Philipp Löhle: agafar el capitalisme pels ous

El director Moisès Maicas acaba d'estrenar 'Àlies Gospodin' del dramaturg alemany Philipp Löhle a la Sala Beckett, una àcida crítica de la societat capitalista. Löhle va oferir divendres passat una classe megistral a l'Obrador de la Sala Beckett. Oriol Puig i Taulé ens ho explica.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Agafar el capitalisme pels ous: aquest és l’objectiu vital d’Àlies Gospodin, el protagonista de l’obra homònima de Philipp Löhle, estrenada el passat 7 de març a la Sala Beckett. 

Gospodin és un jove (de trenta-i-tants anys, encara jove avui en dia) que decideix renunciar a tot allò material, com a reflex de la seva manera de pensar contrària a la mercantilització capitalista en la qual estem immersos. Gospodin es desfà de cadascuna de les seves possessions i rebutja treballar per viure. Partidari del bescanvi, prova de viure sense fer res, però tampoc sense demanar res a canvi.

L’autor, Philipp Löhle (Ravensburg, 1978), retrata aquest antiheroi quotidià des de la comprensió i l’empatia, convertint Àlies Gospodin en una espècie d’alter ego, imaginem, que materialitza els somnis més perversos del jove dramaturg alemany. Al voltant d’Àlies pul·lulen una sèrie de personatges (la nòvia amb ulleres de pasta, l’artista flipat, l’amic burgès incapaç d’assistir a un enterrament, la mare concentrada en trobar nous amants i emprendre nous creuers…) molt estereotipats, arquetipus de tipus socials que converteixen a Gospodin en una espècie de màrtir de la seva causa particular, sant dels antisistema o eremita de la gran ciutat.

Si bé el plantejament de Löhle és interessant sobre el paper i a l’inici de l’obra, l’excessiu esquematisme dels personatges i, sobretot, la poca o nul·la evolució de Gospodin com a protagonista, acaben convertint l’espectacle en una espècie de discurs pla i previsible. Moisès Maicas ha dirigit aquest muntatge de forma correcta, amb un plantejament força convencional de combinació d’escenes i monòlegs de transició, en un espai amb aires d’Ikea que progressivament es va buidant d’escenografia.

Jacob Torres és un Gospodin molt creïble, que surt vencedor d’un personatge excessivament pla que, en el fons, està dient tota l’estona el mateix a cada rèplica. Pau Sastre es transforma en múltiples personatges amb la justa dosi d’exageració o traç gruixut, resultant especialment graciós en el paper de l’artista que explica la seva gran obra conceptual “Tempus fuck it”. Mireia Aixalà, finalment, creïble en el paper de nòvia patidora i políticament correcta, defensa els seus cinc personatges d’una manera massa semblant, al nostre entendre, que gràcies a uns senzills canvis de vestuari s’entenen millor, però que potser no són suficientment perceptibles a nivell interpretatiu.

Segurament  “Àlies Gospodin” és d’aquella mena de textos que es gaudeixen en una lectura, però que posats en escena no passen de ser massa expositius. Dins de la tradició alemanya del teatre reflexiu, però sense capbussar-s’hi en excés, Philipp Löhle crea una espècie d’híbrid entre el teatre d’assaig i una sitcom televisiva. El seu teatre no és un allau de teoria i reflexió com seria el cas de René Pollesch, però al mateix temps tampoc se situa en el terreny de la simple comèdia d’evasió.

Allà on Löhle sobresurt més satisfactòriament és, sense dubte, en el seu retrat generacional i el d’una Alemanya còmodament escarxofada en un estable, segur i avorridíssim benestar econòmic. L’Alemanya de les omnipresents botigues d’aliments “bio”, de la joventut allargada fins als quaranta anys a causa dels incomptables avantatges que suposa ser estudiant universitari, o del certament diabòlic Hartz IV (una espècie de subsidi d’atur que és la condemna a la inactivitat de molts artistes i gent amb potencial creatiu). Una Alemanya que ofereix als seus supermercats fins a tres tipus diferents de llet, segons el seu tant per cent de matèria grassa. Un país amb un jovent que dedica els anys següents a la formació universitària a realitzar pràctiques laborals o “mini-jobs” amb sous simbòlics, una generació excel·lentment preparada que només sap queixar-se del que no té, escrivint en el seu MacBook en un cafeteria, tot prenent un latte machiatto.

Llegint el text de Löhle al programa de mà no costa gens endevinar que les idees de Gospodin són en realitat les seves: “Al cap i a la fi, què ens han ensenyat? Que l’èxit només consisteix a tenir estudis, una carrera professional, un cotxe i molts diners. Algú que simplement sigui feliç no es considera una persona d’èxit, sinó un somiatruites, un gandul que no fa res de profit a la vida. (…) Per desgràcia no és tan simple. Només amb els símbols de l’estatus no n’hi ha prou per ser feliç; més ben dit, n’hauríem d’escollir de nous. No pas cotxes, iots i cases, sinó atacs de riure, nits de festa, dies de fer el ronso i xerrades profundes. Aquests haurien de ser els símbols de l’estatus”.

Àlies Gospodin, igualment, escriu a la paret de la cuina el seu dogma, que resumeix en quatre punts: “1- Marxar no resol res.  2- Els diners no han de ser necessaris. 3- S’ha de renunciar a la propietat. Només si no posseeixes res pots arribar a ser lliure. 4- La llibertat és no haver de prendre decisions”. Gospodin intentarà al llarg de tota l’obra mantenir-se fidel al seu dogma, tot i les constants interrupcions, temptacions i suborns que rebrà dels seus amics i familiars, i al final acabarà trobant la pau desitjada, el lloc ideal on simplement ser, i no haver de prendre mai més cap mena de decisió.

El divendres 8 de març a la tarda va tenir lloc, a l’Obrador de la Sala Beckett, una classe magistral de Philipp Löhle titulada “La qüestió del COM”. Davant d’un públic format per alumnes de l’Obrador (actors, directors, dramaturgs i espectadors professionals) Löhle va explicar les tècniques que utilitza per transformar les seves idees en llenguatge escènic. Entenent el teatre com una afirmació constant (la gairebé pontificada Behauptung, en alemany) -si dic “això és així”, això és així i punt- Löhle es va definir principalment com a narrador, evitant ser englobat en la categoria de dramaturg post-modern o desconstructor d’històries. Igualment, l’autor confessa que escriu sent molt conscient de quina serà la posada en escena d’aquell text, de quants actors disposa i de l’espai en el qual serà representat, i llavors intenta reduir el nombre d’actors al màxim, perquè l’espectacle pugui esdevenir realitat de la forma més econòmica possible.

Durant el seminari es van llegir fragments de la seva obra “Das Ding” (La cosa), relat sobre una fibra de cotó originària de l’Àfrica que viatja a la Xina per a ser confeccionada en forma de samarreta i arriba a Europa,  per acabar altre cop a l’Àfrica, en un viatge representatiu del món globalitzat en el qual vivim. També de “Supernova (wie Gold ensteht)” (Supernova (com apareix l’or)) i de “Die Überflussigen” (Els superflus), per a veure de quina manera poden inserir-se els textos de tipus explicatiu o les històries reals dins de la ficció teatral.

Com a bon representant de la tradició dramatúrgica alemanya que és, Philipp Löhle inclou sense manies el component analític en les seves creacions, així com unes “exclusions” o escenes a part, per tal que l’espectador pugui veure l’obra des de fora, amb un punt de vista alienat. On Bertolt Brecht parlava de l’opressió de l’obrer per part del sistema socioeconòmic, Philipp Löhle parla de la sensació d’inestabilitat gairebé metafísica de la nostra generació. On Brecht parlava d’economia i de moral, Löhle parla de subsidis d’atur i de correcció política. Però en el fons, Löhle no deixa de ser una espècie de besnét bastard de Brecht, un continuador de l’arreladíssima tradició alemanya de qüestionar-ho, analitzar-ho i teoritzar-ho tot. I nosaltres, en el fons, com a pobres, festaires i mandrosos Südländer que som, ens ho mirem tot amb un posat veritablementestranyat i pensem: “Sí que els hi agrada, als alemanys, això de donar voltes a les coses…”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació