Invasió subtil a l’Almeria Teatre

22.04.2012

El 29 de setembre del 2012 es commemora el centenari del naixement de l’escriptor Pere Calders (Barcelona, 1912 – 1994). L’autor de novel·les com ‘L’ombra de l’atzavara’, ‘Ronda naval sota la boira’ o ‘Aquí descansa Nevares’ es va convertir en un autor de culte popular, després del seu exili de vint-i-tres anys a Mèxic, d’on va tornar de la mà de l’editorial mexicana on treballava quan va adquirir a Catalunya la Montaner y Simón, actual seu de la Fundació Tàpies, al carrer d’Aragó, on Calders va coincidir amb el també escriptor Jesús Moncada, que es considerava deixeble seu.
Pere Calders és conegut sobretot pels seus reculls de contes publicats en una vintena de llibres i, d’una manera més mediàtica, arran de la posada en escena de l’espectacle ‘Antaviana’, una dèria, en moments poc favorables al teatre màgic, de Joan Lluís Bozzo i de Dagoll Dagom.
Malgrat que l’efemèride de l’aniversari del naixement de Pere Calders es commemorarà la temporada vinent, la companyia Gataro —que a l’Almeria Teatre també està d’aniversari en complir els primers quinze anys— s’ha avançat a qualsevol altra iniciativa que institucionalment pugui sorgir amb un muntatge que fa una aproximació a alguns dels contes més significatius del recull ‘Invasió subtil i altres contes’, publicat el 1978, per Edicions 62.
Per a orientació dels futurs espectadors, el dramaturg Víctor Álvaro, que confessa que va llegir aquest recull de molt jove, el 1985, i que des d’aleshores el tenia com un material a explorar teatralment, diguem que l’espectacle, d’una hora i quart, reuneix els contes: ‘Invasió subtil’, ‘No s’admeten corones’, ‘El testament de La Hiena’, ‘Zero a Malthus’ i ‘Tot esperit’, enllaçats d’una manera molt eficaç a través del registre musical amb els contes brevíssims: ‘L’exprés’, ‘Ganes de buscar-se-la’, ‘No se sap mai’, ‘De quan les bèsties parlaven’, ‘Pels volts del paller’, ‘El mirall de l’ànima’ i ‘A tornajornals’.
La narrativa contista de Pere Calders és tan rica en la fusió de la ironia, l’escepticisme i la fantasia que la posada en escena crea un mosaic que defineix gairebé per complet la seva singularitat literària. D’un material, en principi, gens teatral, Víctor Álvaro i els seus intèrprets en fan una atractiva i suggerent versió que cal advertir, per evitar confusions, que no té res a veure amb el registre que va explotar ‘Antaviana’, de Dagoll Dagom i que, precisament per això, té encara un valor més considerable perquè no fa pas un remake sinó que crea de nou.
Una primera temporada a l’Almeria Teatre —malgrat que breu per compromisos de la companyia— hauria de servir perquè el muntatge es reprengués amb força la temporada vinent. No li haurien de faltar pretendents. Per exemple: la Institució de les Lletres Catalanes hi hauria de trobar un recurs ideal per commemorar el centenari d’un dels seus escriptors cèlebres. El sector de l’ensenyament de Secundària hi hauria de trobar una oportunitat per recuperar Calders i situar-lo novament al costat d’Àngel Guimerà, Mercè Rodoreda o Pere Quart, amb la seguretat que els joves lectors i espectadors hi trobarien més connexió —per la riquesa i el registre formal de la llengua de Calders i el seu món absurd dins el costumisme més pròxim— que amb ‘El burlador de Sevilla’, ‘El caballero de Olmedo’ o ‘Eloísa está debajo de un almendro’, de Jardiel Poncela, que, per cert, també commemora centenari de naixement i cinquantenari de la mort, i que sí que figuren entre les lectures de Batxillerat. I un tercer sector on hauria de trobar forat aquest espectacle és el dels teatres municipals, que fins ara acollien gires, en combinació, per exemple, amb els Centres de Normalització Lingüística on bona part de l’alumnat adult indígena connectaria amb el record que pugui tenir del mític ‘Antaviana’ i el nouvingut descobriria la seva universalitat.
Els quatre intèrprets d’aquesta ‘Invasió subtil i altres contes’ es mouen en la línia marcada pel mateix Pere Calders en els seus contes: una visió de la realitat com si es reflectís en els Miramiralls del Tibidabo, amb la deformació còncava i convexa que sorprèn qui s’hi veu reflectit, amb l’objectiu d’espantar els propis fantasmes, situant-los en un espai dominat pel realisme màgic i fent-los viure situacions absurdes i deixant que els espectadors —o els lectors— desenvolupin també la seva particular fantasia al llarg de la representació del conte.
Hi ha un punt de trapelleria escènica en els breus intermedis musicals, una troballa deliciosa que fan dels contes breus escollits, una mena de llibret cançoner que fins ara no s’havia atrevit a explotar ningú. I hi ha, en les escenes narrades i dialogades, una altra trapelleria que lliga a la perfecció amb la murrieria irònica de Pere Calders i la murrieria escènica que caracteritza la línia de Gataro i l’Almeria Teatre, basada en el gest i l’expressivitat.
Davant d’una escenografia que es podria considerar formal, els personatges, caricatura d’època, i cadascuna de les historietes es van enllaçant sense desaprofitar cap element escènic: la finestra amb barrots per al malvat La Hiena, la taula del funcionari a qui se li explica com prefereix morir assasinat, la casa que es convertirà en mausuleu tancat i barrat a la mort de la propietària (llicència escènica amb canvi de gènere del protagonista), el menjador on l’oncle i els nebots intenten elaborar un currículum apte per aconseguir la llarga existència, o el conte que obre el muntatge, aquell que diu que a l’Hostal Punta Marina de Tossa, el narrador coneix un japonès desconcertant que no s’assembla en cap aspecte a la idea que té formada d’aquesta mena d’orientals. El mateix japonès que es dedica a vendre sants d’Olot i que, en comptes de demanar un menú exòtic, es llança a una amanida amb ceba, cap i pota, molls a la brasa, ametlles torrades i, per postres, cafè, copa de conyac i una breva. Pere Calders s’avança a l’absurd de la interculturalitat molt abans que la interculturalitat es fes real i quotidiana.
A la sortida de l’espectacle, vaig proposar al director Víctor Álvaro que, temps a venir, es podria continuar la saga Calders amb una ‘Invasió subtil II’ i una ‘Invasió subtil III’ —com fan al cinema— perquè els contes de Pere Calders portats a l’escenari no tan sols admeten seqüeles sinó que fins i tot són capaços de crear addicció.

«Invasió subtil i altres contes», de Pere Calders. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Músiques: Guiu Cortés ‘El Niño de la Hipoteca’. Intèrprets: Oriol Casals, Gemma Deusedas, Bealia Guerra i Tono Saló. Escenografia, vestuari i il·luminació: Victo AIGo. Direcció: Víctor Álvaro. Producció de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 1 abril 2012.