Òpera mecanitzada per a marionetes i pistons

13.02.2017

A la Sala Tallers del TNC s’hi pot veure aquests dies un espectacle per a nens de 10 a 101 anys. El somni de Gulliver és una adaptació operística de Roland Olbeter del clàssic de Jonathan Swift Els viatges de Gulliver. Marionetes, projectors i centenars de pistons fan possible un espectacle automatizat que va sol. Literalment: controlat per un “cervell” central, no necessita la presència de cap tècnic a l’escenari.

Una imatge de ‘El somni de Gulliver’ de Roland Olbeter. © Oriol Aleu / TNC

Assistir a un passi escolar de teatre sempre dóna una visió força encertada de quina serà la recepció d’un espectacle. Uns quants crítics vam ser convidats a l’estrena de El somni de Gulliver, el passat divendres, que vam veure asseguts a les darreres files d’una platea plena de nens entre els deu i els catorze anys d’edat. L’espectacle creat per Roland Olbeter és, si més no, força estimulant. Un dispositiu escènic autònom, com una evolució dels autòmates del Tibidabo, que al mateix temps és una òpera contemporània i un espectacle familiar. Aquí els viatges es transformen en el somni de Gulliver, que de traslladar-se en vaixell per l’oceà passa a fer-ho en la seva nau per l’espai sideral. Nau que és un caiac, rèplica del caiac que té Roland Olbeter des de que tenia setze anys. Si descomptem les projeccions que d’altra banda s’utilitzen amb encert, aquest és un espectacle analògic, mecànic al cent per cent. La música, composta per Elena Kats-Chernin amb llibret del mateix Olbeter, també té la particularitat de ser interpretada per deu instruments robotitzats creats per Olbeter, el qual és, sense cap mena de dubte, l’ànima del projecte.

L’inici és brillant i el desplegament tècnic enamora per la seva simplicitat i enginy. La primera història és la de Liliput, on el rei Eggman rep Gulliver i li presenta els nanobots, amb la que és certament la cançó més enganxosa de l’espectacle, interpretada per un cor infantil. Les veus que conformen l’espectacle són totes d’una gran qualitat, amb Joan Martín-Royo en el paper de Gulliver, Clàudia Schneider en el de Glumdalclitch o Antoni Comas en el de rei de Liliput. La història resumeix i simplifica l’original de Jonathan Swift però la dramatúrgia acaba resultant feixuga. És curiós com, en un espectacle que tant sols dura una hora, cadascuna de les quatre històries que se’ns expliquen se’ns acaben fent llargues. Segurament la causa principal és la pròpia mecanització de tot plegat: ens presenten una situació i uns personatges nous, però al cap de cinc minuts ja hem vist de què va la cosa i tenim ganes de novetat. El fet que la música i les veus estiguin enregistrades també provoca una certa pesantor en el muntatge: no hi ha imprevisibilitat, no hi ha possibilitat d’error. I aquesta absència del factor humà acaba sent, paradoxalment, l’element que més perjudica l’espectacle.

La reina Glumdalclitch a ‘El somni de Gulliver’. © Oriol Aleu / TNC

Hi ha moments brillants i visualment molt bells, d’altra banda. La seqüència de la trobada de Gulliver amb la geganta Glumdalclitch, un prodigi de combinació de dispositiu mecànic i mapping de darrera generació, amb un refinat element eròtic inclòs (apte per a tots els públics). O els corbs del planeta Cerebrum, d’inquietant presència, amb Gulliver versió titella de fils versió 2.0.

Segurament aquest és un d’aquells espectacles que és tant o més interessant veure’n el making of que el propi resultat. Però sense cap mena de dubte cal aplaudir l’esforç de coproducció que han fet el Grec, el TNC i la Bayerische Staatsoper per a portar a escena aquesta òpera automatitzada pensada i creada a casa nostra. I l’enorme talent i creativitat que demostra Roland Olbeter amb aquest projecte, que li ha costat set anys de feina. Si aquest mateix muntatge vingués de nord enllà, on diuen que la gent és neta, ja hi seríem tots a córrer a veure’l.

 

 

El somni de Gulliver es podrà veure a la Sala Tallers fins al 26 de febrer. Per a més informació i entrades podeu consultar el web del TNC.