Segona partida: pòquer d’asos al Lliure de Gràcia

9.06.2012

Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz i Jordi Boixaderas | Foto de Ros Ribas

 

Pau Miró també prorroga. Els jugadors es pot tornar a veure fins al 17 de juny al  Teatre Lliure de Gràcia. La peça és un bombó, defensat per un repartiment de luxe: Jordi Bosch, Andreu Benito, Boris Ruiz, Jordi Boixaderas. Pau Miró ha escrit una comèdia subtil, que no necessita subratllar-se amb acudits ni gags. Quatre homes, més a prop de la senectud que de la maduresa, més abismats a la mort que no pas a la joventut, es troben per jugar a pòquer en una cuina greixosa i mal il·luminada. A mig camí entre un casino de poble i un refugi atòmic, l’espai escènic en què s’encaren aquests quatre ‘losers’ (un barber, un enterramorts, un actor i un professor de matemàtiques) ja deixa intuir la desorientació còmica del personal. Quatre homes sols, sense cap dona que els vingui a enemistar ni a auxiliar-los dels seus deliris. Els jugadors ens va presentant cadascun d’aquests quatre individus amb encaraments vis-à-vis. L’obra es va desplegant com una baralla de cartes sobre una taula. No hi ha una trama en sentit clàssic que ens porti a un conflicte i a la transformació d’uns herois. Aquests quatre homes jubilables que s’agermanen al voltant d’una taula, sota una làmpara, comencen i acaben al mateix punt. Tot i haver comès un delicte important, al final s’acaren amb ells mateixos, intentant esbrinar sense aconseguir-ho massa què ha canviat en les seves vides després de delinquir. I la conclusió és que ben poc. Per això continuen jugant a cartes, entre cofois i perplexos, sense posar-s’hi pedres al fetge.

En acabar la funció, una espectadora que seia a la penúltima fila ho va resumir molt bé al seu acompanyant: “El guió està molt bé”. Ho va dir talment com si acabés de veure una pel·lícula. Els jugadors és una obra feta de replecs i sorpreses. Pau Miró sap il·luminar tènuement misèries interiors, zones fosques. Els actors ho defensen sense esforç ni gesticulacions, amb tanta naturalitat, que al final t’ho empasses com si fossis al cine.