Oh, man!

30.10.2012

Qui hauria dit que hi entraríem a les 11 de la nit i en sortiríem a les 3 de la matinada. El programa no prometia puntualitat, però prometia molt més: una nit de les bones amb la música de Paul Fuster i Albert Freixas. A la Sala NauB1 de Granollers, cadires, espelmes i birres eren a punt per acomiadar, amb ganes i un ambient envejablement amical, el Cicle de Cants i Autors organitzat pel CP L’Esquerda.

 

Albert Freixas | Foto Idoia Felis

 

Si algú creia que veuria dos cantautors plàcids tocant el seu repertori més íntim, s’equivocava del tot. Albert Freixas va aparèixer a l’escenari amb una guitarra i dos pedals loopejadors. No és el primer ni l’últim músic que aprofita els (nous) avantatges de l’electrònica i la sonologia, però creieu-me quan dic que els pedals se’ns van fer gratament presents en tot moment. Albert Freixas (que no té res a veure amb en Cesk), és guitarrista dels Ix!. Ara, al seu disc en solitari {U} (Gat Records, 2012) demostra que a banda de tocar sap composar, escriure i cantar. De veu atractiva i posat segur, Freixas fa flaire de bon músic i interpreta el seu projecte amb seguretat. Toca pop melancòlic amb alguna cosa de swing, blues i folk. L’amalgama de tot no ha de fer por: no és romàntic ni líric, sinó d’una decisiva i forta expressió melancòlica, però ben impregnada de maduresa. El ritme i les cadències de la seva música copsaven l’interès del públic. I no crec errar-me gaire si afirmo que ran d’aquest concert molts voldran repetir. Va conquistar oïdes sobretot amb la versió de Ron Sexmith, “Never give up”.

Després d’una pausa, l’encaputxat que rondava per la sala i carrers del voltant va pujar a l’escenari. Era el torn de la contundència, de l’expectació, de la genialitat i la sorpresa, d’un músic expert i viatjat. De Paul Fuster, que apareixia familiar i tranquil, amb una (aparent) indiferència interessant, a l’escenari del Cants i Autors. Fuster s’acompanyava de Pep Mula a la bateria, i d’una guitarra amb història i encant, la guitarra reciclada i feta de peces que provenen, per exemple, del tambor d’una rentadora. Una guitarra que desprèn una energia i el so de luthier particular, però bo i efectiu. Tan de bo Fuster l’hagués afinat amb més precisió… Però tal com ens va explicar durant la seva primera intervenció, que va durar ni més ni menys de 30 minuts de xerrera, ja no gaudeix tant de la música ni és tan rigorós com fa uns anys.

 

Paul Fuster | Foto de Montse Capdevila

 

“Que avorrit, hòstia… Perdoneu.” ens diu l’ídol amb confiança, després de la primera cançó. El monòleg va ser rebut amb els braços oberts i rialles. A Paul Fuster li agrada parlar tant o més que a Joan Colomo, però almenys no interromp cap cançó. “Oh, man!”, li deia al seu apreciat baterista, que mantenia les baquetes a punt per reprendre la música. Fuster va tocar el seu disc “Repte” amb potència. Ritme a cop de peus i una veu que projecta a fort volum i amplitud. Un plaer per a tots els qui érem allà. El surrealisme de les seves anècdotes i el desvergonyiment no va fer ombra a la seva música de soca-rel. Sembla ser que sabia el que es feia, que ara li ve de gust fugir del convencionalisme per gaudir de la llibertat i comunicar tant com es pugui. Està clar que connecta amb altres genis nostres com Pau Riba, Adrià (Josep) Puntí i Albert Pla. I què millor que amanir aquests aires de bogeria musical catalana amb algú que ha crescut a Amèrica però que viu a Cardona. El seu grunge d’autor deixarà empremta al rock i folk de casa nostra. Però ell ja hi era molt abans que la generació d’ara. És un rara avis que no podem deixar perdre.

Tancar cinc anys de Cicle de Cants i Autors amb un concert així no està gens malament, granollerins de l’Esquerda! L’opinió final va ser prou consensuada, i és que la nit va superar les expectatives amb escreix. Gràcies per tots aquests concerts de tants i tants cantautors de bona fusta. Volem que torni la revolució; torneu amb més cançons!