Picasso i el museu

4.01.2017

Un dels àmbits de l’exposició Picasso/Romànic, que s’està celebrant al MNAC, és de caràcter documental. En una de les vitrines d’aquest espai s’exhibeix la crònica Picasso al Museu que Carles Capdevila va publicar el 6 de setembre de 1934 a La Publicitat, en la que informa detalladament de la visita que Picasso acabava de fer al Museu d’Art de Catalunya. En efecte, els responsables del museu, que encara no s’havia inaugurat, van invitar-lo a visitar la col·lecció acabada d’instal·lar, incloses les 22 obres del mateix Picasso que havien ingressat al museu dos anys abans amb l’adquisició de la col·lecció de Lluís Plandiura.

Buste d’homme (Ètude pour “Les demoiselles d’Avignon”)

Segons explica aquesta crònica, Picasso va recórrer les sales del museu i hi va admirar sobretot les pintures murals romàniques. La visita va ser un èxit perquè el museu, segons Capdevila, “havia estat una Celestina admirable” i perquè el dinar amb què els amfitrions van obsequiar el seu il·lustre visitant va transcórrer en un clima de màxima cordialitat, evocant els anys que Picasso havia viscut a Barcelona sense que “per fortuna”, continua el cronista, hi hagués hagut “ni una al·lusió a teories estètiques ni a problemes artístics. L’esplendor mediterrània de la tarda no s’hi adeia…”. Aquests comentaris, llegits avui, per força criden l’atenció. Per quin motiu el museu havia hagut de fer de “Celestina”? Per què Capdevila respirava alleugerit pel fet que durant la sobretaula no s’hagués parlat de teories estètiques ni de problemes artístics? No és paradoxal que els amfitrions de Picasso desaprofitessin l’ocasió per parlar precisament d’aquests assumptes amb qui ja era aleshores l’artista més important del segle XX?

En aquell moment, els responsables del Museu d’Art de Catalunya sentien una eufòria més que justificada. En poc més de trenta anys, un termini molt curt per a temes d’aquesta envergadura, la Junta de Museus de Catalunya havia aconseguit el que semblava impossible: reunir una col·lecció importantíssima d’art català que abraçava des de l’edat mitjana fins al moment present i, per si no fos prou, habilitar, també en un temps rècord, l’enorme edifici del Palau Nacional, construït a corre-cuita amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, perquè contingués el Museu d’Art de Catalunya seguint les pautes de la museografia aleshores més innovadora a Europa.

Ara bé, el modèlic museu iniciava la seva singladura amb una pedra a la sabata de la qual mai no podria alliberar-se del tot. D’aquí les enigmàtiques frases de Capdevila. Vegem per què.

Si bé, quant a l’art medieval, el Museu d’Art de Catalunya podia parlar de tu a tu amb els més importants del món atesa la singularitat que suposava exhibir els impactants absis romànics procedents de les esglésies dels Pirineus, la col·lecció d’art contemporani deixava molt a desitjar en qualitat, no pas en quantitat. Les principals figures de l’art català del segle XIX i dels primers anys del XX (Fortuny, Casas, Rusiñol, Nonell, Mir o Sunyer, per esmentar alguns noms) estaven molt ben representades, però a les sales dedicades a l’art dels anys 20 i primers 30 del segle XX no hi havia ni una sola obra de Miró ni de Dalí, dos artistes que aleshores ja lideraven l’avantguarda a nivell internacional, ni tampoc de Juli González, el qual estava a punt de convertir-se en l’indiscutible renovador de l’escultura en ferro. El mateix Lluís Plandiura, la col·lecció del qual formava part del museu, havia rebutjat comprar La Masia a Miró. I, pel que fa a Picasso, les seves 22 obres, de rellevància indiscutible, eren anteriors al cubisme. És a dir, el Museu d’Art de Catalunya tenia un inici molt brillant amb la seva col·lecció medieval i un final poc estimulant en no mostrar cap rastre de la més que rellevant avantguarda artística catalana.

Pablo Picasso

Tanmateix, hi havia hagut prou ocasions per fer-se amb peces dels artistes innovadors. Les Exposicions d’Art, organitzades per la Junta de Museus entre el 1918 i el 1923, havien brindat l’oportunitat d’adquirir pintures de Joan Miró o d’Enric Cristòfol Ricart, per esmentar dos noms. A la del 1918, per exemple, Joan Miró hi havia participat amb tres pintures i amb tres més, a la del 1919, entre les quals La casa de la palmera. En totes aquestes ocasions, els responsables van preferir comprar un gran nombre d’obres d’artistes en la línia d’un postnoucentisme absolutament conservador, que eren les que omplien les sales dedicades a l’art català del segle XX del flamant Museu d’Art de Catalunya quan el va visitar Picasso el 1934. No només això sinó que, durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona havia estat refugi de grans figures de l’avantguarda internacional, que van exposar les seves obres fonamentalment a la galeria que tenia el marxant Josep Dalmau al carrer de la Portaferrissa. Dalmau també va organitzar exposicions individuals de Miró (1918), Dalí (1925 i 1927), Barrades (1927) o Planells (1930). Però no hi havia res a fer: el conservadorisme recalcitrant de la cultura oficial els havia girat l’esquena perquè el qüestionament de determinats valors propi de les avantguardes podia fer trontollar la ideologia imperant.

D’aquí que la visita de Picasso al museu resultés als seus amfitrions tan important com incòmoda. I d’aquí que Capdevila digués que el museu havia fet de “Celestina” perquè la seva excel·lent col·lecció d’art medieval, que tant va entusiasmar Picasso, degué contribuir a esmorteir la seva probable decepció en recórrer les sales dedicades al segle XX. Sense dir-ho explícitament, Capdevila s’alegrava que Picasso hagués mantingut una discreció exquisida i no hagués posat sobre la taula les imperdonables absències catalanes en la secció contemporània del gran Museu d’Art de Catalunya.

La pregunta ara és aquesta: no hagués estat oportú plantejar aquesta qüestió a l’àmbit documental de l’exposició Picasso-Romànic, tenint en compte que incideix sobretot en la vinculació de Picasso amb el museu? Tal vegada algun text del catàleg, que encara no s’ha publicat, es plantegi aquest assumpte. En qualsevol cas, i més enllà d’aquesta qüestió, l’objectiu principal de l’exposició és mostrar la influència del romànic català en Picasso i, des del meu punt de vista, el resultat és decebedor. El tema és complex i discutible i, per tant, per abordar-lo seriosament calia buscar aquelles obres de Picasso, disperses pel món, que poguessin establir un diàleg sòlid amb les de la col·lecció de Romànic del MNAC. Intentar explicar aquesta influència basant-se únicament en les obres cedides pel Museu Picasso de París és una frivolitat que no hauria de permetre’s un museu de la categoria del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Seria interessant conèixer l’opinió dels especialistes en Picasso sobre aquesta exposició.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies Cristina Mendoza per compartir la reacció que t’ha causat aquesta exposició. La meva és similar especialment quan dius que calia buscar més obres de Picasso arreu del món i no limitar-se a les obres cedides del MP de Paris. Un diàleg coherent entre les imatges de la col·lecció del Romànic del MNAC i una selecció tan limitada de Picassos és ben difícil, crec jo. Més encara tenint en compte que tot i que les influències de Picasso rebudes de “l’antic” estan ben documentades hi ha poc escrit sobre el paper que en ell va tenir la pintura romànica. L’exposició al MNAC podria haver sigut un trampolí iniciador cap a un estudi profund del tema.
    Recordem que cap a la primavera de 1906, mentre treballava amb “Les Demoiselles d´Avignon”, Picasso va anar al Louvre per veure les escultures ibèriques descobertes a Osuna i a Cerro de los Santos, llocs no massa lluny de Màlaga, d’on és fill. Molts experts defensen que l’art ibèric és una de les influències més grans que va rebre Picasso en el camí cap al cubisme.
    El 1907, poc després de la seva estada a Gòsol (maig fins a agost 1906), on probablement va acabar de consolidar el procés cubista, va fer la sovint esmentada visita al Museu de l´Homme, també a París (abans dit Trocadero) on va entrar en contacte amb l’art africà, del qual podem veure referències ben directes en una de les peces exposades al MNAC: “Buste d´homme (Ètude pour Les Demoiselles d´Avignon)”. Sabem també que Picasso posseïa dues peces de guix fetes de la “Venus de Lespuge”, una estatueta de fa 23.000 anys. Una còpia feta de la peça original i l’altra de la peça restaurada.
    La ment de Picasso era una esponja que podia absorbir i contextualitzar tot allò que l’atreia i costa poc imaginar que l’art romànic català que va tenir a l’abast a les esglésies dels Pirineus va ser absorbit de la mateixa manera.
    Em sembla decebedor i incomprensible que no s’aprofiti aquesta ocasió per iniciar una investigació que pot obrir noves portes per comprendre millor l’obra dels nostres avantpassats medievals i el treball de Picasso iniciat a Catalunya.