Pentateatre atòmic

13.02.2013

Cinc obres de teatre de 15 minuts representades simultàniament en cinc espais diferents i reals. Cinc espectacles intensos on, generalment, es trenca la línia entre actor i públic. Tots som ‘actors’ de la nostra pròpia vida. En definitiva, cinc experiències que podrem gaudir a la Nau Ivanow fins el 17 de febrer.

Aquesta proposta de microteatre, neix de la necessitat d’una sèrie de dramaturgs d’expressar-se i donar vida a noves idees de fer teatre. Ara i després dels volums 1 i 2, el Pentateatre Atòmic inicia un nou camí formant una família de més de 15 persones vingudes de diferents disciplines artístiques.

A diferència d’una obra convencional, aquí l’experiència no comença quan s’apaguen els llums i t’asseus en una butaca sinó en el mateix moment en què compres l’entrada. Et donen un paperet on hi ha escrit el nom de les obres i el recorregut. De manera que tot el públic assistent es divideix en cinc grups d’unes deu persones aproximadament i cadascú comença i acaba amb un espectacle diferent. A mi em va tocar el quatre.

Una noia, que serà la nostra guia, ens reuneix a tots els quatres i ens porta per un camí il·luminat només per petites espelmes. Arribem a la Sala Ion. L’escenografia és austera, pràcticament inexistent. Només un biombo i darrere, una gran ombra projectada a la paret. Sona la música. Comença l’espectacle.

El Paco Donald és un soliloqui escrit i dirigit per Josep M. Riera que reflexiona sobre la condició de l’actor. A escena només hi ha Paco Moreno, actor i pedagog teatral que alguns recordaran per la seva aparició a Rec3. Moreno se’ns presenta sense complexos i gairebé nu ple de polvos de talc. Des del principi s’apropa a nosaltres i busca trencar la frontera.

Després d’una presentació “autobiogràfica”, en el qual destaca més el to de veu alt, -gairebé cridant-, que no pas el missatge, Paco Moreno ens insta a revolucionar-nos, a lluitar per la cultura i les arts escèniques i a formar part de la Marea Roja. Per aconseguir-ho ens fa formar una rotllana i ens convida a ‘sentir’ el que implica ser actor. Ara bé, calia que les deu persones que estàvem allà donéssim voltes imitant un gat? Potser no. Ser actor és molt més que això. Moreno i Riera buscaven la implicació dels espectadors, sense saber que ja ho havien aconseguit des del moment que, mirant-nos als ulls i amb un to més baix i gairebé intimista, Paco Moreno ens preguntava: És car el teatre?

Crisis. Aquesta és, de les cinc propostes, potser la més convencional. Està escrita i dirigida per Marc González de la Varga  i té lloc a la cuina de la Nau Ivanow. Una petita taula amb unes estovalles clàssiques, dos plats, una truita de patates i una amanida.  Crisis és una història senzilla, humana i tendre. Harpo, interpretat per Albert Eguiazabal, l’encarregat de la neteja d’un teatre, prepara un sopar d’aniversari a Asunción (Alzira Gómez) la seva amiga i propietària d’un teatre vingut a menys que, intuïm, comença a tenir una mica de demència. Aquí, però, el que marca la diferència és que Harpo és mut. La seva amiga s’encarrega de verbalitzar (potser massa) tot allò que aquest expressa amb la mímica. El conflicte arriba quan ens assabentem que més que un sopar d’aniversari és una festa de comiat, ja que Harpo se’n va a viure a Alemanya. I per agrair-li tot el que ha fet per ell al llarg de tants anys, explica qui és i com es diu en un petit diari. És difícil saber on parar en un drama humà com aquest, i Marc González sobrecarrega innecessàriament la història amb elements més semblants a un culebrot. El cert és que menys és més. I per emocionar-nos amb Harpo i Asunción no calia res més que mímica i amistat.

El séptimo Chakra.  Escrita i dirigida per Raül Z. Méndez i interpretada per Josep M. Riera i Elisabeth Bonjour, ens explica la història d’una dona amb un càncer terminal i un fals gurú contractat per la seva filla per curar-la amb mètodes poc ortodoxos. Aquesta premissa ens serveix per conèixer a Elisabeth. El séptimo Chakra està ple de referències cinematogràfiques, al rock dels anys 70, als còmics, l’hinduisme…Tot per explicar-nos que Elisabeth és una una dona peculiar i “friqui”. En el fons és la història d’una mare i una filla i com afrontem la mort, però nosaltres gairebé que només veiem la primera capa i l’interminable diàleg entre la malalta terminal i el fals gurú. De manera que l’obra queda reduït a paraules, a una anècdota curiosa. És una llàstima, perquè darrere de tanta referència s’hi amagava una bona història humana.

La nit dels petons. Any 2213. Un científic català ha inventat una màquina del temps que permet reviure els records dels passat. En Martí Sanjuan és la primera persona en provar-la i…res surt com s’esperava. Aquesta peça escrita per Marc González de la Varga i interpretada per Tono Hernández i Noè Blancafort té lloc a la terrassa de la Nau Ivanow i vindria ser una mena d’homenatge a Atrapado en el tiempo. Quan en Martí entra a la màquina del temps aconsegueix reviure el seu record però també tota la resta. Si Bill Murray tornava a viure un dia i un altre el dia de la marmota, en Martí reviu la seva vida des del record fins que torna al despatx del científic. Una història singular i entranyable que ens fa reflexionar i preguntar-nos què faríem. Ens hem d’aferrar a un record o l’hem d’oblidar?

Títol sense determinar. Escrita per Ivan Morales, dirigida per Josep M.Riera i interpretada per Ferran Terraza, Sergi Sanmartín i Carmela Poch. Aquesta és, sense cap dubte, la proposta més impactant i arriscada de les cinc. Una mena de documental polític que reflexiona sobre el poder on nosaltres som els protagonistes. Baixem al bar de la Nau Ivanow i la guia ens abandona. Promet tornar però no ho fa. Ens mirem entre nosaltres, no gosem preguntar-nos res malgrat tots sabem que alguna cosa passarà. Que l’espectacle ja ha començat. Ferran Terraza i Carmela Poch apareixen i ens porten a una mena d’ amagatall darrere una cortina negra. Un lloc petit, tancat i fosc. I serà un de nosaltres, un espectador, el protagonista de l’obra i qui posarà nom a aquest Títol sense determinar. El Pentateatre Atòmic pretén buscar noves maneres de fer i entendre el teatre.  El miniespectacle d’Ivan Morales ens omple de preguntes i aconsegueix que ens preguntem què és el teatre i què n’esperem com a espectadors.