Segona temporada de ‘Orange is the new black’: amb un parell d’ovaris

Jenji Kohan ha empunyat un pintallavis i ens l’ha endinyat a l’ull. Després d’un sorprenent aterratge en el món de la ficció televisiva ja fa uns anys amb ‘Weeds’ (2005‐12, Showtime), la més brillant representació femenina a l’Olimp dels american  showrrunners  torna  a  irrompre  en  escena  amb  ‘Orange  is  the  new black’, probablement la primera sèrie eminentment femenina que evita caure en la temptadora fanguera dels clixés i els traginats estereotips. Llepa’t aquesta, Sexo en Nueva York i succedanis!

I és que no hi ha ficció més encertadament femenina –en intenció i nombre de personatges–   que   ‘Orange   is   the   new   black’.   Ha   calgut   posar   un   parell d’imponents ovaris sobre la daurada taula de la indústria per poder alliberar a la dona ficcional de les caselles de sempre: fiqui’s personatge femení dins de motlle de dona superficial, emocionalment inestable i/o ambiciosa que utilitzi les seves ‘virtuts  de  dona’  per  entabanar  als  homes  totpoderosos  i  assolir  posicions  de poder, i deixi‐la anar. ‘Orange is the new black’, com també ‘Weeds’, són ficcions decidides a desmitificar el patrons imposats per l’idealisme patriarcal tantes vegades representats en l’imaginari audiovisual (i narratiu, en general), replantejant el paper paròdic i sovint funcional que exerceix la figura femenina en bona part de les sèries de ficció coetànies, bucs insígnia inclosos. Dones al poder, ara sí.

Aquesta hipnòtica rossa mig ingènua mig astuta que és Piper Chapman (Tyler Schilling) abandera aquest ben sospesat maridatge entre drama i comèdia. Una sèrie que no deixa respirar (40 minuts trepidants sense talls a negre; gràcies) i formula una primera temporada que passa com un llamp per davant del televident.

‘Orange is the new black’ explica la història d’una dona de bona posició social i un futur que s’entreveu plàcid al cantó del seu promès i incipient escriptor Larry Bloom (digníssim Jason Biggs), i que es veu arrossegada a la presó per un delicte que va cometre deu anys enrere juntament amb la seva ex‐sòcia, Álex Vause (meravellosa Laura  Prepon). Primer encert de Kohan: col·locar a una dona de barri residencial en una presó habitada per dones fetes als carrers del subsòl urbà. Peix fora l’aigua. Context hostil. Minut 1, i l’espectador al sarró. Però no hi ha bona sèrie sense endogàmia. Cal disposar les peces del tauler de tal manera que, tard o d’hora, acabin topant i esclati la beneïda guerra de la ficció. És per això que un cop a dins Piper es toparà amb Álex, la ex‐sòcia i, sí… la dona de la qual va estar enamorada. Pugen les apostes. La rossa poruga de passat lèsbic i present hetero no només haurà de lidiar amb tot d’espècimens carceraris durant la seva estada a presó sinó que es retrobarà, en el pitjor dels contextos, amb el seu passat i tot un vendaval de sentiments (i instints) que creia soterrats, posant‐se en joc així un matrimoni a mig fer. El plat servit i encara bullint.

Fidel al seu estil, Kohan evita caure en dibuixos carceraris d’una sola cara, plantejant d’inici aparents monstres que, a poc a poc (a través d’encertats flashbacks), esdevenen a ulls de l’espectador en éssers fràgils, indefensos, lluitant per no defallir en el joc de la supervivència, física, social i moral. És el cas de Red (Kate Mulgrew), la gèlida cuinera de la presó, repudiada en llibertat per un grup de pijes snobs i que, un cop dins, rere una fràgil cuirassa de fortalesa anímica, fa el que calgui per protegir a la seva ‘família’ de pijames taronges. O la Nicky (Natasha Lyonne), una ionqui forjada per la indiferència dels seus pares i que troba en Red la mare que mai ha tingut. O la Sophia (Laverne Cox), una transsexual que viu turmentada per haver causat la desfeta d’una família feliç de la que ja no en forma part.   Trames   secundàries   que   van   confluint   i   teixint   un   univers   singular alleugerant, de passada, el pes d’una trama principal que avança poderosament, per acumulació, gràcies al pols que Piper manté amb l’Álex i en Larry, dins i fora de la presó, dins i fora de la pròpia Piper. Una tragicòmica miscel·lània de relacions i personatges perfectament encarnats per l’elenc d’actrius. Cap d’elles fa una nota en fals. Simplement brillants.