“Ah! Rendete il figlio a me”

A aquestes alçades, Plácido Domingo ja no ha de demostrar res a ningú. I, és cert, no se l'aplaudeix per com canta ni pel que canta

A aquestes alçades, Plácido Domingo ja no ha de demostrar res a ningú. I, és cert, no se l’aplaudeix per com canta ni pel que canta -faci el que faci, serà sempre un tenor-, sinó pel que ha estat, pel que ha fet i pel que ha donat i segueix donant al món de l’òpera: TOT. Per això, aquests Foscari al Liceu no seran més que una anècdota, una nota a peu de pàgina de la trajectòria de Domingo dins i fora del nostre Gran Teatre. Això sí, la reserva dels dos primers actes va derivar en un tercer en què el cantant espanyol va exhibir el seu art i tota la seva generositat, culminada amb un “Ah! Rendete il figlio a me” que va acabar provocant el deliri entre el públic assistent.

Plácido Domingo

Un públic que omplia el teatre fins a la bandera per escoltar una òpera, la sisena del catàleg de Giuseppe Verdi, que ni és gran cosa ni és de les millors del període “di galere” del compositor italià. I un teatre ple de públic poc habitual, disposat més aviat a lluir-se amb pentinats de perruqueria de dijous a la tarda i de vestits escotats que, per sort, ja pràcticament no veiem al Liceu.

Anècdotes a banda, l’experiència d’escoltar I due Foscari al Liceu ha resultat molt positiva per escoltar Lyudmila Monastyrska, soprano ucraïnesa que ha cantat la part de Lucrezia amb una veu ressonant, com si sortís projectada per un canó de gran tirada. Monastyrska té un cant expressiu, ideal per a rols verdians molt més dramàtics (un bon amic em cantava ahir les excel·lències de la seva Leonora de La forza…), però que en la part cantada al Liceu va exhibir un innegable do per al cant d’agilitat. Certament, Domingo justificava plenament l’assistència al Liceu, però la soprano ucraïnesa va ser, de llarg, la triomfadora de ple dret.

Quina llàstima que Aquiles Machado no hagi sabut aprofitar el seu fantàstic instrument i que el repertori erràtic que ha abordat al llarg dels darrers deu anys li impedeixi arrodonir una part, la de Jacopo Foscari, per la que té una gran capacitat. El fraseig i les mitges veus de vegades s’esquerden enmig d’una línia canora que promet.

Molt bé els secundaris i partiquins, Raymond Aceto, Maria Miró i, sobretot, un Josep Fadó sempre desaprofitat en un teatre que li hauria de donar rols de més responsabilitat. Tot plegat amb la direcció d’un debutant al Liceu, Massimo Zanetti. La seva batuta va estar sempre al servei dels cantants, especialment d’un Plácido Domingo que, en haver-se anunciat la seva bronquitis, va necessitar molta cura per part d’una orquestra amb plans volumètrics al servei de les possibilitats del cantant convalescent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació