Octavi Monsonís. Rottedarm, provisionalment

24.02.2017

L’editorial Pruna ha publicat Rottedarm, provisionalment, el nou llibre de narracions d’Octavi Monsonís, que torna al subgènere després de Solcs en l’aigua (2003) i Els déus esparracats (2004) i tres anys després de la seua magnífica i inmisericorde novel·la Carrer de pas (2013). És la segona publicació de la casa Pruna després de l’inicial Gabinet de curiositats d’Anna Moner, un aplec d’articles biogràfics ben escrits i a la manera dels Raros de Gimferrer. El nou aplec de Monsonís consta de dues parts. La primera és un conte llarg de tall sentimental – premiat el 2002 a Calp-, i que titula el llibre: “Rotterdam, provisionalment”. La segona part, “La música exògena”, al nostre parer més interessant, inclou set narracions breus, entre les quals sobreïx la darrera, “La gepa de l’aqüeducte”, una peça mestra.

Octavi Monsonís

Destacaríem de la part I el moviment del pen(s)ar de la parella protagonista -sí, encara ho és, potser malgrat ells. Els diàlegs són certers, intel·ligents, a la justa distància entre el laconisme implacable d’un Hemingway i el sentimentaloidisme de vergonya aliena de certa narrativa sentimental. El marit i la muller discorren demoledorament, com iceberg, com parla Monsonís en persona, suaument però amb precisió. Els personatges monsonisians, sempre infeliços, ho són almenys conscientement; mai no són uns analfabets emocionals com denunciava Bergman; a l’inrevés, es senten i saben inquiets, incòmodes en la vida que duen i de sobte es veuen amb la possibilitat d’un canvi geogràfic, siga vital, sexual o laboral, que “provisionalment” o no els canvie de vida, ja que la decisió sovint queda en suspens, amb la narració quasi sempre en final obert, “a la deriva”. Els personatges, sempre desolats, parafrasejant la fi de “Sargits i repunts”, “resten immersos en el seu imaginar, l’únic que els queda”.

És la traïció al final obert el que ens molesta de la fi del “Post-scriptum” del conte “Maria Laach”; com als dos protagonistes, se’ns castiga als lectors/es amb la “veritat” que trenca el misteri in crescendo d’aquesta narració, situada a meitat camí entre la Belle dame sans mercy i L’exorcista. En canvi, les “Notes explicatives” de la fi del conte “La Capella Palatina” sí que ens semblen oportunes perquè, a més de també diegètiques, no tallen sinó que enriquixen la història; i damunt permeten que el narrador omniscient jugue i jutge amb ironia. Per cert, no hem sabut desxifrar qui és l’”Ell” de l’inici del conte “Erika, concertino convidada”; potser és un macguffin narratiu de Monsonís.

Els personatges de Rotterdam, provisonalment continuen sent inestables, dubtosos, però ja són un poc més fadrins que els dels dos primers aplecs de Monsonís, o almenys amb una major estabilitat laboral. Decreix a més el pes sovint greu i opressiu de l’educació religiosa i de la família, si bé continua essent important i decisiu en el conte “Dominis divins”. Desitgem amb empatia que la Pepa del conte inicial siga, en una lectura balzaciana, la mateixa Pepa que viatjava amb els tres joves del conte “A la deriva” – ens recorda als Mosquits faulknerians- d’Els solcs en l’aigua, potser els tres mateixos que protagonitzaven eixa mena de Teorema que era “Ville de Lumière” d’Els déus esparracats. Hi ha una mena d’atracció reiterativa de Monsonís pels triangles amorosos, moltes vegades desitjats, suggerits o fantasmals, possibles en el nou espai desplaçat i “passavolant”, però impossibles en el temps, a la Rodoreda, com en “Roterdam, provisionalment”, “Dominis divins” o “Sargits i repunts”. Hi ha una mena de vasos comunicants entre els personatges de l’autor: rodamóns (des)memoriats, sexualitats vetlades proustianes etc… Un exemple; en “Sargits i repunts” -títol freudià i implacable- trobem una dona anònima que arriba a una ciutat, una dona a les antípodes morals però igual de dissortada que la Julieta sàdicament virtuosa del text “Canal-bus” de Solcs en l’aigua; igual de patètics són els dos finals: el prec de “Sargits i repunts” i la resignació floral i mariana de “Canal-bus”.

A mesura que avança “La música exògena” -magnífic títol- els noms dels personatges i dels topònims van desapareixent. Els lectors/es han de jugar a endevinar-los. Per exemple, passem de l’“Erika, concertino convidada” del títol del primer conte a l’”ell” o “ella” dels següents, a la primera persona del penúltim text i a la focalització múltiple del darrer. Per això ens sembla si més no curiosa la solució doppleriana del dissenyador Dídac Ballester que opta per explicitar en portades i fulls inicials i finals el que Monsonís calla al darrer conte.

És aquest el millor text del llibre. És un conte perfecte. Comença ja amb força lírica: “Hi ha un tossal i arbres i no hi ha lluna, que és nova, i la foscor és pertot.” No oblidem que Monsonís és un premiat traductor de poesia (Premi Cavall Verd del 1989, amb Joan Navarro, a qui cita explícitament en una narració anterior) i un lector assidu d’aquest gènere. El toc líric de Monsonís ja el trobàvem, per exemple, a la fi de Solcs en l’aigua: “mentre el roig crepuscular s’apagava, s’apagava, i es feia present la nit.” Monsonís articula la narració final no al voltant del personatge, sinó de l’espai ric en estrat històric; l’espai esdevé de nou el protagonista d’una narració de Monsonís, com ja ho havia sigut a Carrer de pas -fixeu-vos en el sintagma preposicional, en la mobilitat i alhora en la negació d’aquesta. A la manera de les millors novel·les de Claude Simon, Monsonís fon en poques pàgines, elegantment, en equilibri cinegètic, descripció, lirisme i narració, giravoltant en l’eix concèntric espacial. Els temps de la història esdevenen els de la narració i passem subtilment d’un temps-personatges passats als actuals i a l’inrevés.

Rottedarm, provisionalment acaba circularment fent honor a l’adverbi del títol amb un joycià “Qui sap.” Ens haguera agradat – defecte nostre, no de l’obra- que l’autor s’haguera decidit en aquest darrer conte a abandonar les cometes del discurs reportat i optara per un estil indirecte lliure més radical o pel monòleg interior com ja havia practicat a Carrer de pas.

Només ens resta felicitar l’editorial per apostar i reivindicar un autor i un subgènere malauradament poc reconeguts a ca nostra.