Jordi Casanovas, premi Ciutat de Barcelona per ‘Pàtria’

19.10.2012

Jordi Casanovas ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona de Teatre amb l’obra Pàtria, protagonitzada per Francesc Orella i representada al Teatre Lliure i al Poliorama la tardor de 2012. Recuperem l’article que vam publicar a Núvol arran de l’estrena de l’obra al Lliure, amb comentaris #postfunció dels espectadors.

Jordi Casanovas, director de la SalaFlyhard | Foto: David Ruano.


Ahir es va estrenar al teatre Lliure de Gràcia ‘Pàtria’, del dramaturg Jordi Casanovas, director de la companyia Flyhard. Després de presentar l’any passat al TNC ‘Una història catalana’, que contrastava les diferents identitats catalanes, ara aborda l’independentisme des d’una figura carismàtica i contradictòria a la vegada. Un candidat a la presidència de la Generalitat, Miquel Raventós, desapareix sobtadament. Aquest és el punt de partida d’una trama de política ficció amb reflexions sobre l’art contemporani que beu una mica de ‘Bola de neu’, una obra de Carles Soldevila que Casanovas ha llegit i ha adaptat molt bé i que esperem que algun dia es representi.

Aída Pallarès

Aída Pallarès

Pàtria és l’actualitat. La realitat del carrer, dels bars i les cafeteries amb l’idealisme de Jordi Casanovas.  Pàtria són dues pàtries. La més aparent, la que veiem a simple vista, ens parla dels fils que mou la política. Miquel Raventós, un gran candidat independentista, un personatge idealista i carismàtic. La segona pàtria és més íntima i personal. La cara fosca del país i de les persones. L’idealisme de Raventós construït sobre una gran interrogant, una gran mentida.

Després d’Una història catalana, on explorava la identitat del nostre país, Casanovas ens presenta una text amb vocació cinematogràfica. Un enorme flashback, amb constants salts temporals, on se’ns expliquen dues trames, la més política i d’actualitat, i la més íntima, sobre la família de Raventós. Un gran relat mancat de certa agilitat que, sens dubte, seria brillant si Casanovas disposés de muntatge cinematogràfic.

Guardiola, Barberà i Miquel Calçada són alguns dels noms que, probablement, van inspirar a Casanovas a l’hora de crear el seu protagonista. Un personatge magistralment interpretat per Francesc Orella que ens recorda el president Barlet de El Ala Oeste de la Casa Blanca i, fins i tot, al Will McAvoy de la recent The Newsroom. Dos personatges carismàtics, idealistes i utòpics.

Ara bé, Casanovas trenca de cop i sense pensar-s’ho amb l’idealisme de Sorkin. Un cop sec i contundent. Potser Miquel Raventós no és, encara, el candidat perfecte. Pàtria és un crit ofegat, gairebé xiuxiuejat, que ens recorda que nosaltres decidim. L’idealisme de Casanovas no és el candidat, és somniar que el poble serà responable del rumb que prengui el nostre país. Bona nit i llibertat!

 

Marina López Planella

 

Marina López Planella

Quina paradoxa ser periodista amb un fill que només diu veritats, quina paradoxa després fer-se polític pensant que ara sí que faré allò que sempre he volgut fer, perquè fins ara el meu camí era errat. Del tempteig del discurs, a la proclama sense embuts. M’atreveixo a alçar el crit davant d’una massa que mira interessada (?) la televisió, incitant a l’acció i m’abandono a allò que un dia vaig voler ser i no em van deixar: un home de profit, per la meva pàtria. Així Pàtria va, de Jordi Casanovas, estrenada al Temporada Alta ara al Teatre Lliure, flotant a la deriva. Torrent d’independència d’una terra que ha de ser lliure que viu oprimida, per un costat, somni d’infantesa barrejat amb il·lusions perdudes, per l’altre. Miquel Reventós es creu una història d’un passat, en el qual s’hi troba bé, per recrear la imatge d’aquell que vindrà i vencerà amb el cor dels humils i la veritat dels herois. Casanovas, però, encertadament ha dit que va escriure l’obra intentant esbrinar quina és la seva postura davant aquesta eufòria reventosiana que ara estem vivint també en carn pròpia —compte, no només és ficció— i aquí ve Rothko i l’expressionisme abstracte (i jo diria Motherwell). Aquí hi ha l’esteta que branda la seva pintura de traç ferm —i mentider— com el racó on s’expressa, on hi ha els seus amics, on es troba com a casa, on l’emoció es desboca. No és això potser la pàtria més estreta i més triada? Mentrestant, però, hi ha una dona, sí sempre hi ha d’haver una dona o dues en el millor dels casos: l’una que s’aferra a la família, “ets un mal pare!!”, sembla que vulgui dir, i l’altra que viu les intrigues de The Wire a la catalana amb accent anglès. Tot plegat em quedo amb el vermell i negre i l’elegia a una república que algú va entendre abans que nosaltres.

 

Pere Buxo

 

Pere Buxo

Abans d’entrar a la funció unes col·laboradores de Núvol em van demanar si tindria algun problema a donar l’opinió de la obra Pàtria d’en Jordi Casanovas. Tot i no ser gaire assidu al teatre intentaré transmetre el millor que pugui la meva visió. El primer lloc s’ha de dir, encara que sigui una mica tòpic, que els actors ho fan molt bé, vaja que estan genials, potser encara els falta una mica de rodatge respecte l’obra però aconsegueixen moments molt brillants i emotius i també alguns de bastanta conya marinera. L’obra és molt de text, potser un pèl massa explícita i extensa. Pel que fa a l’argument, el fet de tocar un tema tan calent i amb tantes coincidències amb l’actualitat fa creure que ha estat retocat fins a l’últim moment per adaptar-se als fets polítics que han anat succeint durant l’últim any; la trama no pot ser tan profètica. Però més enllà dels fets circumstancials i de fer un retrat àcid de la classe política, penso que l’obra parla de la lluita entre la pàtria col·lectiva, en aquest cas Catalunya, i la pàtria individual entesa com a espai de llibertat personal i la lluita entre els dos enfocaments. En Casanovas n’hi va posant una palada de cada. Si l’obra no seria massa apta per fer gira per les Espanyes, tampoc satisfarà al cent per cent a independentistes rematats. En definitiva que la recomano per passar una bona estona.

 

J.B. (un espectador que només es vol identificar amb les inicials)

Pàtria de Jordi Casanovas ho evidencia tot. Ens planteja un discurs fàcil, sense novetat. És una finestra oberta a la realitat com si estiguéssim llegint el diari o veient la tele. Per mi, el teatre és molt més que això. T’ha de punxar, t’ha de deixar clavat a la butaca. És qüestió del context. Ara tot això ja està passant. Potser fa un any Pàtria ens hauria ajudat com a societat, ens hurias punxat. Ara, en canvi, només m’he sentit propera als personatges quan parlaven d’art o quan, a partir de l’expressionisme abstracte, explicaven el sentiment nacionalista.

 

Laura Trafach

Pàtria és un divertiment amb tocs cinematogràfics i, més enllà de confirmar-nos que la realitat sempre supera la ficció, no deixa de ser una excusa per parlar d’una qüestió molt transcendent en què molts hi han passat de puntetes.

Mentre que l’argument deriva cap a un candidat independentista a President de la Generalitat que desapareix a dos dies  de les eleccions, el veritable substrat de la peça recau en la mentida i la memòria històrica.

La memòria històrica podria dir-se que és un oxímoron, o és memòria o és història. No hi ha una sola memòria, n’hi ha una pluralitat  i en tot cas, seria treball de l’historiador “construir-la”.

Diuen que en la memòria hi ha elements de representació ficcional. ja que és filla de l’emoció. I estimats lectors  – on ens porta tot això, us preguntareu?

A l’obra Pàtria, tothom menteix i aquell que no pot fer-ho, està considerat un malalt tot i que fa el possible per mantenir-se dins les “pautes que regeixen la societat”.

La mentida s’instal·la en la construcció de cadascun dels personatges i va configurant la trama sobre l’escenari.

Per fer present una petita part de la nostra memòria històrica, el fals va teixint una malla que ens atrapa a tots. Quan la consciència el desvetlla, el personatge es converteix en part de la mentida i aquí rau el gran dilema,

Pot una mentida contribuir a fer més veritable un fet?

Pot una mentida contribuir a mantenir el mite que s’incorpora a l’imaginari col·lectiu per crear-nos una identitat?
 La mentida és un fet natural que acaba construint realitats socials i més enllà de la dicotomia ètica entre veritat-mentida, hi ha la voluntat dels personatges de transcendir, en moments difícils, amb la seva conscient implicació.

 

Laura Trafach