Pere Antoni Pons i Guillem Frontera, cara a cara

1.08.2017

Pere Antoni Pons exprimeix la vida complexa i rica d’un Guillem Frontera que es negava a escriure unes memòries.

Guillem Frontera

Sens dubte, «Paisatge canviant amb figura inquieta», la conversa entre Guillem Frontera i Pere Antoni Pons, magníficament editat per Lleonard Muntaner Editor a la col·lecció de llibres-entrevista «Mallorquins en Diàleg» -allò que avui en dia en diuen una autèntica «estructura d’estat», que ens ajuda a bastir relat, narració col·lectiva, per saber qui són els mallorquins i cap on volen anar-, és un viatge per uns temps fascinants. Resseguint, amb cura, la segona meitat del segle XX de forma intrèpida. El guia, Pons, un veterà en aquests afers -recomanabilíssim el seu volum de converses amb el pensador valencià Joan Francesc Mira- sap com demanar i per on punyir.

Un viatge carregat de personatges, figures i fets que expliquen amb una certa «cruesa canalla» la Mallorca de les darreres dècades com pocs estudis acadèmics han fet -com cap estudi acadèmic ha fet, de fet!-. Així, a mesura que van passant les planes anem de l’anecdotari ric de la vida a la pagesia mallorquina de postguerra i el món de la migració cap a les Amèriques, fins a la coneixença de persones com el productor de cinema canadenc John Drainie, el músic de jazz i blues Lionel Hampton, l’escriptor mexicà Carlos Fuentes, l’aristòcrata ecologista avant-la lettre Sebastià Feliu de Cabrera Quadreny -propietari legítim, com el seu nom indica, de l’illot de Cabrera- i, per suposat, tot d’artistes illencs i d’arreu contemporanis a ell. Així, veiem desfilar des d’un Jaume Vidal Alcover que cobra una dimensió nova i desconeguda per al lector, fins a un Miquel Bauçà -brutal el fragment on es descriu la seva aparició al funeral de Llorenç Villalonga- o el pintor eivissenc Vicent Calbet, el Fraga ministre, en Pere Garcés, na Núria Serrahima, la gauche divine de «Bocaccio» i tota la bohèmia estrangera resident a Mallorca vinculada a la Guerra Freda Cultural de la CIA.

Especialment destacable és el retrat, derivat de la conversa, que Frontera fa del periodisme illenc en els temps del boom del Turisme -un món que els lletraferits de la generació de Pons, nat el 1980, no poden ni sommiar-. S’hi alterna un univers noctànbul i cosmopolita extremadament fructífer que contrasta amb el petit país insular i rural de no més d’uns quants centenars de milers d’habitants d’abans dels anys seixanta. Un contrast que encarna Frontera en ell mateix. Un arianyer que podria ser parisenc o bostonià.

A la Mallorca rural, agrària, esvaïda a partir de la irrupció del paradigma turístic, de fet, va haver-hi una figura, un rol, un tipus de persona, anomenat «toter». El «toter» era aquell aquell encarregat, aquell missatge , que es diu en català de Mallorca, que no realitzava una funció específica a la posessió, la masia illenca. Podia fer-les totes. Hi ha, doncs, qui diu que Guillem Frontera ha estat un «toter» de la cultura. Algú capaç de fer de comissari d’exposicions, d’editor en els més diversos formats -deliciós i recomanable el fragment on parla de l’editorial Daedalus responsable de títols indispensables de la líria catalana com Poemes a Nai, de Miquel Àngel Riera o Caloscans de Bartomeu Fiol-, de muntador,de presentador i de guionista de programes de televisió, d’ organitzador de saraus, de tertul·lià, de reporter i, per suposat, d’escriptor de poemes, novel·les i fins i tot guies de viatge!

Dipositari d’un esperit lliure i trencador, d’una heterodòxia militant, Pons aconsegueix, en moltes parts de la conversa posar de relleu el Frontera més polític. Amb reflexions trencants sobre les esquerres catalanistes, el mallorquinisme i la seva relació amb els Països Catalans, el socialisme o les utopies revolucionàries dels seus congeneracionals. Rellevants, per singulars,són els fragments on recorda les estades a l’Algèria de Boumedian, els anys setanta, coexistint amb Black Panthers afroamericans dels EUA i les dissidències europees, armades o no, més diverses. Capítol a banda i des de la política d’allò íntim, és el fet -atribuïble, crec, bàsicament a l’entrevistador- d’aconseguir que l’autor es despulli totalment. Parlant de com l’alcohol, les drogues o el món de la festa afectaren als joves sortits de la foscor del franquisme.

El Frontera escriptor poc donat a l’exhibició, a la pretensió i a la grandiloqüència – antitesi d’un cert tipus d’autor actual amarat de postureig- és un exemple d’una carrera literària feta, absolutament al seu aire. Com diu en Pere Antoni, d’aquests escriptors que dediquen el mateix esforç a figurar que aescriure-. Fins a l’aparició de «L’adéu al mestre» ( 2013) i «Sicília sense morts» (2015) era un autor poc reconegut a Catalunya. Pons reflexiona, al pròleg que, si una dècada enrera, s’hagués demanat a la intel·ligència cultural barcelonina un llistat d’autors referencials de les lletres catalanes el seu nom no hagués sortit. Avui hi seria sens cap tipus de dubte. Això ens hauria de fer plantejar quin ecosistema literari i quin mercat cutural tenim.

Per a la meva generació, Frontera ha estat sempre un personatge que no acaba de quadrar en la imatge real que desprèn el llibre. Per ventura, veure’l, i llegir-lo, a les planes del Diari de Balears , primer, i l’ARA Balears després, i sentir-lo fent de tertulià, donava una imatge d’ell més monolítica, ancorada, ensopida, poc dinàmica. Frontera no és home de posturejos i per tant tampoc ha fet grans esforços per atracar-se a les generacions novelles. Per això veure’l des de les preguntes afinades d’en Pere Antoni Pons és una meravella perquè ens descobreix el que ja intuíem amb la seva obra: que ens trobam davant una, sinó la que més, de les figures més potents de la literatura catalana feta a les Balears, d’aquella generació que, al seu moment, va anomenar-se «dels setanta» .