Peralada: sota l’encís de Franco Battiato

1.08.2017

Hi ha autors que transcendeixen modes i èpoques. Que es mantenen dècades construint un discurs personal i que un es va trobant al llarg de la vida perseverant en l’improbable ofici de desxifrar la meravella. Franco Battiato pertany innegablement a aquest grup.

Franco Battiato | © Miquel González

Qualificat d’eclèctic, d’experimental i d’heterodox, el versàtil músic de Sicília ha estat present en el panorama musical italià de manera contínua des dels anys 70, des d’estils tan distants com el rock progressiu, el pop electrònic, la producció d’òpera o la composició de bandes sonores, aconseguint sempre el reconeixement per la qualitat del seu treball i l’originalitat dels seus plantejaments. Deutor de totes les tradicions musicals i explorador de totes les innovacions, Battiato ha sabut posar tot tipus de recursos al servei de temes antics com el mar i eterns com l’ànima. I és aquesta capacitat el que l’ha fet mereixedor del respecte i l’apreciació amb què se l’ha rebut en tots els escenaris en què ha recalat en aquesta gira que, el recent 22 de juliol, el va dur fins al Castell de Peralada.

Flanquejat per un teclat i un piano, i acompanyat d’un quartet de corda, Franco Battiato va arribar muntat en la catifa que li és característica des de, com a mínim, l’impagable concert del 92 a Bagdad. Rés en la fràgil presència de l’afable septuagenari amb aspecte de venedor d’assegurances jubilat que va aparèixer a l’escenari faria sospitar, en qui no el conegués, que ens trobàvem davant d’una de les figures creatives més personals i interessants de la segona meitat del segle XX.

Però el públic de Battiato el coneix i l’estima; cada tema era reconegut i rebut amb aplaudiments. I així, començant el repertori amb “Stati di gioia” i “Le sacre sinfonie del tempo”, l’auditori va anar ingressant en la particular litúrgia de les cordes i la veu. Seguiren “Secondo imbrunire” i “No time no space”. La complicitat del públic va començar a manifestar-se amb els aplaudiments que va invocar el “Povera patria” i un calfred d’emoció a la pell ens va venir a buscar amb les primeres notes de la preciosa “L’animale”. En aquest moment, i per ajudar-lo amb la immensa “L’ombra della luce” i la coneguda “Nomadi” va aparèixer a l’escenari Juri Camisasca, que l’acompanya en aquesta gira i que va presentar senzillament com “un amic, un cantautor italià”. En aquest punt, músics i públic ja viatjaven junts en la catifa màgica i el concert avançava fora del temps i de l’espai.

“La cura”, una cançó que costa de mirar als ulls, va retrunyir com en un oceà de silenci, a la segona meitat del recital, al costat de prodigis com “Prospettiva Nevski” o la taral·lejada “La stazione de l’amore”. Battiato conduïa, amb mans de director d’orquestra i gest gairebé sacerdotal, l’expedició cap a l’èxtasi, i el públic va començar a acompanyar-lo amb palmes i a victorejar-lo. Al final, dempeus, va invocar i rebre uns bisos en què tothom es va poder veure ballar. Així, com havia de ser, en una nit memorable i al llarg de pràcticament dues hores i vint-i-sis temes, públic i cantant es varen anar acompanyant per al repàs dels més de cinquanta anys de treballs i bellesa.