‘Pensar y no caer’: una resistència contra la depredació

4.03.2017

El pa com a primera metàfora. , pabalum, panis. “El pan no sugiere opulencia; es lo cercano, endurece con el día, como la gente. La masa madre servirá para acompañar otro amanecer. El pan volverá a secarse”. Una roda elemental, una quotidianitat mundana, previsible, a l’abast de la boca. “Tras él no hay filosofía, solamente necesidad. O quizá una filosofía de la necesidad”.

Ramón Andrés | © Ainhoa Gomà

Avui dia, en aquests temps accelerats d’immediatesa gairebé pornogràfica, qualsevol invitació a la pausa i a la reflexió hauria de ser benvinguda. Qualsevol atenció en les petites coses, a desgrat del tòpic, com el valor de compartir el pa a taula, escoltar una peça musical o fer una passejada, sense pretensions, deixant pasturar una mirada pacient i subtil que romangui en la quotidianitat i llisqui pel camí del pensament en la complexa xarxa de la realitat, sense acomodar-se amb tot allò que veu.

En altres paraules: Pensar y no caer (Acantilado), el títol que Ramón Andrés ha posat al recull d’assajos en què medita sobre l’època d’exorbitada depredació que ens ha tocat viure.

De precipitació crònica.

 

La neurosi del parc humà

En la nostra societat hipermoderna, violentada i domesticada per un sistema econòmic que ho arrasa tot, cada vegada és més difícil trobar el rumb en el mar neoliberal que ens arrossega cap a un futur dissenyat sota l’ombra del nihilisme. Hem confós la necessitat amb la neurosi i ens hem allunyat de la proximitat engolits per la globalitat. La vanitat de Narcís ens ha caigut al damunt com una llosa i ens ha aixafat amb la força d’una immaduresa endèmica. Disgregats, insatisfets, addictes a la urgència i a la utopia.

Pensar y no caer és un petit far al mig de les aigües depredadores d’això que encara anomenem progrés; una escapatòria per no repetir allò que ja feien aquells individus ensinistrats que vagabundejaven per La genealogia de la moral: “caer en la irracionalidad de un mundo disfrazado de razón”.

Individus paradoxals, somiadors engavanyats, tendres i mesquins, grotescos, generosos, envejosos. Nosaltres –sotjats per la resignació– que en el fons només busquem resguardar-nos, com observa Zaratustra. “Por eso han convertido al lobo en perro «y al propio hombre en el mejor animal doméstico del hombre»”. Per això Peter Sloterdijk escriu les Normas para el parque humano, perquè la zoopolítica ha accentuat el l’encativament obtús del ramat humà, de les masses, assetjades per la publicitat i la psicologia barata de la superació personal. Continuem justificant que som contradiccions amb potes: Tu pots. Voler és poder.

L’autoajuda. L’autoengany. L’autocomplaença.

Sol·lícitament voraços: “Siempre vamos a por la rebanada más grande, aunque el de al lado se quede sin ella”. El preneu i mengeu-ne tots com una formalitat postissa.

Segons Predrag Matvejević (autor de Nuestro pan de cada día), “se conoce a alguien por el modo en que coge y corta el pan”. Una hipèrbole? No hi ha gestos superflus. Ni paraules atzaroses: “El latín panis evoca un nombre grato, porque com-panio es aquel que comparte el pan, es decir, un compañero”.

I llavors, Ramón Andrés ens revela la paradoxa: “Se administran mejor las migas que el pan entero”. Opulència i malbaratament. Heus aquí la filosofia de la necessitat. Tant per la banda de l’excés com per la banda de l’escassetat. L’extremisme.

El cas és que la metàfora del pa, justament, té sentit en la lentitud, en la paciència i en la constància. El pa es fa a poc a poc, amb les mans, dia rere dia. Ritualment. Josep Pla, en una entrevista amb Joaquín Soler Serrano al programa A fondo de TVE (1976), expressa aquest sentit calmós i perseverant del retorn: “Yo no soy partidario del progreso. Soy partidario del regreso”. Tant podríem parlar del procés d’elaboració del pa com, en el seu cas, del procés de recerca d’adjectius.

En aquesta mateixa línia, un poema, una pintura, una peça musical, un passeig, un aforisme… tot esdevé motiu de reflexió i evocació en els assajos de Ramón Andrés, crítics, honestos i admirablement lúcids, amb una prosa privilegiada.

 

Consumidors i productes

El pa és la primera pedra de Pensar y no caer, que també posa el focus en temes com la fragilitat del cos, la relació entre humanitat i animalitat, les quimeres d’ahir i d’avui, l’exclusió, la calúmnia, la mort o el no-res. I de tant en tant, la clarividència: “No hay nada tan nihilista como aspirar al paraíso”. Mentrestant, tal com va assenyalar Emmanuel Lévinas, la capacitat de sentir l’alteritat es difumina.

L’espècie s’ha convertit en un “rumiante de la economia”, com la vaca cega de Maragall “topant de cap en una i altra soca”, del gimnàs a la pantalla del mòbil i del desig a l’estrès.

Pensar y no caer és una radiografia de la nostra civilització, dels vicis i les proeses de moralitat dubtosa que hem ideat i perpetuat al llarg de la història, del suposat progrés que ens empara i de l’inevitable anar i venir entre la creació i la destrucció. No podem negar, judicis de valor al marge, que som animals enginyosos. Potser Hegel tenia raó: sense conflicte no hi ha progrés. Però el progrés crea jerarquies, planifica identitats, fabrica veritats. És determinista i excloent, i ens governa amb el jou del capital. El progrés és càstig i massacre.

En aquestes circumstàncies, el parc humà de Sloterdijk no és altra cosa que una selva tècnicofinancera: “hay que seguir, seguir y olvidar, relegar lo cosechado, crecer anualmente un porcentaje, como la economía”. Sempre la mateixa funció, aquest sí que és el nostre pa de cada dia.

I tanmateix, la distinció entre actors i espectadors és secundària: ara, senzillament ens hem transformat en consumidors, disposats a sobreactuar el que faci falta, i ens dediquem a comprar i vendre productes. Dues paraules que s’utilitzen amb tota la intenció. La cultura no s’escapa pas, ans al contrari, d’aquesta teranyina de consum fugaç i superficial (el desert està creixent, com diria el profeta).

Tota la cultura? No! Una comunitat d’irreductibles pensadors resisteix encara i sempre l’invasor…

Ramón Andrés és un d’aquests resistents.

“Pensar y no carer significa pensar y no cejar, perseverar en la pregunta, no consolidarse […], no poner el oído a la tonalidad de la complacencia, no darse por concluido, porque nunca se llega a ser”.

Trobareu Pensar y no caer al portal llibreter Libelista

Etiquetes: