Un dia amb Biel Mesquida

Sebastià Perelló ressenya 'Llefre de tu' (Club Editor) de Biel Mesquida

Sebastià Perelló ressenya Llefre de tu i l’analitza detalladament en el seu assaig En mi no hi ha res, que Núvol ha publicat en ebook.

Biel Mesquida. Llefre de tu. Club Editor. Barcelona, 2012.

Escriure és una manera de cavar en l’absència. En mots tornen els qui no ho són, és la seva manera de comparèixer. Llefre de tu: la veu que pertany al silenci que romp, tal com deia Quignard. Perquè dir Aràlia, aquí, és dir la seva carència. Escriure és esperar en la punta de la llengua com un qui caça amb engany i fa miracles: dir allò que no hi ha. I fer que hi sigui. Aquest bavardage que la retreu de no ser aquí. La retorna i alhora la descarta, perquè els mots la diuen, però suren només les maies de la seva absència. Aràlia és una ambició. Una ambició del llenguatge. I de la impossibilitat de dir-la de ple, en sorgeix el forat negre de la seva mancança que t’ha d’engolir, el vertigen de mots sense aturall que cerquen extenuar-se en la seva desaparició.

El text no sé què té de balsàmic en el seu preciosisme depurat que flueix resinós i lànguid, i sura fulgurant en aquest punt fràgil on sembla fàcil el deteriorament. Què té de retret aquest text? Què té de liniment? Què diu de la literatura que compareix amb aquest afany de naturalització d’un animal de fira en un temps en el qual, a més, són molts els qui es demanen què n’hem de fer, de les lletres? Què hi ha de paròdia en les seves maneres de taxidèrmia? Què hi ha de reflexió sobre l’ànsia imputrescible de la literatura?

Són temps de brodaries, quimeres i apedaçats. Escriure és reescriure, cosir fragments a lloure agafats amb quatre puntades, que tenen la consistència i l’elasticitat de la seda d’aranya, o presentar-se com una fantasia arquitectònica que té la fermesa d’un caprici, sempre a la deriva, digressiu, entre fils perduts i jocs d’improvisació d’un virtuós. Mesquida ha furgat en els seus excessos i n’ha tret una filigrana, uns filats que secreta aquesta ficció on ha d’enllepolir els lectors amb una rêverie que sura entre l’onirisme i la curiositat. Mesquida ens caça en l’arabesc vertiginós que ens llança a l’estupor fingit de saber que som al bell mig del gegantisme decoratiu que no cerca de cap manera camuflar la misèria llefiscosa que ens conforma, ans al contrari, en la seva teatralitat idíl·lica, en els seus moments llibertins, i en la frivolitat rococó amb paons, fa la pirueta que converteix el text en un conte cruel, o en una escena galant, que deixa sentir un baix continu de mortalitat i estrangeria. Som al bell mig del país mesquidià, literatura burleta, divinament artificial, d’un humor desimbolt, ara que tornam a ser terra de princeses i de ducs i palauets. I al moment, li correspon una literatura cortesana, profundament superficial, amb aquesta afectació quasi cínica que reclama l’actualitat.

Llefre de tu s’escriu en la paradoxa del moment inestable que vol perdurar de totes, totes, aquest embalum, llast que congria temps i llavor que hem de perdre en el tapís flotant d’un present fonedís, que l’escriptor prova de caçar en la lletra intermitent, fragmentària, feta d’interludis, treves, discontinuïtats i suspensions. I aquesta persistència de dir-se en els ecos, amb aquest posat de carnet de notes, de citacions, de mimografies, de fragments teixits. Cap a l’informe, cap a l’evanescència, des de la manera invertebrada del text, clapat, golut i llaminer, pasta fullada que es desfà, com aquestes illes, com aquesta època que té el perfil de ser allò que és mentre es desfigura.

Perquè Mesquida ha desafiat la veu pròpia, i s’ha empeltat en una nova adolescència. Quan l’escriptura ja és aquest desllegir-se, reescriure’s, desfilar-se en erràncies i punts perduts. Som al territori de la fulguració balsàmica i la lletra és una forma de l’efluvi, com Aràlia, que sempre cerca conformar-se en les emocions que suren i deixa anar pressentiments. I el text té aquesta forma de vaporitzar-se, de desfer-se en detalls. Lluny de la versemblança, aquestes notes són flocs i encenalls que diuen a la perfecció la indigència contemporània. L’anorèxia narrativa escanya l’èpica que deixa el text tal com és ara el dia a dia: ossos i pell. Romancejar, donar allargues quan la realitat no es conforma en esdeveniments, en fets, sinó en fetes. És en aquest raquitisme, en el sol·lipsisme, en la feblesa artificial, en aquesta debilitat que cal perfilar l’extenuació del present més insuls. Som aquesta inanició. Aquesta hiperestèsia, sense nervi, aquest desànim, i el text l’absorbeix, com un esponja, dilatable i contràctil, en el seu estil entorcillat i en les seves atmosferes de natura morta.

Llefre de tu és un llibre caminat, les notes passejades d’una literatura entre la consumpció i els eterns reviscolaments. Fer passes, resseguir camins oblidats ja és un exercici de memòria, recórrer el seu propi passat és una lliçó d’història, perseguir les meditacions pròpies a peu és el mecanisme que fa aliatge entre l’art de caminar i la poètica de la deriva d’aquest capritx. Un llibre que és la traça d’un que fa memòria, el Recordador. I en aquesta moratòria lasciva, veure comparèixer un excés de refinament, d’insolència i reserva. Un sentit rigorosíssim del bon gust i la mesura, diu sense cap mena de pudor una veu del text mentre prenen cafè al fumoir de Son Asgard. Aquesta civilité en temps de barbàrie. Alenar en l’eclipsi de l’aviciadura i la condescendència. Som en el territori de l’home delicat, difícil d’acontentar, l’home impressionable, que resisteix i replica des de la seva immaduresa més incandescent. Desfer-se i refer-se, amb la lleugeresa dels núvols, amb la seva fugacitat, amb la seva càrrega amenaçadora de turbulències i angoixes. Percaçar fins i tot en la minúcia, historiar la insignificança. I saber esperar la tempesta, amb la seva tramoia discordant i les clarianes llampants. La nuvolada negra. El cataclisme més operístic. Entre raó i follia. En aquest estat mòrbid del desig infinit que ens corrou l’ànima.

I no és estrany que la veu obstinada del llibre des de l’avidesa que se’l menja reclami la gosadia de saber, que l’ànsia de coneixement sigui l’afany rector, la columna vertebral de l’obra, perquè sempre és el motor d’aquells que han perdut el paradís. I el text agafa aquest aire de màximes quasi desfetes, aforismes sense coratge, relat que s’espigola en un oceà sense confins. Teixir desteixint, com una Penèlope que espera. O és Ulisses que ha après que ja pots fer passes, que allò que cal fer és temps, allò que fa Penèlope mentre ell tresca. Aquesta és l’ànsia contemporània: bellugar-se en el temps que no basta mai i adobar sargits en un reguerol de detalls abandonats a la deriva. I l’escriptura és el cabinet d’un furgador escrupolós. Perquè aquest text funciona com un trompe-l’oeil: rere els darrers potins, l’anecdotari desfet, rere les seves derives només hi ha les minúcies del present fet estelles, la desfeta de l’encadenament i de l’articulació dels esdeveniments, que és el veritable espectre d’aquesta obra. El desmenjament contemporani, la vida quotidiana atuïda, el desengany més exacerbat. La despossessió en aquests temps baldats. I una susceptibilitat amplificada fins al postís.

Llefre de tu s’escriu en aquesta convulsió, des de la vulnerabilitat extrema, i els aires de casalot no haurien de fer perdre els papers a ningú. Enmig del decorat de Son Asgard sentir la palpitació del temps, la presència inquietant del monstre, darrere la singularitat hiperestèsica, la dissonància, la lletjor, la seva irracionalitat, els seus aires embalsamats i fins i tot grotescs. Per això s’enginya la pantomima d’aquesta mena d’ègloga virgiliana trucada. Som al territori de la caducitat, de la vanitas, de l’artifici, de les tenebres que ens devoren. I els textos ja són vitrines que ens exposen a l’obsolescència de quasi tot, on la llengua i tot ja és carn de gabinet de curiositats. Per això recorre el llibre un estrany silenci, i en els jardins secrets de la transparència de la phrase bien accordée, s’hi amaga la inanitat i la inconsistència d’allò que ha patit des de sempre la literatura de Mesquida: esser considerat orfebreria musical, com si una cultura fos sostenible des del calat i la garlanda. I, rere la màscara i l’el·lipsi, rere els blancs del text, els intervals, trobar el lloc des d’on provar de dir la trencadissa. Mesquida és l’espasme d’una cultura i una societat que raneja l’abisme entre rampells arravatats que espera eternament l’istante di grazia. Mentrestant la denúncia és neta: la literatura fa l’istrione. I l’escriptor diu a les clares: ma solitude: un vie de salon mentale. I és ara que podem llegir Llefre de tu com un madrigal i el text ja és aquest bufador, novel·la núvol de trames fluïdes, literatura tornassolada en aquesta tombarella entre seducció i absència. És la seva manera de dir la cultura catalana contemporània, és la seva manera de dir el paisatge moral insular. Aquesta selva de notes en un jardí clos. Aquesta espiral, aquest sentiment de fractura i la ferotgia d’escriure entre la feritas i la vanitas. Entre la nebulosa urgent i la desfeta inquietant.

Llefre de tu ens instal·la en la precarietat monumental d’una cultura que és tramoia i ocultació, una fal·làcia inconsistent, un gran decorat pompeià o una illa ressort que ja és una al·lucinació barata dels incendiaris més insulsos de l’illa. Tot plegat, reliquiaris. Cendra. Dins les esperes. I en el desassossec de saber qui és Aràlia i provar de fer-la venir en aquesta piuladissa. Aquest és l’angelisme espinós d’Aràlia, la seva inflorescència verbal que cerca atreure els pol·linitzadors que seran més veu on abismar-se, més veu on trinar, aquesta impaciència d’Aràlia que ja es ramifica en tu, lector i que t’ha engolit, i Aràlia ja ets tu, lector, mon semblable, mon frère.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació