caiguda acuita’t: no sabran / l’art amb què vas emprendre un dia el salt, / i sí el tempteig silent a dalt del cingle”). Una veu que posa en primer pla la lletra. Als seus versos hi passegen còdols, arbres, la terra, l’entranya, la natura (“què diu l’ocell torbat per la tempesta?” (…) “res no l’espera, res no el fa avançar”). El seu Cant espiritual reverbera, enganxa l’al·literació que esdevé lletania: “Senyor, no m’abandonis a l’amor”. Un molt bon cant, penses. Rafart acaba, tanca el llibre, aixeca la vista i segueix impassible, però a gust, amb la passió necessària.

“Veig els sons amb paraules”   Agafa el relleu Biel Mesquida, “el vers en persona”. Mira el públic, a banda i banda. Els estima. Micròfon en mà, inicia el seu torn amb un càntic, preludi d’allò que, de ben segur, ha d’esdevenir. Ningú contesta, però el diàleg amb el públic és palpable. La presència de Mesquida és escènicament imponent, il·luminadora. Passegen per la seva flama la guerra civil, la lluita de classes, el mirall de la terra, el cant popular, l’erotisme descarnat, l’amor feréstec. El cant, llavors, agafa el protagonisme. Ara ve sant Ferriol, cantarem si déu ho vol, la, la, la. I el torrent és imparable, riu avall, Casasses, dolls de saliva, la pulsió d’un moment encès, la complicitat del públic que en vol més. “Besar com si assassinessis”, diu Mesquida, i creus que sí, que això són aquests versos convertits en simfonia. “Faig de tot, perquè la cosa no és el mot”. És dodecafonisme en pulsió vocal. Els papers van caient, però Mesquida mai no els perd. “Nom i cosa, tot u”, i l’últim paper, abans de la cançó de bressol que acotxa la fi, exclama la divisa: “veig els sons amb paraules”. Així fou i així és, la melodia i la troballa. Els aplaudiments eixorden. El bis no es fa de pregar. “Feis venir xerrera”. Joan Alcover –quina manera d’acabar!– és la cirereta de la nit. També la d’aquest tríptic a la Moritz.

Visiteu el blog dels cronistes de Barcelona Poesia, aquí.