Perejaume. Imatges locals

L’artista i poeta Perejaume presenta obra nova a la Galeria Joan Prats. Condensacions fa un pas llarg en les seves reflexions entorn de les obres d’art, el lloc que ocupen i les seves alternatives. Misael Alerm l’ha visitat i ho explica al digital de cultura.

Aquest estiu Perejaume publicava Paraules locals (Tushita edicions), un tríptic de pensament entre l’assaig i la poesia caminada que aborda amb nou contingut la preocupació per un món completament cobert de representació. Un pas endavant en el llibre és el seu rebuig de la paraula “paisatge” ­–amb la qual tant se l’ha identificat–, substituint-la per una altra de més horitzontal: “lloc”. No parlarem ara del llibre (en podeu llegir la ressenya a La Directa) cal marcar aquest canvi com a frontissa en el pensament de Perejaume per tal d’abordar les obres que es presenten a la galeria Joan Prats. Ja no es tracta, tal com recorden moltes obres de l’artista de Sant Pol de Mar, de parar atenció només a certs llocs que tenen un substrat tel·lúric  -sigui el Canigó, sigui el Montnegre- sinó que tot lloc, pari on pari, té la possibilitat d’ufanar-se, de ser més. Un dels oficis que representen més aquesta possibilitat de fer créixer el lloc és la pagesia, tal com ja s’avançava el pròleg de les seves Pagèsiques: “Mireu, doncs, les muntanyes perquè no es migrin. Feu que les muntanyes pugin. Feu la terra abrandar-se amb el cant o la feina.”

El reclam de fer més lloc i el rebuig del paisatge volen establir un debat fins ara desplaçat: les formes de producció actual, les seves conseqüències i les seves alternatives. En el territori, aquestes formes de producció han deixat massa solars erms, massa zones enquitranades i massa llocs sobreexplotats d’imatge, sobretot a causa del turisme.

Condensacions aplega aquest debat amb dues obres en diàleg i des de la perspectiva del món de l’art. La mostra comença amb un text breu del propi Perejaume: “Voleu dir que no comencen de ser tant valuoses les obres com el lloc que ocupen? No sentiu, de tantes que n’hi ha, com les obres, tant a qui les visita com a qui les fa, li demanen i redemanen: “No hi cabem, feu-nos lloc”?” Aquest text és clau per afrontar les dues obres que el precedeixen però també enllaça amb les reflexions que es consolidaven a l’exposició del 2011 a la Pedrera “AI PEREJAUME, SI VEIES LA MUNIÓ D’OBRES QUE T’ENVOLTEN NO EN FARIES CAP DE NOVA! On, tal com explicita el títol, es procurava establir un discurs crític amb l’espai que ocupen les obres en el món i en el cap de cadascú; les obres demanen lloc i temps –o, com recordava el curador de l’exposició Martí Peran, les obres s’acumulen per una qualitat que se’ls hi dóna per entesa: la capacitat d’albergar un discurs particular i valuós, capacitat que resguarda el museu sense gaire dret a rèplica. La pregunta era, ja llavors, fins a quin punt valia la pena posar més imatges al món i, si de cas, quines imatges tenien realment una potencialitat.

La represa d’aquesta reflexió és un exercici d’imatges ja fetes i condensades: A la primera sala s’hi pot veure una fotografia de gran format feta a partir de 140 fotogrames de la filmació Ball de l’espolsada, rodada a Cardedeu l’any 1902, en motiu de la recuperació d’aquesta dansa pròpia d’alguns pobles del Vallès i del Maresme. L’altra obra és una projecció cinematogràfica (que fa un soroll que ocupa tota la galeria) del llegat Cambó al MNAC, 52 pintures ordenades cronològicament i projectades a una velocitat de 42 fotogrames per segon. A partir d’aquí el diàleg s’engega, constituït d’un munt de capes  de significació: art popular/art d’elit, art efímer /art momificat i així anar fent. Però el diàleg s’enriqueix si l’exercici de Condensacions es dóna de la mà amb el llibre Paraules Locals. Com avançàvem, les dues imatges confronten dos tipus d’art provinents de dues formes de producció: la producció industrial i la pagesia.

I en aquest sentit, el que fa Perejaume és reclamar, posar l’atenció damunt de la forma de vida de la pagesia, a partir d’una imatge que extrema potencialitat oposada al llegat Cambó. Els 140 fotogrames del ball de l’espolsada posats junts no s’exposen directament, fan una imatge que continua seductora, que apareix i desapareix, tal com ho fa també la dansa. Es posa damunt la taula doncs, art per un lloc, per un ús, per una raó social –en aquest cas, celebració popular del Carnestoltes; art, per tant, lligat a la terra, a un ritme de la terra. Esdeveniment per a la celebració que no ocupa lloc, sinó que en fa, que lliga al lloc en la festa.

Com dèiem, les dues obres són un exercici d’oposició. Confrontament de dues maneres de fer art provinents de dues formes de vida. L’exercici de Condensacions es fa contemporani i necessari si ens preguntem quina és la situació econòmica, política i medioambiental actual i de quines alternatives disposem. Hi ha la voràgine del consum –representat en l’art en aquesta multiplicació en espiral d’obres que demanen lloc; i hi ha l’aturada reflexiva, que pregunta per formes de vida sostenibles que ja han sigut i romanen encara, sense gaire necessitat de representació. Però aquestes formes de vida també han quedat soterrades com a alternativa a causa de discursos i imatges que s’acumulen com deixalles sorolloses, sense donar gaire més possibilitats de mobilització que el balbuceig o la ironia distant. Per això cal rescatar-les en la imatge, però amb cura.