Plouen bombes sobre Barcelona

26.09.2013

Barcelona, de Pere Riera, l’espectacle que va tancar la temporada passada al TNC amb totes les entrades exhaurides, torna als escenaris de la mà de Focus, que la reestrena avui al Teatre Goya Codorniu. Recuperem la crítica d’Andreu Sotorra que vam recollir a Núvol en la primera estrena.

 

Emma Vilarasau i Míriam Iscla coincideixen a Barcelona de Pere Riera al TNC | Foto David Ruano TNC

 

Plouen bombes. La guerra és a fora de la casa dels industrials Vila. Però també és a dins de l’ànima i el cos dels mateixos Vila. La bombolla que els resguarda de la desfeta exterior és tan prima que qualsevol sotrac la pot fer esclatar. Ni que sigui en el transcurs d’un únic dia, matí, tarda i nit: el 17 de març del 1938, quan la ciutat de Barcelona és assetjada pels bombardejos continuats durant tres dies, amb més d’un miler de morts, per l’aviació feixista italiana i alemanya.

Després del bombardeig de Gernika, l’abril del 1937 —primer camp de proves sobre la població civil per a la posterior estratègia bèl·lica nazi i aliada de la Segona Guerra Mundial—, el bombardeig sobre Barcelona es converteix en un dels assetjaments històrics moderns més sagnants, ampliat per l’explosió, a causa d’una de les bombes, d’un camió carregat d’explosius al seu pas per la Gran Via, entre els carrers de Balmes i Rambla de Catalunya —recordat amb un monument davant del Coliseum— que va provocar una catàstrofe encara més gran.

El dramaturg Pere Riera (Canet de Mar, 1974) és nét d’aquells nens de la guerra que van viure la Guerra Civil en l’adolescència sense entendre gairebé res del que passava al seu voltant. És també nét, simbòlicament, de la generació de la malaguanyada lleva del biberó que va ser llançada majoritàriament a la mort de l’Ebre en una resistència numantina quan tot ja estava perdut.

Fa la impressió que Pere Riera s’expliqui a ell mateix i a la seva generació el que va passar, després del parèntesi de silenci que ha marcat la generació dels seus pares. I fa extensiva aquesta explicació a través de la ficció teatral, representada per una família benestant que s’ha vist trencada per l’assassinat del fill gran dels Vila, amo de la fàbrica, a mans dels incontrolats anarquistes i milicians de la FAI, els primers mesos posteriors al cop d’estat militar del 18 de juliol del 1936 contra el govern legítim de la República, en un incendi de la fàbrica provocat per alguns dels mateixos obrers, on també queda malferit l’avi Vila, ara el patriarca de la trama de l’emblemàtica obra ‘Barcelona’, amb la qual es tanca una temporada convulsa del TNC pels conflictes interns a causa de la crisi i es tanca també pràcticament el que ha estat la direcció artística els últims anys de Sergi Belbel.

I no es podia fer de millor manera. ‘Barcelona’ és una d’aquelles obres que hauria d’exhaurir localitats cada nit i que hauria de deixar espectadors en llista d’espera. És a dir, que el successor de Sergi Belbel, el nou director ja nomenat Xavier Albertí, hauria de tenir en reserva a la cartera per si es dóna l’oportunitat de fer-ne una reposició. Obra per a tots els públics: els més grans encara supervivents de la guerra civil, els de mitjana edat que n’han sentit a parlar a través dels seus pares i els més joves que hi poden redescobrir la memòria dels seus avis.

Poques vegades s’ha vist interrompuda una obra de teatre per aquests verals amb aplaudiments espontanis en segons quines escenes. La nit de la meva funció vaig comptar almenys set o vuit interrupcions, a banda d’una apoteosi final, després de gairebé tres hores de funció, amb ple absolut de la Sala Gran i unànimament tothom a peu dret. I no era nit d’estrena! Doble mèrit, doncs, perquè els espectadors de carrer i taquilla no enganyen mai.

 

Pere Riera | Foto David Ruano /TNC

 

Amb olor de pòlvora cremada als narius quan s’abaixa el teló i l’esborronament a flor de pell, ‘Barcelona’ és l’obra de teatre que potser feia anys que s’esperava en un escenari com el del Teatre Nacional de Catalunya. I ni que l’autor Pere Riera, impulsat per Sergi Belbel, l’hagi adaptat a la història més pròxima, prescindint de la seva primera idea de situar-la en una ciutat europea de l’època, la seva transcripció en una versió fora d’aquí és també possible perquè el fons de l’obra té un caràcter humà i universal que va creixent amb els seus personatges en cadascun dels tres actes: matí, tarda, nit.

Pere Riera ha fet un retrat de la societat catalana de la Guerra Civil només amb vuit personatges que configuren un retrat robot de l’època: Núria, la jove dels Vila (Míriam Iscla), vídua del fill gran assassinat, que es manté com a salvaguarda de la casa; Elena (Emma Vilarasau), amiga íntima de joventut de la Núria, actriu, dona amb aspiracions de bona vida, que el 1934 va decidir anar-se’n a París per fer carrera; Joan Vila, l’avi (Jordi Banacolocha), encara pal de paller de la casa i reclòs en el seu interior com si el que passa a fora no formés part ja del seu món; Victòria (Anna Moliner), la filla gran de la Núria, noia de casa bona, estudiant de música amb aspiracions a fer de cantant, ballarina i compositora; Tinet (Carlos Cuevas), germà petit de Victòria, el dia que compleix 18 anys, alliberat de l’exèrcit per una presumpta pleura i amb ganes de fer-se gran, però frenat per la sobreprotecció de la mare; Nati (Pepa López), la minyona de la casa, enllaç amb el carrer, la manutenció d’estraperlo i allò que auguanta dret l’avi; el jove republicà idealista, Simó (Pep Planas), pintor de cartells de guerra, amic de la casa, i aspirant a obtenir els favor de la mestressa Núria; i l’home d’ordre, banquer, seriós, ancorat en el conservadurisme, Ramon (Joan Carreras), promès de la filla Victòria, escèptic pel que fa a la República, amb un germà malferit del front a l’hospital, convençut que la lluita per la llibertat que proclamen els seus conciutadans no porta a cap lloc.

L’obra manté un equilibri molt mesurat per no perdre l’objectivitat dels dos bàndols, amb la distància del temps. “Per una bufetada pot començar tot”, diu en un moment donat el personatge de Ramon, en una escena que desencadenarà un desenllaç inesperat i gens previsible que s’ha de respectar que descobreixen els espectadors. L’esperit republicà i liberal de les dues amigues, Núria i Elena, amb la guerra, han pres camins diferents: per Núria, els mateixos companys de lluita en els quals creien són els que van assassinar el seu home, l’industrial Vila. Per Elena, la seva fugida i el seu pas pels teatres de París li han fet tancar els ulls a la realitat. És en els diàlegs d’elles dues on el ressò de la guerra fratricida entra a casa. La cara i la creu d’un mateix conflicte. El dilema de fugir a l’exili o de resistir en l’exili interior.

 

Emma Vilarasau i Míriam Iscla a Barcelona | Foto David Ruano TNC

 

De rerefons, la relació que s’insinua i que es deixa en l’aire entre les dues joves amigues: ¿la seva disputa de joventut per conquerir el marit assassinat?, ¿una atracció sexual entre les dues dones?, ¿l’ímpetu de l’alegria que arrossega l’actriu Elena i que emborratxa tots els de la casa?, ¿el poder de seducció d’Elena —a qui els fills de Núria anomenenen “tieta” tot i que padrina de Tinet— sobre la família dels Vila?

L’obra transcorre en un únic escenari: el saló de casa des Vila. A fora, darrera d’una porta de vidres modernistes hi ha el jardí, el paradís personal, el refugi del que va ser i ara no és. A les parets del saló, marques deixades pels quadres despenjats pels milicians que van requisar tot el que els va semblar que tenia un cert valor, a més de la fàbrica i l’auto. Una imponent escala noble porta a les habitacions del pis de dalt. Al darrere hi ha la cuina, que no es veu mai, però que és on s’aconsegueix fer un àpat amb patates i alguna altra menja modesta aconseguida d’estranquis per la minyona i que fa feliços els Vila com si fos un banquet, davant el racionament que assota la població, sigui de la classe que sigui. I, presidint el saló, un piano, que la Núria no voldria que es toqués mai i que amb l’arribada d’Elena es converteix en un personatge més de la casa que provocarà l’esclat final. I una gramola amb discos de pedra perquè la guerra no acabi fent oblidar el que s’havia guanyat a pols.

Escenes d’escapades cap a la llibertat: música popular de cuplet; xiuxiueig de ‘La Santa Espina’ contra el retruny de les bombes; ball de fox importat dels EUA a principis de segle; imitació casolana d’una Joséphine Baker, la vedet de revista i d’origen afroamericana nacionalitzada francesa a París el 1937; i l’anècdota d’una recitació de la ‘Fedra’, de Jean Racine, basada en el mite grec, que fan que hi hagi moments de teatre dins el teatre o potser d’una relativa pau dins de la guerra.

L’estructura de l’obra permet que tots els intèrprets evolucionin amb els seus personatges i que creïn una interrelació de secrets a mitges i de mitges veritats que els espectadors van descobrint al llarg de l’obra. La magnífica interpretació coral no té excepcions, tot i que es fa inevitable que algunes escenes, hàbilment preparades, per les seves característiques, esclatin per damunt d’unes altres.

Per exemple, s’hi veu un Joan Carreras (Ramon) en un paper difícil, molt diferent del que habitualment fa, molt ben dirigit, i que contrasta amb tota la resta de la família per la seva rigidesa, però que es va esmicolant, atordit per les circumstàncies personals fins que es converteix en l’antiheroi més espectacular de la trama. Hi ha també els moments dolços protagonitzats per la polifacètica Anna Moliner (Victòria), tintada aquí d’una certa ingenuïtat, amb peces de ball i cant de diferents registres, sense oblidar les reaccions i el canvi de manera de fer que té quan es presenta a casa el seu promès Ramon (Joan Carreras).

Moments d’una adolescència molt ben perfilada també per la impaciència del seu germà Tinet (Carlos Cuevas), que fins i tot anuncia que es vol allistar voluntari al front, i moment estel·lar d’ell mateix quan, en la festa d’aniversari, la “tieta-padrina actriu” li fa pagar la penyora perquè imiti Joséphine Baker, després que ella hagi interpretat, escala amunt escala avall, una part del discurs de ‘Fedra’, en francès, parodiant una actuació seva a París, i que posa a prova la brillant capacitat actoral d’Emma Vilarasau en una escena que, si existís, li hauria d’atorgar el premi a la millor actriu de la temporada. Esplèndides les relacions d’amagatotis que mantenen l’avi Vila (Jordi Banacolocha) i la minyona Nati (Pepa López). Esplendorosa veu vinguda del carrer, la del pintor cartellista i jove republicà Simó (Pep Planas) que troba el seu punt màxim en un enfrontament ideològic amb el banquer Ramon.

I, durant tota l’obra, escenes d’alt voltatge entre Núria (Míriam Iscla) i Elena (Emma Vilarasau), especialment fulgurants les dues quan enfilen rastelleres de recargolats impromperis l’una contra l’altra, o quan recorden la seva etapa de joves llibertàries a la universitat o les seves primeres manifestacions de feminisme, fins al ball finals de les dues, un tango al so de les explosions, enmig de la pols de la runa, el tremolor del sostre i els llums de llàgrimes de la casa que les arrauleix les dues com si fossin una de sola, en una mena de rèquiem per una Barcelona que s’enfonsa sota les bombes.

 

«Barcelona», de Pere Riera. Intèrprets: Míriam Iscla, Emma Vilarasau, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas i Joan Carreras. Música original: Òscar Roig. Músics enregistrament: Dani Espasa (piano), Pep Pascual (saxo i clarinet), Rafael Sala (violoncel), Òscar Roig (guitarra i piano). Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Elisenda Pérez. Realització escenografia: Taller Jorba-Miró. Vestuari: Georgina Viñolo. Realització vestuari: Goretti. Col·laboració vestuari: Núria Manzano. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Moviment: Aixa Guerra. Caracterització: Toni Santos. Ajudanta direcció: Ota Vallès. Direcció: Pere Riera. Col·laboració: Memorial Democràtic. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 maig 2013.