Pirandello i De Filippo omplen el Teatre Lliure

10.03.2015

Dues peces curtes d’Eduardo De Filippo i una introducció breu de Luigi Pirandello. Una hora i vint a tot estirar. Tres temps d’escriptura: Dolore sotto chiave (1958), Pericolosamente (1938) i I pensionati della memoria (1914). Pot semblar una fusió estranya, malgrat la simpatia de De Filippo per Pirandello, però té tot el sentit perquè les tres parts tenen de rerefons l’engany i la mort i, a més, perquè l’obertura pirandelliana s’ha adaptat al napolità de De Filippo. Un engany i una mort, però, passats sempre pel sedàs del registre de l’humor negre, augmentat i revisat per la particular mirada napolitana: allò que pot semblar més inversemblant per a segons qui és absolutament real per als napolitans.

Doloro sotto chiave. © Foto Attlio Ulisse

Doloro sotto chiave. © Foto Attlio Ulisse

La companyia Teatre Uniti resol la posada en escena amb una escenografia molt simple. Inicialment, unes portes de cambra en relleu de taüt. Finalment, intecanviades per dos murs domèstics de fons. Una taula, una cadira de braços, una ampolla de gasosa d’època que esclata… A tota hora, una il·luminació tenebrosa, com pertoca al gènere. I sempre, tres intèrprets sobre els quals reposa tot el relat. I dic relat perquè una de les peces, la primera de les dues de De Filippo, Dolore sotta chiave, va emetre’s primerament el 1959 per la ràdio, i per això encara ara exigeix als espectadors que parin bé l’oïda.

L’engany domina la trama d’aquesta peça: la presumpta dona moribunda ja no és a casa i fa malves des de fa mesos i la mentida de la cunyada al seu germà que torna a casa ha avortat una relació presumptament adúltera amb descendència pel camí. En el cas de la segona peça, Pericolosamente, l’acció domina la paraula i l’humor negre de conjunt es fa encara més negre, més absurd si es vol, més suggerent i tot per als espectadors que, en un cap de setmana de març que al carrer els col·lectius feministes reivindiquen els seus drets en el Dia Internacional de la Dona, Eduardo De Filippo no para de propinar trets de mentida per matar i no-matar la seva dona davant d’un amic astorat que acaba d’aterrar a Nàpols i que necessita rellogar una habitació, mentre s’acaba sabent que el mètode preventiu dels trets de revòlver per avisar la dona del que pot passar si no s’amanseix —i potser acaba passant— ha fet escola en la resta del veïnat, el barri i la ciutat sencera. I, per postres, funciona.

Teatre popular, com el volia De Filippo, recuperat ara amb mestratge pels tres intèrprets de la companyia. Mèrit doble per l’actor Luciano Saltarelli, que fa el paper, a l’estil Jack Lemmon, de les dues mestresses de casa en les dues peces, la cunyada de la primera i la dona submissa avorrida i deprimida de la segona. Important protagonisme de l’actor Tony Laudadio, el marit enganyat de ‘Dolore sotto chiave’ i el marit disparatrets de mentida de ‘Pericolosamente’. I triple caracterització per a l’actor Giampiero Schiano: el de l’enterramorts de Pirandello, el veí que va a casa a donar el condol i el de l’amic que torna dels Estats Units i vol llogar una habitació a casa del seu amic. 

Una festassa per als espectadors ni que, des de mitjan segle passat, n’hagim vist de tots colors. I és que la finesa humorística d’Eduardo De Filippo continua sorprenent els que encara s’asseuen en una platea àvids de trobar-hi frescor i sorpresa escènica.