Poedelaire: Edgar Allan Poe com un constructe literari de Charles Baudelaire

12.02.2017

Aquest article pretén resseguir els diferents fils que s’entrecreuen entre Edgar Allan Poe i Charles Baudelaire, tot formant una teranyina de 12complicitats literàries que, a banda i banda de l’Atlàntic, van esquerdar, sense ser-ne del tot conscients, els preceptes estètics de la tradició poètica que els havia estat llegada.

Edgar Allan Poe

En diferents nivells, la contribució dels autors en permetre el pas de la literatura del classicisme cap a la modernitat ha estat motiu de publicació d’incomptables obres sobre el tema. He basat el gruix de les meves indagacions en el llibre Edgar Allan Poe (La balsa de la Medusa, 2009) escrit pel mateix Baudelaire. Aquest recull de textos, entre els quals destaca el pròleg a la traducció francesa de les Extraordinary stories que l’autor de Les fleurs du mal dedica a Poe, m’ha permès elaborar tot un seguit de preguntes que he traslladat a diferents persones a qui considero autoritzades en la matèria objecte de recerca. Al treball en qüestió destaco les aportacions de la professora de la Universitat de Barcelona (UB) Elena Losada, del crític literari i professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Lluís Maria Todó, i del professor Edgardo Dobry, qui, a més de a la UB, exercia part de la seva activitat docent a la Universitat Ramon Llull (URL). Val dir que, gràcies a Ferran Toutain, he pogut copsar que, molt probablement, la fixació de Baudelaire per l’autor de Berenice respon a una idealització que el primer fa a partir de la imatge del personatge que, l’home a qui Edgar Allan Poe va confiar l’edició de les seves obres, Rufus T. Griswold, va acabar imposant a ulls de la resta. Aquesta afirmació prové del crític i traductor francès Claude Richard, qui constata, al pròleg de l’obra completa de Poe en francès, que pensar en l’escriptor de Virgínia com a poeta maleït era més un desig de Baudelaire que no pas quelcom que es pogués constatar en fets. Al llarg d’aquest treball aniré desenvolupant aquesta hipòtesi, ja que la considero crucial per entendre la relació del poeta francès amb l’escriptor de Virgínia.

En primer lloc, considero indispensable situar els autors en els seus respectius contextos literaris: es pot dir que Edgar Allan Poe funda, juntament amb Walt Whitman, la tradició literària del nou continent. Tota literatura ha de tenir el seu públic, i, en temps de l’escriptor de Virgínia, els acabats de crear EUA  són un territori verge pel que fa l’art d’escriure. Això permetrà a Poe fundar un gènere que incorpora elements profundament antiromàntics i, per tant, innovadors, així com educar el gust del lector nord-americà, cosa que li permetrà conèixer un èxit de vendes relatiu que qüestiona la imatge de l’escriptor assetjat per la misèria i la incomprensió que Baudelaire retrata a Edgar Poe, sa vie et ses oeuvres. Un bon exemple d’aquesta innovació el trobem en el relat detectivesc The purloined letter, precursor d’un gènere genuïnament urbà en el qual s’imposa una lògica de rigor en l’escriptura que Charles Baudelaire recull a les Notes Nouvelles sur Edgar Poe en aquesta frase, que atribueix a l’autor de The Raven: “cap aspecte de la meva composició ha estat deixat a l’atzar: tota obra ha avançat pas a pas fins el seu resultat amb la precisió i la rigorosa lògica d’un problema matemàtic”. Cal fer notar que l’afirmació objecte d’estudi trenca amb la idea d’espontaneïtat pròpia de la tradició romàntica que el precedeix.

Charles Baudelaire, en canvi, escriu en un vell contintent amb una omnipresent tradició literària. Sobre la base de la contraposició esmentada, Edgardo Dobry sintetiza la relació de Poe i el poeta francès en la següent afirmació: “Mentre l’autor de The mask of the red death funda una tradició, Baudelaire la trenca”. Així doncs, podem afirmar que, de la mateixa manera que la proclamació de la independència dels EUA i la revolució francesa institueixen la modernitat al regne de la política, Poe i Baudelaire tenen en comú ser els responsables de traslladar el sistema de pensament d’aquest moment històric al terreny de la literatura. A França no hi hauria hagut revolució sense un Ancien Régime ni ruptura en el terreny de l’estètica sense una consolidada tradició literària anterior al poeta gal.

Charles Baudelaire

Amb pocs anys de diferència entre una obra i l’altra, Immanuel Kant i Edmund Burke condensen a Beobachtungen über das Gefühl des Schönen und Erhabenen i a A Philosophical Enquiry into the Origin of Our Ideas of the Sublime and Beautiful,  respectivament, la idea de sublim com una categoria estètica que, per ultrapassar la comprensió humana, conté, de forma subjacent, la terrorífica sensació de no poder comprendre l’objecte d’admiració. Aquesta categoria és considerada, pels estudiosos de la matèria, la primera en esquerdar el model de bellesa harmònic heretat dels pensadors clàssics, esquerda en què Víctor Hugo s’ubicarà al pròleg de la seva obra teatral Cromwell per desenvolupar la idea d’allò grotesc. Baudelaire, a qui Dobry creu que hem d’entendre com un personatge que va viure a l’ombra de l’autor de la novel·la històrica Les Misérables, assumirà de bon grat aquesta categoria, tal com queda palès en la següent afirmació en relació amb l’obra del seu homònim a l’altra banda de l’Atlàntic: “allò estrany és una de les parts integrants d’allò bell”. Aquesta sentència és una mostra de la inclinació del conegut com a poeta maleït, Charles Baudelaire, pels individus que se situen als marges de la societat. Els poemes en prosa Les veuves, Mademoiselle Bistouri i Le vieux saltimbanque, obres que podem trobar al llibre Le Spleen de Paris, són un bon exemple en aquest sentit. Això ens pot induir a creure que un dels punts de connexió entre l’autor dels Petits Poèmes en prose i Poe pot ser el fet que el primer podria haver percebut en el segon l’essència marginal dels protagonistes de les seves obres, tesi que compta amb el suport de Lluís Maria Todó, qui, en sintonia amb Claude Richard, considera que la idealització de Poe per part de Baudelaire va ser un element crucial “en la formació de l’estètica i l’ètica artística del poeta francès”.

Cal recordar, tal com queda palès en la introducció d’aquest text, que avui sabem que Edgar Allan Poe va assolir un cert èxit literari que problematitza moltes de les desgràcies que Baudelaire li atribueix, motiu pel qual considero pertinent afirmar que, molt probablement, el Poe en què pensava el poeta francès no era si no una imatge idealitzada per part de qui anhelava convertir-lo en una ànima bessona. Però com s’explica la hipòtesi de Poe com un constructe literari més de Charles Baudelaire? A què devem aquesta falta de rigor? En primer lloc, sens dubte, a la imatge que l’editor del mestre de l’horror, Rufus T. Griswold, va contribuir a difondre, però també al concepte d’objectivació de l’experiència que Edgardo Dobry sintetitza en l’afirmació que “el poeta de la modernitat que mira la ciutat, en el fons es mira a si mateix”. Le Spleen de París és precursora d’una exhaltació d’allò urbà que, com hem dit, també té una presència significativa en Poe. A més, als poemes en prosa que componen l’obra en qüestió, Baudelaire parla de si mateix explicant una experiència humana. Podem dir que aquesta objectivació de l’experiència que el parisí projecta sobre l’entorn urbà es dóna, també, en la construcció literària de la figura de Poe al pròleg a la traducció francesa de les Extraordinary stories.

L’apropiació literària de la figura de Poe per part de Charles Baudelaire arriba fins al punt que aquest acaba acomplint la màxima del traduttore traditore en reescriure, en la seva llengua, les Extraordinary stories. També segons Losada, el text de l’escriptor i crític literari Léon Lemonnier, Les traducteurs d’Edgar Allan Poe en france de 1845 á 1875, és una referència prou sòlida per constatar que Baudelaire actua amb molta llibertat en la seva traducció de l’obra de l’autor nord-americà. Ara bé, val a dir, en defensa del poeta de la modernitat, que, segons la mateixa professora, les traduccions antigues mai són fidels en un sentit modern –ella diu que “no ho és cap del segle XIX”–, i que, a més, la mateixa tradició francesa concedeix al traductor un espai de llibertat molt més ampli que el que es concedeix a la que ens és nostrada.

És per tot això que podem afirmar que Poe és per a Baudelaire, pràcticament, un dels protagonistes de les seves històries d’habitants dels marges dels seus temps.