Ouse: el riu on som

24.11.2016

Ouse, abans de ser el darrer llibre de la poeta Mireia Vidal-Conte, també era un riu a l’est d’Anglaterra. Un riu, però, amb tota una crua història literària al darrera: i és que l’Ouse fou el torrent d’aigua on Virgínia Woolf se suïcidà. Va entrar-hi, llegim, amb les butxaques de l’abric plenes de pedres. I així ho ha reescrit la Mireia en un dels poemes de Suite Virgínia, el conjunt que obre el poemari:

Foto: Marta Huertas

Mireia Vidal-Conte | Fotografia: Marta Huertas

les pedres      l’abric

quin armari proveïa

possibles arnes

de tanta orfandat

alabatres anunciadors

Imaginem-nos, ara, un cos, potser el nostre, abandonat al cabal del riu de la nostra vida. Amb tot el pes dels seus ossos, dels seus muscles, dels seus cabells. Amb el pes de tota la roba que ens ha vestit des dels orígens per amagar-nos aquesta orfandat de la nuesa. I també, amb la massa grisosa de totes les seves paraules, les que ens defineixen, atresorades, com a única pertinença real, dins les butxaques. L’ofec, llavors, resulta imminent, inevitable, perquè no es pot viure amb tanta gravetat al damunt. Al final, és la pròpia vida, la que ens mata. I sobretot una: la que es viu sense concessions. L’extrema. La del poeta.

De l’ofec final, però, hi ha una forma de salvar-se’n, malgrat sigui sempre transitòriament. Hi ha, sí, una manera d’alçar-se rebel damunt l’aigua, d’agafar un mos d’aire abans de retornar al busseig on hi neden els records que ens estiben, les pèrdues que ens paralitzen. I aquesta és escriure. Només escriure:

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

si de passat alguna cosa hi ha

tren llapis     en mà

I què és, aquest acte d’escriure, sinó el d’agrumollar, en tot de còdols menuts, Virgínia, Mireia, el temps i allò que n’ocupa els paisatges, per explicar-nos la intempèrie amb una sola pregunta?:

quan el passat convoca el present,

deixa de ser passat?

Present pur?

El poema ens procura sempre la matèria que destil·la i sintetitza, alhora, la fi i la manera de postposar-la. Perquè ens posa el misteri i els vertígens a l’abast de la mà, a mida del palmell, i ens els fa manipulables. Llavors, sobreviure aquest ara que la poeta compactava i ens llança des de les pàgines, esdevé possible: podem anar dipositant, al fons de l’Ouse de cadascú, els còdols-poema que restaran del nostre pes els grams exactes que ens salvaran, també avui, del descens definitiu cap a la llera; podem, de la mà de l’autora, buidar-nos de versos, i deixar que les paraules se’ns enduguin els sutges de la pell i dels humors interiors. Per sortir a la superfície potser més alleugerits i, segur, més capaços d’expirar i d’inspirar:

si no existeix

si no sóc jo sense records

de memòria

mai neta mireia

per sempre

presa

La poesia de la Mireia Vidal-Conte té aquesta voluntat precisa i expressa de concentrar, de coagular les mudes de les quals volem desprendre’ns, en versos que contrauen el llenguatge, que el flexionen i ens el tornen de pedra polida.

Des dels seus primers poemaris, l’obra de Vidal-Conte s’erigeix com una de les apostes més agosarades de la poesia de la nostra contemporaneïtat. Primer, perquè és l’obra d’algú que escriu des de la gosadia de la llibertat de formes. Segon, perquè sorgeix d’una voluntat, potser involuntària, de generar nous codis de comunicació i d’interpel·lació del lector. És a dir, de crear un nou vehicle d’expressió que, per existir, assumeix abans el repte difícil de trencar la ceràmica de les estètiques clàssiques i recompondre-la sense imitar cap patró. I tercer, perquè emergeix com a necessitat impetuosa del jo, i no com a impostura. Com a necessitat de despreniment:

la mateixa platja

el perfil mateix

menys jo

Vet aquí la no submissió al llenguatge. I vet aquí la mà d’una escriptora que domina les paraules des d’una triple riquesa: la d’una intuïció d’artista de la llengua; la d’un bagatge de lectures aprofundides i una saviesa refinada envers l’obra de les noves poetes; i la d’una intencionalitat que no titubeja, ans al contrari: que sedimenta i es compacta llibre rere llibre.

Amb la Mireia Vidal-Conte aprenem a prémer els versos de la nostra por, els de la memòria que ens ofega, els de l’amor i la mort que ens pesen des d’endins. Els tenim a la mà. Ens en buidem les butxaques. Els deixem caure al fons del riu. Si encara vivim, és perquè l’Ouse els acull, com un darrer paratge, al seu llit de pedra i de silencis.

Diumenge 27 de novembre a les 13h Ouse es presenta a la LLibreria NoLlegiu (Pons i Subirà, 3, Barcelona). Nú Miret, Teresa Shaw i Anna Pantinat i els editors de LaBreu, Marc Romera, Esther Andorrà i Ignasi Pàmies, acompanyaran l’autora. Hi haurà tast de vinc del celler Bàrbara Forés.