Pasolini, Benjamin i pollastres a l’ast

12.07.2017

A cal TNC hi ha novetat. Albert Arribas, el jove director apadrinat per Xavier Albertí, ha estrenat un espectacle amb text de Davide Carnevali i signat pels dos: Actes obscens en espai públic (Maneres amenes d’esperar l’adveniment del messies). Un títol molt comercial. El muntatge neix com un encàrrec del TNC a Carnevali, que a partir del Teorema de Pasolini ha escrit un text altament poètic, amarat de referències bíbliques i a les Tesis sobre la filosofia de la Història de Walter Benjamin. Teatre per a tots els públics, ja ho veuen. Som-hi.

‘Actes obscens en espai públic’ de Davide Carnevali i Albert Arribas. © May Zircus

Entrem a la Sala Petita del TNC per un camí poc habitual, baixant per unes altres escales i travessant els magatzems d’escenografia i utillatge. Passem per un llarg passadís i acabem entrant a la Sala Petita per l’escenari. Una família sopa, i un àngel s’ho mira. Antònia Jaume, a mig camí entre Terence Stamp i l’Angelus Novus de Paul Klee (quadre que Benjamin va comprar), ens mira des de dalt d’una teulada amb un somriure de gat de Chesire. La nostra Tilda Swinton particular parla (oh miracle!) en català balear, com ja feia a La caça de l’home, al final de F.R.A.U., que es va poder tornar a veure fa poc al Teatre Akadèmia. Nota al marge: Per què l’Institut del Teatre i TV3 (també coneguts com “L’Eix del Mal”) fan que els nostres actors perdin els seus accents i dialectismes per parlar un català estàndard avorridíssim? Lleidatans, tarragonins, balears, valencians o tortosins acaben tots parlant una mena de xava à la Mari Pau Huguet, artificial i ascèptic (i amb moltes més vocals neutres de les necessàries). Menys els gironins, evidentment. A aquests els deixem conservar l’accent, perquè Girona mola. Seguim, que em perdo.

En aquest espectacle escrit per un home i dirigit per un altre home les dones surten guanyant. La Jaume entra a matar des del minut zero, i dues altres “actrius Arribas”, Màrcia Cisteró i Mònica Almirall, defensen els seus papers com si els hi anés la vida. Però si una dona guanya, i de quina manera, en aquest espectacle, aquesta és Sílvia Delagneau, responsable de l’escenografia i el vestuari.

Mònica Almirall i Sílvia Delagneau a ‘Actes obscens en espai públic’. © May Zircus

Ja ho hem dit altres vegades: la Delagneau converteix en or tot allò que toca, i en aquest muntatge, a més, tenim la sort de tenir-la en escena tota l’estona. Ella és la tramoia, la modista, l’assistenta, l’escenògrafa, la figurinista… la criada de la família, en definitiva. Perquè Actes obscens en espai públic (d’això s’acusava a Pasolini en la sentència arran de la seva mort, el 2 de novembre de 1975 en una platja d’Ostia) és una creació que pren la pel·lícula Teorema (1968) com a punt de partida. Una família burgesa rep la visita d’un misteriós jove (un Terence Stamp de penetrant mirada blava), que sedueix i posseeix tots els seus membres un a un, per marxar a continuació sense cap mena d’explicació, com un àngel de la mort o un messies amb pinta de jove dandi anglès.

Deixem-ho clar: tant el text de Davide Carnevali com la posada en escena d’Albert Arribas estan a les antípodes de la complaença, i són exigents amb el públic. Molt exigents. Hom hauria d’anar al TNC havent vist i llegit la majoria de les obres de Pasolini, sent coneixedor de les teories de Walter Benjamin (més enllà de L’obra d’art a l’era de la seva reproductibilitat tècnica, evidentment) i amb un coneixement més que bàsic dels evangelis i els textos bíblics. La successió de monòlegs de la mare, el pare (Oriol Genís), el fill (Sergi Torrecilla) o la filla són intercalats amb una cascada de paraules que, al fons, escup una mena d’impressora gegant. L’adveniment del messies segons els musulmans, l’Església, el proletariat o la burgesia són petites píndoles textuals que Carnevali ens regala, acudits per a connaisseurs, amb humor de monologuista jueu a un soterrani de Brooklyn.

Antònia Jaume és l’àngel a ‘Actes obscens en espai públic’, al TNC. © May Zircus

Albert Arribas, com Las Glorias Cabareteras, té la virtut de fer sempre el mateix espectacle i saber-lo vendre com si fos nou. L’estatisme, el respecte absolut pel text i les accions performatives se succeeixen en un muntatge que té les seves majors virtuts en les troballes visuals de Sílvia Delagneau. Des del vestuari (meravellós striptease d’Oriol Genís: cada jersei, armilla i pantaló que es treu diu moltes més coses que moltes pàgines) a l’espai escènic (l’àngel que s’eleva amb un toro mecànic, la cascada de paraules, com una llengua textual, la taula del menjador en una tarima al límit de l’abisme) passant per l’utillatge i la graella de pollastres a l’ast que no deixa de donar voltes durant tota la funció. Només una pega, senyor Arribas: esperàvem sentir parlar la Delagneau al final de l’espectacle, sentir tortosí per primera vegada (és força probable) al TNC. Però no, la Delagneau no parla. És més fàcil sentir francès o rus al TNC que tortosí. Pensem-hi.

Si Albert Arribas fos alemany o grec, segurament aquest espectacle seria el must d’aquest Festival Grec. I tothom estaria copiant-lo com si no existís un demà. Al final, em reservaré si arriba o no el messies al teatre, però el muntatge no s’acaba en sortir de la sala. Carnevali, Arribas i Delagneau ens alimenten l’esperit i l’ànima, i l’estrena de l’espectacle va ser una de les més mogudes que es recorden, ajuntant les èpoques Flotats, Reixach, Belbel i Albertí. Només diré que em vaig sentir com una verge, tocada per primer cop.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No sé si això és una crítica, un comenari o una parida. Però tant se val. El teatre català o barceluní més que català ha de superar la síndrome Belbel-Cunillé tan apadrinada. Però convé que la supere sense uns altres o el mateixos padrins. Ara bé, completament d’acord amb els interrogants lingüístics: “Per què l’Institut del Teatre i TV3 (també coneguts com “L’Eix del Mal”) fan que els nostres actors perdin els seus accents i dialectismes per parlar un català estàndard avorridíssim? Lleidatans, tarragonins, balears, valencians o tortosins acaben tots parlant una mena de xava à la Mari Pau Huguet, artificial i ascèptic (i amb moltes més vocals neutres de les necessàries). Menys els gironins, evidentment. A aquests els deixem conservar l’accent, perquè Girona mola”. No he tingut ocasió d’escoltar massa comentaris tan lúcids al respecte i sí, és absolutament penós el barceluní o central avorridíssim que es parla. Barceluní o central que no català estàndard. En tot cas, una variant gairebé ridícula i forçada de l’oriental. A la “Madre Coraje” que va muntar M. Gas amb la Sardà de protagonista es podien sentir molts més accents en castellà i no passava res perquè el castellà es presentava com llengua maternal, oberta i acollidora. Això la reforçava i a ningú no li importava els accents de Barcelona o de València. I qui diu aquella “Madre Coraje” que vam comentar en unes Jornades de la UV sobre la llengua als mitjans de comunicació ja fa un bon grapat d’anys, diu també molts altres espectacles que han vingut i venen del Madrid de las Españas (San Juan, de Max Aub, etc.). Però el barceluní és tan feble que no ressiteix la pluralitat. En fi, gràcies pel comentari, la crítica o la parida. Ja era hora.