Oceanografia de la paraula tallada

2.08.2017

Navegant per les mars de la terra, a deshora d’un temps mal·leable, Joan Puigdefàbrega va decidir escriure un poemari esberlant els mots a mossegades amb la precisió i la constància d’un castor, esperant pacientment la caiguda de l’arbre, contemplant el quadre de l’existència posant en diàleg la vivència i el pensament. I del quadre a la forma, el resultat és una escultura lírica tallada amb la roentor metàl·lica de la reflexió, que s’expandeix entre fragments de poesia com el fum que surt de les brases del tronc consumit llargament al foc una tarda d’hivern, el temps aturat com qui aguaita l’arbre desplomant-se.

Puigdefàbrega va rebre fa uns mesos el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater en reconeixement a aquesta obra, Deshora (Edicions 62), un recull de cavil·lacions profundes, ordenades i depurades que va convèncer els membres del jurat per la seva qualitat, la capacitat reflexiva i la construcció de nosaltres mateixos a través dels mots. Escrivim a cegues com qui passa un dit de paraula sobre el món. Estètica sensorial, ni intempestiva ni decorativa.

I tornem a la visió del quadre, expandida, kúbricka resplendent, que ens manté en un pla general des d’on ens aproximem al detall, l’indici i la porció seguint la pista moral inequívoca que té la consistència de qui ha orsat proa al vent per nostres aigües ontològiques i salades, sempre quotidianes. Literatura d’observació, oi tant, però enforcant l’essència impalpable que dona vida a l’escultura.

Deshora és la fluïdesa tenaç que ens acompanya d’un cap de llibre a l’altre; les paraules pensades i tallades amb una destresa formal que mereix elogis per la seva endreça i per la seva proximitat; la descripció serena dolçament ennuegada entre la immanència i la distància, clarivident fins i tot a desgrat seu; la humitat pregona de la terra, la gandula del regalim i la carícia, la inquietud mineral de la paraula, amb la qual Puigdefàbrega  ens embolcalla de sensacions juxtaposades, de realismes que s’esfilagarsen i de proverbis com haikus que són una meravella. Tot això és deshora, pinzellades de veritat sense exigència: L’obsessió de la flor és la desfeta del verd.

Amb enjogassaments lèxics ben aconseguits i separacions sil·làbiques desacostumades, els poemes de Puigdefàbrega es despleguen harmònicament com un reguitzell de cascades que arrosseguen la veu i la forma d’una llengua genuïna i amb personalitat que ens saluda i ens engronxa i ens sosté i que no ens deixa tocar a terra. Deshora és, en paraules del mateix autor, “un objecte estètic que ens relaciona amb el món”, oceà on van a raure els sallents impecables de la poesia que exalta la força i el valor de cada segment, de cada aresta, de cada pedra tallada.

Puigdefàbrega (Saragossa, 1967) combina l’oceanografia i l’escriptura. Ha publicat els reculls Antilles (Lleonard Muntaner, 2010) i Casa Nostra (Tinta invisible, 2013), escrits arran de navegacions fetes en diversos vaixells. També ha traduït Assaig sobre l’Exotisme: Una estètica de la diversitat, de l’escriptor i viatger Victor Segalen (Lleonard Muntaner, 2015).